Llistat de punts

No em falta la veritable alegria, al contrari… I, tanmateix, davant el coneixement de la pròpia baixesa, resulta lògic clamar amb Sant Pau: «quin home tan infeliç que sóc!»

—És així que creixen les ànsies d'arrencar de soca-rel la barrera aixecada pel propi jo.

Vius content, molt feliç, per bé que de vegades notis la urpada de la tristesa, i fins i tot palpis quasi habitualment un sediment real de pesar.

—Poden coexistir, aquesta alegria i aquesta angúnia, cadascuna en el seu «home»: la primera, en el nou; l'altra, en el vell.

El primer pas per apropar-ne d'altres als camins de Crist és que et vegin content, feliç, segur en el teu caminar cap a Déu.

Si no mostres —amb la teva oració, el teu sacrifici, la teva acció— una constant preocupació d'apostolat, és senyal evident que et manca felicitat i que ha d'augmentar la teva fidelitat.

—Qui té la felicitat, el bé, procura donar-lo als altres.

Cada cop n'estic més persuadit: la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra.

Veig amb meridiana claredat la fórmula, el secret de la felicitat terrenal i eterna: no conformar-se solament amb la Voluntat de Déu, sinó adherir-s'hi, identificar-s'hi, voler —en una paraula—, amb un acte positiu de la nostra voluntat, la Voluntat divina.

Aquest és el secret infal·lible —hi insisteixo— del goig i de la pau.

¡Com em va fer fruir l’epístola d'aquell dia! L'Esperit Sant, per Sant Pau, ens ensenya el secret de la immortalitat i de la Glòria. Tots els homes sentim ànsies de perdurar.

Voldríem fer eterns els instants de la nostra vida, que reputem feliços. Voldríem glorificar la nostra memòria… Voldríem la immortalitat per als nostres ideals. Per això, en els moments d'aparent felicitat, quan tenim alguna cosa que consola el nostre desempar, tots, de manera natural, diem i desitgem: per sempre, per sempre…

Quina saviesa la del dimoni! ¡Que bé que coneixia el cor humà! Sereu com déus, els va dir als primers pares. Allò fou un engany cruel. Sant Pau, en aquesta epístola als de Filips, ensenya un diví secret, per a tenir la immortalitat i la Glòria: Jesús s'anorreà, prenent forma d'esclau… S'humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort, i mort de Creu. I per això, Déu 1’exaltà i li donà un nom que està per damunt de tot nom: perquè davant el nom de Jesús s'agenolli tothom al Cel i a la terra i als inferns…

Ajuda'm a repetir-ho a l'orella d’aquell, i de l'altre…, i de tothom: el pecador, que tingui fe, encara que aconsegueixi totes les benaurances de la terra, és necessàriament infeliç i desgraciat.

És cert que el motiu que ens ha de dur a odiar el pecat, fins el venial, el que ha de moure a tothom, és sobrenatural: que Déu el detesta amb tota la seva infinitat, amb odi summe, etern i necessari, com a mal oposat a l'infinit bé…; però la primera consideració, que t'he apuntat, ens pot dur a aquesta darrera.