Llistat de punts

El cim? Per, a una ànima entregada, tot esdevé un cim que cal assolir: cada dia descobreix noves metes, perquè ni sap ni vol posar límits a l'Amor de Déu.

Propòsit sincer: fer amable i fàcil el camí als altres, que prou amargures comporta la vida.

Tot allò que ara et preocupa hi cap dins un somriure, esbossat per amor de Déu.

M'abordà aquell amic: «m'han dit que estàs enamorat». Vaig restar molt sorprès, i només se m'acudí preguntar-li l'origen de la notícia.

Em confessà que ho llegia en els meus ulls, que lluïen d'alegria.

No l'has maltractat físicament… Però l'has ignorat tantes vegades; l'has mirat amb indiferència, com a un estrany.

—Et sembla poc?

No passis amb indiferència davant el dolor dels altres. Aquella persona —un parent, un amic, un col·lega… aquell que no coneixes— és el teu germà.

—Recorda't d'allò que relata l'Evangeli i que tantes vegades has llegit amb pena: ni tan sols els parents de Jesús no es refiaven d'Ell. —Procura que l'escena no es repeteixi.

Cada dia descobreixo coses noves en mi, em dius… I et responc: ara comences a conèixer-te.

Quan s'estima de debò… sempre es troben detalls per estimar encara més.

Davant la desgràcia o l'error, resulta una satisfacció ben trista poder dir: «ho havia previst».

Significaria que no t'importava la desventura aliena: perquè hauries d'haver-la remeiat, si ho tenies a la teva mà.

Amb l'Amor, més que amb l'estudi, és com s'arriba a comprendre les «coses de Déu».

Per això, has de treballar, has d'estudiar, has d'acceptar la malaltia, has de ser sobri… estimant!

Els enamorats no saben dir-se adéu: s'acompanyen sempre.

—Tu i jo, estimem així el Senyor?

¿No has vist com, per agradar i presentar-se bé, s'arreglen els que s'estimen?… —Doncs així has d'arreglar i endreçar la teva ànima.

¿No observes com molts dels teus companys saben demostrar gran delicadesa i sensibilitat, en el tracte amb les persones que estimen: la promesa, la muller, els fills, la família…?

—Els has de dir —i exigeix-te tu mateix!— que el Senyor no mereix pas menys: que el tractin així! I aconsella'ls, a més, que continuïn amb aquella delicadesa i aquella sensibilitat, però viscudes amb Ell i per Ell, i assoliran una felicitat mai somniada, també aquí a la terra.

Arrencar de soca-rel l'amor propi i posar-hi l'amor a Jesucrist: en això rau el secret de l'eficàcia i de la felicitat.

Mentre continuïs persuadit que els altres han de viure sempre pendents de tu, mentre no et decideixis a servir —a ocultar-te i desaparèixer—, el tracte amb els teus germans, amb els teus col·legues, amb els teus amics, serà font contínua de disgustos, de malhumor…: de supèrbia.

Quan et costi fer un favor, un servei a una persona, pensa que és filla de Déu, recorda que el Senyor ens manà estimar-nos els uns als altres.

—Més encara: aprofundeix quotidianament aquest precepte evangèlic; no et quedis a la superfície. Treu-ne les conseqüències —resulta ben fàcil—, i acomoda la teva conducta de cada instant a aquests requeriments.

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen rar, en aquest món nostre; tot i que —si més no de nom— s'hi predica Crist…

—T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d'identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d'anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, a tots!, i en tots els temps.

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquelles persones, a les quals resultes antipàtic, deixaran d'opinar així, quan s'adonin que «de debò» les estimes. Depèn de tu.

De primer maltractes… I, abans que ningú no reaccioni, crides: «¡ara, caritat entre tots!»

—Si comencessis per això segon, no arribaries mai a allò primer.

No siguis embolicaire, com aquell del qui afirmava la seva pròpia mare: «vostè presenti-li els seus amics, que ell s'encarregarà que aquests amics renyeixin amb vostè».

Tot contemplant aquella alegria davant el treball dur, demanà aquell amic: però, totes aquestes tasques es fan per entusiasme? —I li respongueren amb alegria i serenitat: «per entusiasme?…, ens hauríem lluït!»; per Dominum Nostrum Iesum Christum! —per Nostre Senyor Jesucrist!, que ens espera contínuament.

Així definia la gelosia o l'enveja un home recte: «molt mala voluntat deuen tenir, per a enterbolir una aigua tan clara».

¡Crida-li-ho fort, que aquest crit és dèria d'enamorat!: ¡Senyor, encara que t'estimo…, no et refiïs de mi! ¡Lliga'm a Tu, cada dia més!

Evita amb delicadesa tot allò que pugui ferir el cor dels altres.

¿Per què, entre deu maneres de dir que «no», has d'escollir sempre la més antipàtica? —La virtut no vol ferir.

La freqüència amb què visitem el Senyor està en funció de dos factors: fe i cor; veure la veritat i estimar-la.

L'Amor s'enrobusteix també amb negació i mortificació.

Si tinguessis un cor gran i un poc més de sinceritat, no t'aturaries a mortificar, ni et sentiries mortificat…, per detallets.

Els pobres —deia aquell amic nostre— són el meu millor llibre espiritual i el motiu principal per a les meves pregàries. Em dolen ells, i Crist em dol amb ells. I, perquè em dol, comprenc que l'estimo i que els estimo.

Aquesta situació et crema: ¡se t'ha apropat Crist, quan no eres més que un miserable leprós! Fins aleshores, només cultivaves una qualitat bona: un interès generós pels altres. Després d'aquell encontre, vas aconseguir la gràcia de veure Jesús en ells, t'enamorares d'Ell i ara l'estimes en ells…, i et sembla molt poc —tens raó!— l'altruisme que abans t'empenyia a prestar uns serveis als altres.

La tàctica del tirà és aconseguir que es barallin entre si els qui, units, podrien fer-lo caure. —Vell artifici usat per l'enemic —pel diable i pels seus corifeus—, a fi de desbaratar molts plans apostòlics.

El pensament de la mort t'ajudarà a cultivar la virtut de la caritat, perquè potser aquell instant concret de convivència és l'últim en el qual coincideixes amb aquest o amb l'altre…: ells o tu, o jo, podem faltar en qualsevol moment.

Aprèn a dir que no, sense ferir innecessàriament, sense recórrer al refús contundent, que esquinça la caritat.

—Recorda que ets sempre davant de Déu!

Murmuren. I després ells mateixos s'encarreguen que algú vingui de seguida a explicar-te aquell «es diu»… —Vilesa? —Sens dubte. Però no em perdis la pau, ja que la seva llengua no podrà fer-te cap mal, si treballes amb rectitud… —Pensa: ¡que beneits que són, quin poc tacte humà que tenen, quina falta de lleialtat amb els seus germans…, i especialment amb Déu!

I no em caiguis tu en la murmuració, per un mal entès dret de rèplica. Si has de parlar, serveix-te de la correcció fraterna, com aconsella l'Evangeli.

Que no et preocupin aquelles contradiccions, aquelles parleries: certament, treballem en una labor divina, però som homes… I és lògic que, tot caminant, aixequem la pols del camí.

Això que et molesta, que et fereix…, aprofita-ho per a la teva purificació i, si cal, per a rectificar.

Et presentes com un teòric formidable… —Però ¡no cedeixes ni en menuderies insignificants! —¡No hi crec en aquell esperit de mortificació teu!

Tenir cura de les coses petites vol dir una mortificació constant, camí per fer més agradable la vida als altres.