Hem d’adquirir la mesura divina de les coses, no perdent mai el punt de mira sobrenatural, i comptant que Jesús també es val de les nostres misèries, perquè resplendeixi la seva glòria. Per això, quan sentiu serpentejar dins la vostra consciència l’amor propi, el cansament, el desànim, el pes de les passions, reaccioneu de seguida i escolteu el Mestre, sense espantar-vos davant la trista realitat d’allò que som cada un de nosaltres; perquè, mentre visquem, ens acompanyaran sempre les febleses personals.

Aquest és el camí del cristià. Resulta necessari d’invocar sense treva, amb una fe ferma i humil: «Senyor!, no us refieu de mi. Jo sí que em refio de Vós». I en pressentir en la nostra ànima l’amor, la compassió, la tendresa amb què Crist Jesús ens esguarda, ja que Ell no ens abandona, entendrem en tota llur profunditat les paraules de l’Apòstol: virtus in infirmitate perficitur (2 Cor XII, 9); amb fe en el Senyor, tot i les nostres misèries —més ben dit, amb les nostres misèries—, serem fidels al nostre Pare Déu; brillarà el poder diví que ens sostindrà enmig de la nostra feblesa.