Vida corrent

M’interessa de confirmar novament que no em refereixo a cap manera extraordinària de viure cristianament. Que cadascú de nosaltres mediti en tot allò que Déu ha fet per ell, i com hi ha correspost. Si som valents en aquest examen personal, ens adonarem que encara ens falta molt. Ahir em commovia, tot sentint d’un catecumen japonès que ensenyava el catecisme a d’altres, que encara no coneixien Crist. I m’avergonyia. Ens cal més fe, més fe!: i, amb la fe, la contemplació.

Repasseu amb calma aquella divina advertència, que omple l’ànima d’inquietud i, ensems, li duu sabors de bresca i de mel: redemi te, et vocavi te nomine tuo: meus es tu (Is XLIII, 1); t’he redimit i t’he cridat pel teu nom; ets meu! No robem a Déu el que és seu. Un Déu que ens ha estimat fins al punt de morir per nosaltres, que ens ha escollit des de tota l’eternitat, abans de la creació del món, perquè siguem sants en la seva presència (Cfr. Eph I, 4): i que contínuament ens ofereix ocasions de purificació i de donació pròpia.

Per si encara ens restava algun dubte, rebem una altra prova dels seus llavis: no sou vosaltres que m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres, i us he encaminat perquè aneu lluny i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, del vostre treball d’ànimes contemplatives (Cfr. Ioh XV, 16).

Després, fe, fe sobrenatural. Quan la fe flaqueja, l’home tendeix a afigurar-se Déu com si fos llunyà, sense preocupar-se gaire dels seus fills. Pensa en la religió com en una cosa juxtaposada, per a quan no hi ha més remei; espera, no s’explica amb quin fonament, manifestacions aparatoses, esdeveniments insòlits. Quan la fe vibra en l’ànima, hom descobreix, en canvi, que les passes del cristià no se separen de la mateixa vida humana corrent i habitual. I que aquesta santedat gran, que Déu ens reclama, s’enclou aquí i ara, en les coses petites de cada jornada.