Llistat de punts

Bon pastor, bon guia

Si primer és la vocació, si l’estel lluu abans, per a orientar-nos en el nostre camí d’amor de Déu, no és lògic dubtar quan, algun cop, se’ns amaga. Això passa en determinats moments de la nostra vida interior, gairebé sempre per culpa nostra, com ocorregué en el viatge dels Reis Mags: que l’estel desapareix. Ja coneixem la resplendor divina de la nostra vocació, estem persuadits del seu caràcter definitiu, però potser la polseguera que alcem tot caminant ―les nostres misèries― formen un núvol opac, que priva el pas de la llum.

Què hem de fer, aleshores? Seguirem les passes d’aquells homes sants: preguntarem. Herodes es va servir de la ciència per comportar-se injustament: els Reis Mags la utilitzen per fer el bé. Però als cristians no ens cal preguntar a Herodes o als savis de la terra. Crist ha donat a la seva Església la seguredat de la doctrina, el corrent de gràcia dels Sagraments; i ha disposat que hi hagi persones per orientar, per conduir, per portar constantment el camí a la memòria. Disposem d’un tresor infinit de ciència: la Paraula de Déu, custodiada en l'Església; la gràcia de Crist, que s’administra en els Sagraments; el testimoniatge i l’exemple d’aquells que viuen rectament juntament amb nosaltres, i que han sabut construir amb les seves vides un camí de fidelitat a Déu.

Permeteu-me un consell: si mai perdeu la claredat de la llum, recorreu sempre al bon pastor. Qui és el bon pastor? El qui entra per la porta de la fidelitat a la doctrina de l'Església, el qui no es comporta com el mercenari que en veure venir el llop, desempara les ovelles i fuig; i el llop les arrabassa i dispersa el ramat.¹⁵ Mireu, que la paraula divina no és vana; i la insistència de Crist ―¿no veieu amb quin afecte parla de pastors i d’ovelles, de la cleda i del ramat?― és una demostració pràctica de la necessitat d’un bon guia per a la nostra ànima.

Si no hi hagués pastors dolents, escriu Sant Agustí, Ell no hauria precisat, parlant del bo. ¿Qui és el mercenari? El qui veu el llop i fuig. El qui cerca la seva glòria, no la glòria de Crist; el qui no gosa reprovar amb llibertat d’esperit els pecadors. El llop agafa una ovella pel coll, el diable indueix un fidel a cometre adulteri. I tu calles, no ho reproves. Tu ets un mercenari; has vist venir el llop i has fugit. Potser et dirà: no, sóc aquí, no he fugit pas. No, responc, tu has fugit perquè has callat; i has callat, perquè has tingut por.¹⁶

La santedat de l'Esposa de Crist s’ha demostrat sempre ―com també es demostra avui― per l’abundor de bons pastors. Però la fe cristiana que ens ensenya de ser senzills, no ens indueix a ser ingenus. Hi ha mercenaris que callen i n’hi ha que diuen paraules que no són de Crist. Per això, si el Senyor permet que restem a les fosques, fins i tot en coses petites; si sentim que la nostra fe no és ferma, acudim al bon pastor, al que entra per la porta fent ús del seu dret, al que tot donant la vida pels altres, vol ser, en la paraula i en la conducta, una ànima enamorada: tal vegada també un pecador, però que confia sempre en el perdó i en la misericòrdia de Crist.

Si la vostra consciència us reprova alguna falta ―encara que no us sembli greu―, si dubteu, acudiu al Sagrament de la Penitència. Aneu al sacerdot que us atén, el qui sap exigir de vosaltres una fe ferma, una finor d’ànima, una veritable fortalesa cristiana. A l’Església existeix la més plena llibertat per confessar-se amb qualsevol sacerdot que tingui les legítimes llicències, però un cristià de vida clara anirà ―lliurement!― a aquell que coneix com a bon pastor, que pot ajudar-lo a aixecar la mirada, per tornar a veure allà dalt l’estrella del Senyor.

Però continuem contemplant la meravella dels Sagraments. En la Unció dels malalts, com es diu ara de l’Extrema Unció, assistim a una amorosa preparació del viatge, que acabarà a la casa del Pare. I amb la Sagrada Eucaristia, sagrament ―si és que podem expressar-nos així― del devessall diví, ens concedeix la seva gràcia, i Déu mateix se’ns dóna: Jesucrist, que és realment present sempre ―i no tan sols durant la Santa Missa― amb el seu Cos, amb la seva Ànima, amb la seva Sang i amb la seva Divinitat.

Jo penso repetidament en la responsabilitat que ateny els sacerdots, d’assegurar a tots els cristians aquest canal diví dels Sagraments. La gràcia de Déu ve a socórrer cada ànima; cada criatura demana una assistència concreta, personal. Les ànimes no poden ésser tractades en massa! No és lícit d’ofendre la dignitat humana i la dignitat de fill de Déu, no acudint personalment a cada un amb la humilitat de qui se sap instrument, per a ésser vehicle de l’amor de Crist: perquè cada ànima és un tresor meravellós; cada home és únic, insubstituïble. Cada un val tota la sang de Crist.

Abans parlàvem de lluita, però la lluita demana entrenament, una alimentació adequada, una medecina urgent en cas de malaltia, de contusions, de ferides. Els Sagraments, medecina principal de l’Església, no són superflus: quan són abandonats voluntàriament, no és possible de fer un pas en el seguiment de Jesucrist: els necessitem com la respiració, com la circulació de la sang, com la llum, per a estimar en qualsevol instant allò que el Senyor vol de nosaltres.

L’ascètica del cristià demana fortalesa i en troba en el Creador. Nosaltres som la fosca i Ell és la claríssima resplendor; som la malaltia, i Ell és salut robusta; nosaltres som l’escassetat, i Ell la infinita riquesa; som la feblesa, i Ell ens sustenta: quia tu es, Deus, fortitudo mea,¹⁸ perquè sempre sou, oh Déu meu, la nostra fortalesa. No hi ha res en aquesta terra que sigui capaç d’oposar-se al broll impacient de la Sang redemptora de Crist. Però la petitesa humana pot entelar els ulls, de manera que no s’adonin de la grandesa divina. D’aquí ve la responsabilitat de tots els fidels, i especialment dels que tenen l’ofici de dirigir ―de servir― espiritualment el Poble de Déu, de no estroncar les fonts de la gràcia, de no avergonyir-se de la Creu de Crist.

Responsabilitat dels pastors

En l’Església de Déu és obligació de tothom la tenacitat constant de ser sempre més lleials a la doctrina de Crist. No hi ha ningú que n’estigui exempt. Si els pastors no maldessin personalment per adquirir una finor de consciència, un respecte fidel al dogma i a la moral ―que constitueixen el dipòsit de la fe i el patrimoni comú―, cobrarien realitat les profètiques paraules d’Ezequiel: Fill de l’home, profetitza contra els pastors d’Israel, profetitza i digue’ls: Així parla el Senyor Jahvé: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres us alimentàveu amb la llet, us vestíeu amb la seva llana. No heu refet les ovelles febles, no heu curat les que estaven malaltes, no heu embenat les que estaven ferides. No heu fet tornar les que s’esgarriaven, ni heu cercat les que es perdien, sinó que les dominàveu totes amb violència i amb duresa.¹⁹

Són reprensions fortes, però més greu és l’ofensa que es fa a Déu quan, havent rebut l’encàrrec de vetllar pel bé espiritual de tothom, es maltracta les ànimes, privant-les de l’aigua neta del Baptisme, que regenera l’ànima; de l’oli balsàmic de la Confirmació, que l’enforteix; del tribunal que perdona, de l’aliment que dóna la vida eterna.

I quan pot esdevenir-se, tot això? Doncs quan un abandona aquesta guerra de pau. Qui no batalla, s’exposa a qualsevol esclavitud, que sap engrillonar els cors de carn: l’esclavitud d’una visió exclusivament humana, l’esclavitud del desig afanyós de poder i de prestigi temporal, l’esclavitud de la vanitat, l’esclavitud del diner, la servitud de la sensualitat...

Si alguna vegada, perquè Déu pot permetre aquesta prova, ensopegueu amb pastors indignes d’aquest nom, no us escandalitzeu. Crist ha promès assistència infal·lible i indefectible a la seva Església, però no ha garantit la fidelitat dels homes que la componen. A aquests no els faltarà la gràcia ―abundant, generosa― si per la seva banda hi posen el poc que Déu demana: estar atentament a l’aguait, entestant-se a treure, amb la gràcia de Déu, tot entrebanc per aconseguir la santedat. Si no hi ha brega, el qui sembla que està alt també pot estar molt baix als ulls de Déu. Conec les teves obres, la teva conducta; sé que tens nom de vivent i, en canvi, ets mort. Desvetlla’t i aferma el que resta del teu ramat, que s’està morint, perquè no he trobat les teves obres plenes davant del meu Déu. Recorda, quines coses vas rebre i acceptar, guarda-les i converteix-te.²⁰

Són exhortacions de l’apòstol sant Joan, en el segle primer, adreçades a qui tenia la responsabilitat de l’Església de la ciutat de Sardis. Perquè el possible decaïment del sentit de la responsabilitat en alguns pastors no és un fenomen modern; sorgeix ja en temps dels apòstols, en el mateix segle que havia viscut a la terra Jesucrist Nostre Senyor. I és que ningú no està segur, si deixa de lluitar amb ell mateix. Ningú no es pot salvar tot sol. A tots, en l’Església, ens calen aquests mitjans concrets que ens enforteixen: humilitat, que ens disposa a acceptar l’ajuda i el consell; mortificacions, que aplanen el cor perquè hi regni Crist; estudi de la Doctrina segura de sempre, que ens emmena a conservar en nosaltres la fe i a propagar-la.

Tota la Trinitat és present en el sacrifici de l’Altar. Per voluntat del Pare, amb la cooperació de l’Esperit Sant, el Fill s’ofereix en oblació redemptora. Aprenguem a tractar la Trinitat Beatíssima, Déu U i Tri: tres Persones divines en la unitat de la seva substància, del seu amor, de la seva acció eficaçment santificadora.

Immediatament després del lavabo, el sacerdot invoca: Accepteu, Trinitat Santa, aquesta ofrena que us portem en memòria de la Passió, Resurrecció i Ascensió de nostre Senyor Jesucrist.¹⁵ I, al final de la Missa, hi ha una altra oració d’ardent acatament al Déu U i Tri: Placeat tibi, Sancta Trinitas, obsequium servitutis meae... Que us plagui, Trinitat Santa, el tribut de la meva servitud; i feu que el sacrifici que jo, indigne com sóc, he ofert a la vostra Majestat, mereixi acceptació i, us demano que, per la vostra misericòrdia, aquest sigui un sacrifici de perdó per a mi i per a tots aquells pels quals l’he ofert.¹⁶

La Missa ―hi insisteixo― és acció divina, trinitària, no humana. El sacerdot que celebra serveix el designi del Senyor, prestant el seu cos i la seva veu; però no obra en nom propi, sinó in persona et in nomine Christi, en la persona de Crist, i en nom de Crist.

L’amor de la Trinitat envers els homes, fa que de la presència de Crist en l’Eucaristia, neixin per a l’Església i per a la humanitat totes les gràcies. Aquest és el sacrifici que profetitzà Malaquies: de llevant a ponent, el meu nom és gran entre les nacions gentils; i a tot arreu s’ofereix al meu nom un sacrifici fumejant i una oblació pura.¹⁷ És el sacrifici de Crist, ofert al Pare amb la cooperació de l’Esperit Sant: oblació de valor infinit, que eternitza en nosaltres la Redempció, que no podien atènyer els sacrificis de la Llei Antiga.

És la fe en Crist, mort i ressuscitat, present en tots i cada un dels moments de la vida, la que il·lumina les nostres consciències, incitant-nos a participar amb totes les forces en les vicissituds i en els problemes de la història humana. En aquesta història, que es va iniciar amb la creació del món i que acabarà amb la consumació dels segles, el cristià no és un home sense pàtria. És un ciutadà de la ciutat dels homes, amb l’ànima plena del desig de Déu, l’amor del qual ja comença a entreveure en aquesta etapa temporal, i en el qual reconeix el fi a què estem cridats tots els que vivim a la terra.

Si el meu testimoni personal interessa, puc dir que sempre he concebut la meva tasca de sacerdot i de pastor d’ànimes com una feina encaminada a situar cadascú davant les exigències completes de la seva vida, ajudant-lo a descobrir allò que Déu, en concret, li demana, sense posar cap mena de limitació a aquesta independència santa ni a aquesta beneïda responsabilitat individual, que són característiques d’una consciència cristiana. Aquesta manera d’obrar i aquest esperit es basen en el respecte a la transcendència de la veritat revelada i en l’amor a la llibertat de la criatura humana. Podria afegir-hi que també es basa en la certesa de la indeterminació de la història, oberta a un gran nombre de possibilitats, que Déu no ha volgut cloure.

Seguir Crist no significa refugiar-se en el temple, arronsant les espatlles davant el desenvolupament de la societat, davant els encerts o les aberracions dels homes i dels pobles. La fe cristiana, en canvi, ens mena a veure el món com una creació del Senyor, a avaluar, per tant, tot el que és noble i tot el que és bell, a reconèixer la dignitat de cada persona, feta semblant a Déu, i a admirar aquest do especialíssim de la llibertat per la qual som els amos dels nostres propis actes i podem ―amb la gràcia del Cel― construir el nostre destí etern.

Fóra empetitir la fe, reduir-la a una ideologia terrenal, enarborant un estendard político-religiós per condemnar, no se sap en nom de quina investidura divina, els qui no pensen de la mateixa manera en qüestions que són, per la seva pròpia naturalesa, susceptibles de rebre solucions nombroses i vàries.

La llibertat personal

El cristià, quan treballa, cosa que al capdavall és la seva obligació, no ha de defugir les exigències pròpies d’allò que és natural, o deixar-les de banda. Si amb l’expressió beneir les activitats humanes s’entengués l’anul·lació o l’escamoteig de la seva dinàmica pròpia, em negaria a usar aquests mots. Personalment no m’ha convençut mai que les activitats corrents dels homes ostentin, com un rètol postís, un qualificatiu confessional. Perquè em sembla, tot i que respecto l’opinió contrària, que hi ha el perill d’usar endebades el nom sant de la nostra fe, i a més a més perquè a vegades s’ha fet servir l’etiqueta catòlica fins i tot per justificar actituds i operacions que no sempre són honradament humanes.

Si el món i tot el que conté ―llevat del pecat― és bo perquè és obra de Déu Nostre Senyor, el cristià, lluitant contínuament per evitar les ofenses a Déu ―una lluita positiva d’amor―, s’ha de dedicar a totes les coses terrenals, braç a braç amb els altres ciutadans; ha de defensar tots els béns derivats de la dignitat de la persona.

I n’hi ha un, de bé, que caldrà que cerqui especialment: el de la llibertat personal. Només si defensa la llibertat individual dels altres amb la corresponent responsabilitat personal, podrà defensar la seva de la mateixa manera, amb honradesa humana i cristiana. Repeteixo i tornaré a repetir sense parar que el Senyor ens ha donat gratuïtament una ofrena sobrenatural, la gràcia divina; i també ens ha fet un altre do humà meravellós, la llibertat personal que exigeix de nosaltres ―per tal que no es corrompi convertint-se en llibertinatge― l’integritat, un afany eficaç per a desenvolupar la nostra conducta dins la llei divina, perquè on hi ha l’Esperit de Déu, hi ha llibertat.⁴³

El Regne de Crist és de llibertat: aquí no hi ha més servents que aquells que lliurement s’encadenen, per Amor de Déu. Beneït esclavatge d’amor, que ens fa lliures! Sense llibertat, no podem correspondre a la gràcia; sense llibertat, no podem donar-nos lliurement al Senyor, amb la raó més sobrenatural: perquè ens dóna la gana.

Alguns d’entre els qui m’escolteu, em coneixeu de fa molts anys. Podeu testificar que durant tota la vida he anat predicant la llibertat personal, amb personal responsabilitat. L’he buscada i la busco, per tota la terra, talment com Diògenes buscava un home. I com més va, més l’estimo, l’estimo sobre totes les coses terrenals: és un tresor que mai no avaluarem prou.

Quan parlo de llibertat personal, no em refereixo amb aquesta excusa a d’altres problemes potser molt legítims, que no fan per al meu ofici de sacerdot. Ja ho sé, que no em correspon de tractar temes seculars i transitoris, que pertanyen a l’esfera temporal i civil, matèries que el Senyor ha deixat a la lliure i serena controvèrsia dels homes. També sé que els llavis del sacerdot, evitant del tot els bàndols humans, només s’han d’obrir per conduir les ànimes vers Déu, la seva doctrina espiritual salvadora, els sagraments que Jesucrist instituí, la vida interior que ens acosta al Senyor sabent que som fills seus i, doncs, germans de tots els homes sense excepció.

Celebrem avui la festa de Crist Rei. I no surto del meu ofici de sacerdot quan dic que si algú entengués el regne de Crist com un programa polític, no hauria aprofundit gens en la finalitat sobrenatural de la fe i es trobaria a un pas de carregar les consciències amb pesos que no són els de Jesús, perquè el seu jou és suau i la seva càrrega és lleugera.⁴⁴ Estimem de veritat tots els homes; estimem Crist, per damunt de tot; i aleshores no tindrem més remei que estimar la legítima llibertat de tots els altres, en una convivència pacífica i raonable.