Josemaría Escrivá Obras
196

Llavors, Jesús deturant-se el féu cridar. I alguns d’entre els millors que el rodejaven, diuen al cec: coratge, aixeca’t, que et crida (Mc X, 49). És la vocació cristiana! Però no és una sola, la crida de Déu. Considereu, a més, que el Senyor ens busca a cada instant: aixeca’t —ens indica—, surt de la teva indolència, de la teva comoditat, dels teus petits egoismes, dels teus petits problemes sense importància. Desenganxa’t de la terra, on t’estàs tan pla, camús, informe. Pren alçària, pes i volum i visió sobrenatural.

Aquell home, llençant la capa i aixecant-se dret d’un bot, anà cap a Jesús (Mc X, 50). Llençant la capa! No sé si mai has estat a la guerra. Ja fa molts anys que jo vaig poder trepitjar alguna vegada el camp de batalla, tot just després d’unes hores que el combat s’havia acabat; i allà hi havia, abandonats per terra, mantes, cantimplores i sarrons plens de records de família: cartes, fotografies de persones estimades... I no eren pas dels derrotats; eren dels victoriosos! Allò, tot allò els sobrava, per a córrer més de pressa i saltar el parapet enemic. Com a Bartimeu, per exalçar Crist.

No oblidis que per poder arribar fins a Crist, cal el sacrifici; llençar tot allò que destorba: manta, sarró, cantimplora. Tu també ho has de fer així en aquesta brega per la glòria de Déu, en aquesta lluita d’amor i de pau, amb la qual mirem d’estendre el regnat de Crist. Per servir l’Església, el Romà Pontífex i les ànimes, et cal estar disposat a renunciar a tot el que sobri; a quedar-te sense aquesta manta, que et fa d’abric en les nits crues; sense aquests records estimats de família; sense el refrigeri de l’aigua. Lliçó de fe, lliçó d’amor. Perquè és així com s’ha d’estimar Crist.

Anterior Mostra el capítol Següent