Llistat de punts

En l'apostolat d'amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei…, i la santa intransigència en la doctrina.

Has d'aprendre a dissentir —quan calgui— dels altres, amb caritat, sense fer-te antipàtic.

Cortesia sempre, amb tothom. Especialment, però, amb els qui es presenten com a adversaris —tu no en tinguis, d'enemics—, quan tractis de fer-los sortir del seu error.

¿Serà cert que —malauradament— abunden els qui falten a la justícia amb les seves calúmnies i, en acabat, invoquen la caritat i l'honradesa, per tal que la seva víctima no es pugui defensar?

¡Trist ecumenisme el que està en boca de catòlics que maltracten d'altres catòlics!

¡Quina equivocada visió de l'objectivitat! Enfoquen les persones o les tasques amb les deformades lents dels seus propis defectes i, amb àcid desvergonyiment, critiquen o es permeten vendre consells.

—Propòsit concret: en corregir o en aconsellar, parlar en la presència de Déu, aplicant aquestes paraules a la nostra conducta.

No recorris mai al mètode —sempre deplorable— d'organitzar agressions calumnioses contra ningú… I encara menys en nom de motius moralitzadors, que mai no justifiquen una acció immoral.

¿Per què, entre deu maneres de dir que «no», has d'escollir sempre la més antipàtica? —La virtut no vol ferir.

Renyar?… Moltes vegades és necessari. Però ensenyant a corregir el defecte. Mai, per un desfogament del teu mal caràcter.

Quan cal corregir, s'ha d'actuar amb claredat i amabilitat; sense excloure un somrís als llavis, si s'escau. Mai —o molt rarament—, agafant-s'ho a la valenta.

¿Et sents dipositari del bé, i de la veritat absoluta i, per tant, investit d'un títol personal o d'un dret a desarrelar el mal sigui com sigui?

—Per aquest camí no arranjaràs res: ¡només per Amor i amb amor!, recordant que l'Amor t'ha perdonat i et perdona tant.

Per caritat cristiana i per elegància humana, has d'esforçar-te a no crear un abisme amb ningú…, i a deixar sempre una sortida al proïsme, perquè no s'allunyi encara més de la Veritat.

La violència no és bon sistema per a convèncer…, i molt menys encara en l'apostolat.

El violent sempre perd, encara que guanyi la primera batalla…, perquè acaba rodejat de la solitud de la seva incomprensió.

No m'explico la teva enrabiada, ni el teu desencís. T'han correspost amb la teva mateixa moneda: el delit en les injúries, a través de la paraula i de les obres.

Aprofita la lliçó i, d'ara endavant, no m'oblidis que també tenen cor els qui conviuen amb tu.

Aprèn a dir que no, sense ferir innecessàriament, sense recórrer al refús contundent, que esquinça la caritat.

—Recorda que ets sempre davant de Déu!

Acostuma't a parlar amb cordialitat de tot i de tothom; en particular, de tots els qui treballen en el servei de Déu.

I quan no sigui possible, calla!: també els comentaris bruscos o desenfadats poden fregar la murmuració o la difamació.

Deia un xicotot que acabava d'entregar-se més íntimament a Déu: «ara el que em cal és parlar menys, visitar malalts i dormir a terra».

—Aplica't la lliçó.

¡Dels sacerdots de Crist no se n'ha de parlar si no és per lloar-los!

—Desitjo amb tota la meva ànima que els meus germans i jo ho tinguem molt en compte, en la nostra conducta diària.

La mentida té moltes facetes: reticència, conxorxa, murmuració… —Però és sempre arma de covards.

¡No s'hi val que et deixis impressionar per la primera o per l'última conversa! Escolta amb respecte, amb interès; dóna crèdit a les persones…, però tamisa el teu judici a la presència de Déu.

Murmuren. I després ells mateixos s'encarreguen que algú vingui de seguida a explicar-te aquell «es diu»… —Vilesa? —Sens dubte. Però no em perdis la pau, ja que la seva llengua no podrà fer-te cap mal, si treballes amb rectitud… —Pensa: ¡que beneits que són, quin poc tacte humà que tenen, quina falta de lleialtat amb els seus germans…, i especialment amb Déu!

I no em caiguis tu en la murmuració, per un mal entès dret de rèplica. Si has de parlar, serveix-te de la correcció fraterna, com aconsella l'Evangeli.

Que no et preocupin aquelles contradiccions, aquelles parleries: certament, treballem en una labor divina, però som homes… I és lògic que, tot caminant, aixequem la pols del camí.

Això que et molesta, que et fereix…, aprofita-ho per a la teva purificació i, si cal, per a rectificar.

Murmurar, diuen, és molt humà. —Jo he replicat: nosaltres hem de viure a la manera divina.

La paraula malvada o lleugera d'un sol home pot formar una opinió, i fins i tot posar de moda que es parli malament d'algú… Després, aquesta murmuració puja de sota, arriba enlaire, i potser es condensa en negres núvols.

—Però quan l'empaitat és una ànima de Déu, els núvols es desfan en pluja fecunda, passi el que passi; i el Senyor s'encarrega d'enaltir, en allò en què pretenien humiliar-lo o difamar-lo.