La Maternitat divina de Maria és l’arrel de totes les perfeccions i privilegis que l’adornen. Per aquest títol, fou concebuda immaculada i és plena de gràcia, és sempre verge, pujà en cos i ànima al Cel, ha estat coronada com a Reina de la creació entera, per damunt dels àngels i dels sants. Més que Ella, només Déu. La Verge Santíssima, pel fet d’ésser Mare de Déu, posseeix una dignitat en certa manera infinita, del bé infinit que és Déu (St Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, I, q. 25, a. 6). No hi ha perill d’exagerar. Mai no aprofundirem prou en aquest misteri inefable; mai no podrem agrair prou a la Nostra Mare aquesta familiaritat que ens ha donat amb la Trinitat Beatíssima.

Érem pecadors i enemics de Déu. La Redempció no solament ens deslliura del pecat i ens reconcilia amb el Senyor: ens converteix en fills, ens lliura una Mare, la mateixa que engendra el Verb, segons la Humanitat. Pot demanar-se un doll d’amor més gran? Déu es delia per redimir-nos, disposava de moltes maneres d’executar la seva Voluntat Santíssima, segons la seva infinita saviesa. En va triar una, que dissipa els possibles dubtes sobre la nostra salvació i glorificació. Com que el primer Adam no nasqué d’home ni de dona, sinó que fou plasmat a la terra, també així l’últim Adam, que havia de guarir la ferida del primer, prengué un cos plasmat en el si de Verge, perquè fos, quant a la carn, igual a la carn dels qui van pecar (St Basili, Commentarius in Isaiam, 7, 201 [PG 30, 466]).