Així actua el Nostre Déu. Quan aquell fill retorna, després d’haver malgastat els seus diners i vivint en penúria, després —sobretot— d’haver-se oblidat del seu pare, el pare diu: de pressa, porteu la roba millor i vestiu-la-hi, i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus; i porteu el vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho (Lc XV, 22-23). El Nostre Pare Déu, quan acudim a Ell amb penediment, treu, de la nostra misèria, riquesa; de la nostra feblesa, fortalesa. ¿Què ens depararà, si no l’abandonem, si el freqüentem cada dia, si li adrecem paraules d’estimació confirmada amb les nostres accions, si li ho demanem tot, confiats en la seva omnipotència i en la seva misericòrdia? Només pel sol fet de retornar a Ell el seu fill, després que l’ha traït, li prepara una festa: què ens concedirà, si sempre hem procurat restar al seu costat?

Lluny, doncs, de la nostra conducta el record de les ofenses que ens hagin fet, de les humiliacions que hàgim patit —per injustes, incivils i barroeres que hagin estat—, perquè és cosa impròpia d’un fill de Déu haver preparat un registre per presentar un memorial de greuges. No podem oblidar l’exemple de Crist, i la nostra fe cristiana no es canvia com un vestit: pot afeblir-se o enrobustir-se o perdre’s. Amb aquesta vida sobrenatural la fe cobra vigoria, i l’ànima s’aterreix en considerar la miserable nuesa humana, sense allò que és diví. I perdona, i agraeix-ho: Déu meu, si contemplo la meva pobra vida, i no trobo cap motiu de vanitat i, menys encara, de supèrbia: solament trobo raons abundants per a viure sempre humil i compungit. Ja sé bé prou que el millor senyoriu és servir.