Llistat de punts

Quan és en joc la defensa de la veritat, ¿com es pot desitjar no desagradar a Déu i, alhora, no topar amb l'ambient? Són coses antagòniques: o l'una o l'altra! Cal que el sacrifici sigui holocaust: s'ha de cremar tot…, fins el «què diran», fins allò que anomenen reputació.

¡Que clarament veig ara que el «sant desvergonyiment» té la seva arrel, molt fonda, a l'Evangeli! Compleix la Voluntat de Déu…, recordant-te de Jesús difamat, de Jesús escopit i bufetejat, de Jesús dut davant els tribunals d'homenets…, i de Jesús que calla!! —Propòsit: abaixar el front davant els ultratges i —comptant també amb les humiliacions que, sens dubte, vindran— prosseguir la tasca divina, que l'Amor Misericordiós de Nostre Senyor ha volgut encomanar-nos.

Espanta el mal que podem produir, si ens deixem arrossegar per la por o la vergonya de mostrar-nos com a cristians en la vida ordinària.

N'hi ha que, quan parlen de Déu, o de l'apostolat, sembla com si sentissin la necessitat de defensar-se. Potser perquè no han descobert el valor de les virtuts humanes i, en canvi, els sobra deformació espiritual i covardia.

És inútil pretendre agradar a tothom. De descontents, de gent que protesti, sempre n'hi haurà. Mira com resumeix això la saviesa popular: «quan va bé als anyells, va malament als llops».

No et condueixis com aquells que s'espanten davant un enemic que només té la força de la seva «veu agressiva».

No et llances a treballar en aquella empresa sobrenatural, perquè —així ho dius tu— tens por de no saber agradar, de fer una gestió desafortunada. —Si pensessis més en Déu, aquestes desraons desapareixerien.