Llistat de punts

Em comentaves que hi ha escenes de la vida de Jesús que t'emocionen més: quan es posa en contacte amb homes en carn viva…, quan duu la pau i la salut als qui tenen l'ànima i el cos destrossats pel dolor… T'entusiasmes —insisties— en veure'l guarir la lepra, retornar la vista, sanar el paralític de la piscina: el pobre del qual ningú no se'n recorda. ¡El contemples llavors tan profundament humà, tan al teu abast!

—Doncs… Jesús encara és el d'aleshores.

Vas demanar al Senyor que et deixés patir una mica per Ell. Però després, quan arriba el sofriment en forma tan humana, tan normal —dificultats i problemes familiars…, o aquelles mil petiteses de la vida ordinària—, et costa molt de veure-hi Crist al darrera. —Obre amb docilitat les teves mans a aquests claus…, i el teu dolor es tornarà goig.

No et queixis, si pateixes. Es poleix la pedra que s'estima, la que és bona.

Et fa mal? —Deixa't tallar, amb agraïment, perquè Déu t'ha pres en les seves mans com un diamant… Un roc vulgar no es treballa així.

Els qui fugen amb covardia del sofriment, tenen matèria de meditació quan veuen amb quin entusiasme unes altres ànimes abracen el dolor.

No són pocs els homes i les dones que saben patir cristianament. Seguim el seu exemple.

Et planys?… i m'expliques com si tinguessis la raó: una punxada!… ¡Una altra!…

—¿Però no t'adones que és absurd sorprendre's que hi hagi espines entre les roses?

Deixa'm, com fins ara, que et continuï parlant en confidència: en tinc prou de tenir al meu davant un Santcrist, per no atrevir-me a parlar dels meus sofriments… I no em fa res afegir que he patit molt, sempre amb alegria.

No et comprenen?… Ell era la Veritat i la Llum, però tampoc els seus no el van comprendre. —Com tantes vegades t'he fet considerar, recorda't de les paraules del Senyor: «el deixeble no és pas més que el Mestre».

Per a un fill de Déu, les contradiccions i calúmnies són, com per a un soldat, ferides rebudes en el camp de batalla.

Et porten amunt i avall… La fama, què importa?

En tot cas, no sentis vergonya ni pena per tu, sinó per ells: pels qui et maltracten.

A vegades no volen entendre: s'han tornat com cecs… Però, d'altres, ets tu qui no ha aconseguit fer-se comprendre: corregeix-te!

No n'hi ha prou de tenir raó. A més, cal saber fer-la valer…, i que els altres vulguin reconèixer-la.

Amb tot, afirma la veritat sempre que calgui, sense aturar-te pel «què diran».

Si freqüentes l'escola del Mestre, no t'estranyarà que també te les hagis d'heure amb la incomprensió de tantes i tantes persones, que podrien ajudar-te moltíssim, només que fessin el mínim esforç per ser comprensius.