Josemaría Escrivá Obras
199

Fe i humilitat

Ara és sant Mateu qui ens conta una situació commovedora. Heus aquí que una dona, que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, se li atansà per darrera i li tocà el voraviu del vestit (Mt IX, 20). Quina humilitat, la seva! És que es deia dintre seu: només que li toqui el vestit estic salvada (Mt IX, 21). Mai no falten malalts que imploren, com Bartimeu, amb una fe gran, que no els fa res confessar a crits. Però vegeu com, en el camí de Crist, no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Gran és també la fe d’aquesta dona, i ella no crida: s’acosta sense que ningú se n’adoni. En té prou tocant una mica la roba de Jesús, perquè està segura que es guarirà. Quan tot just ho ha fet, Nostre Senyor es gira i se la mira. Ja sap què passa en l’interior d’aquell cor; s’ha adonat de la seva seguretat: tingues confiança, filla, la teva fe t’ha salvat (Mt IX, 22).

Va tocar delicadament la vora del mantell, s’atansà amb fe, cregué i sabé que havia estat guarida... Així nosaltres, si volem ésser salvats, toquem amb fe el vestit de Crist (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, VI, 56, 58 [PL 15, 1682-1683]). Ho veus, com ha de ser la nostra fe? Humil. Qui ets tu, qui sóc jo, per merèixer aquesta crida de Crist? Qui som, per estar tan a prop d’Ell? Igual que a aquella pobra dona entre la gentada, ens ha ofert una ocasió. I no per tocar una mica del seu vestit, o un moment la vora del seu mantell, l’orla. El tenim a Ell. Se’ns dóna del tot amb el seu Cos, amb la seva Sang, amb la seva Ànima i amb la seva Divinitat. I el mengem cada dia, hi parlem íntimament, tal com es parla amb el pare, com es parla amb l’Amor. I això és veritat. No són imaginacions.

Anterior Mostra el capítol Següent