Llistat de punts

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La intel·ligència —il·luminada per la fe— et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l'estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la bellesa divina de les empreses que la Trinitat deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s'adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com —per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural— la teva pobra voluntat s'afebleix, aquestes petiteses s'amunteguen i s'agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t'aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la manca de mitjans; les llums de bengala d'una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual… I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no n'ets.

Deixa'm parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar la cara, i et falta empenta per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t'ha cridat a ser un altre Crist, ipse Christus! —el mateix Crist. Has oblidat l'amonestació del Senyor a l'Apòstol: «en tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.

Quan consideris que són molts els que desaprofiten la gran ocasió, i deixen que Jesús passi de llarg, pensa: ¿a mi d'on em ve aquesta crida clara, tan providencial, que em va mostrar el meu camí?

—Medita-ho diàriament: l'apòstol ha de ser sempre un altre Crist, el mateix Crist.

Deixa'm, com fins ara, que et continuï parlant en confidència: en tinc prou de tenir al meu davant un Santcrist, per no atrevir-me a parlar dels meus sofriments… I no em fa res afegir que he patit molt, sempre amb alegria.

Perseverar és persistir en l'amor, per Ipsum et cum Ipso et in Ipso…, que realment podem interpretar també així: Ell!, amb mi, per mi i en mi.

Els teus parents, els teus col·legues, les teves amistats, van notant el canvi, i s'adonen que això teu no és una transició momentània, que ja no ets el mateix.

—No t'amoïnis, continua endavant!: s’acompleix el vivit vero in me Christus —ara és Crist qui viu en tu.

No has vist l'escena? —Un sergent qualsevol o un alfereset amb poc comandament…; de front, s'apropa un recluta ben plantat, d'incomparables millors condicions que els oficials, i no manca ni el salut ni la resposta.

Medita sobre el contrast. —Des del Sagrari d’aquella església, Crist —perfecte Déu, perfecte Home—, que ha mort per tu a la Creu, i que et dóna tots els béns que necessites…, se t'apropa. I tu, passes sense fixar-t'hi.

¿Com pretens seguir Crist, si gires només al voltant de tu mateix?

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen rar, en aquest món nostre; tot i que —si més no de nom— s'hi predica Crist…

—T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d'identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d'anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, a tots!, i en tots els temps.

T'ha entusiasmat aquell esperit de germanor i companyonia, que vas descobrir inesperadament… —És clar: ho havies somiat amb tanta força, però mai no ho havies vist. No ho havies vist, perquè els homes obliden que són germans de Crist, d'aquell amable Germà nostre, que donà la seva vida pels altres, per tots i per cada un, sense condicions.

Força pena et va produir el comentari, ben poc cristià, d'aquella persona: «perdona els teus enemics —et deia—: no imagines la ràbia que els fa!»

—No et vas poder contenir, i vas replicar amb pau: «no vull malvendre l'amor amb la humiliació del proïsme. Perdono, perquè estimo, amb fam d'imitar el Mestre».

Quan hom xoca amb l'amarga injustícia d'aquesta vida, ¡com frueix l'ànima recta, pensant en la Justícia del seu Déu etern! —I, dins del coneixement de les pròpies misèries, se li escapa, amb desigs eficaços, aquella exclamació paulina: non vivo ego —no sóc jo qui viu ara!, és Crist el qui viu en mi!: i hi viurà eternament.

Nostre Senyor Jesús ho vol: cal seguir-lo de prop. No hi ha altre camí. Aquella és l'obra de l'Esperit Sant en cada ànima —en la teva—: sigues dòcil, no oposis obstacles a Déu, fins que faci de la teva pobra carn un Crucifix.