Josemaría Escrivá Obras
295

Parlar amb Déu

M’invocareu i us escoltaré (Ier XXIX, 12). I l’invoquem tot conversant-hi, tot adreçant-nos-hi. Per això, hem de posar en pràctica l’exhortació de l’Apòstol: sine intermissione orate (1 Thes V, 17); reseu sempre, passi el que passi. No solament de cor, sinó amb tot el cor (St. Ambròs, Expositio in Psalmum CXVIII, XIX, 12 [PL 15, 1471]).

Us pensareu que la vida no és sempre suportable, que no hi falten contratemps i treballs i tristors. Jo us respondré, també amb sant Pau, que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni present, ni futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat, ni cap altra criatura no podrà mai separar-nos de l’amor de Déu, que és en el Crist Jesús, Senyor Nostre (Rom VIII, 38-39). Res no ens pot allunyar de la caritat de Déu, de l’Amor, de la relació constant amb el nostre Pare.

El fet de recomanar aquesta unió contínua amb Déu, ¿no és presentar un ideal, tan sublim, que es revela inassequible a la major part dels cristians? Veritablement, és alta la meta, però no és inaccessible. El viarany, que mena a la santedat, és un viarany d’oració; i l’oració ha de calar en l’ànima de mica en mica, com la petita llavor que es convertirà més endavant en un arbre frondós.

Anterior Mostra el capítol Següent