Josemaría Escrivá Obras
33

La Nostra Santa Mare l’Església sempre s’ha pronunciat per la llibertat, i ha rebutjat tots els fatalismes, antics i menys antics. Ha assenyalat que cada ànima és mestressa del seu destí, per bé o per mal: i els qui no es van apartar del bé aniran a la vida eterna; els qui cometeren el mal, al foc etern (Símbol Quicumque). Sempre ens impressiona aquesta tremenda capacitat teva i meva, de tots, que revela alhora el signe de la nostra noblesa. Talment el pecat és un mal voluntari, que de cap manera no fóra pecat si no tingués el seu principi en la voluntat: i és tanta l’evidència d’aquesta afirmació, que els pocs savis i els molts ignorants que habiten el món, hi estan d’acord (St. Agustí. De vera religione, XIV, 27 [PL 34, 133]).

Torno a aixecar el cor en acció de gràcies al meu Déu, al meu Senyor, perquè res no el privava d’haver-nos creat impecables, amb un impuls irresistible vers el bé, però va creure que els seus servidors serien millors si el servien lliurement (St. Agustí, Ibídem [PL 34, 134]). Que en són, de grans, l’amor, i la misericòrdia del nostre Pare! Davant aquestes realitats de les seves bogeries divines pels fills, jo voldria tenir mil boques, mil cors, més encara, que em permetessin de viure en una contínua lloança a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant. Penseu que el Totpoderós, el qui amb la seva Providència governa l’Univers, no desitja servents forçats: s’estima més fills lliures. Ha ficat en l’ànima de cada un de nosaltres —per bé que naixem proni ad peccatum, inclinats al pecat, per la caiguda de la primera parella— una espurna de la seva intel·ligència infinita, l’atracció envers allò que és bo, una ànsia de pau perdurable. I ens mena a entendre que la veritat, la felicitat i la llibertat s’aconsegueixen quan procurem que germini en nosaltres aquesta llavor de vida eterna.

Anterior Mostra el capítol Següent