Respondre que no a Déu, rebutjar aquest principi de felicitat nova i definitiva, ho ha deixat en mans de la criatura. Però si obra així, deixa de ser fill per convertir-se en esclau. Cada cosa és allò que li convé segons la seva naturalesa; per això, quan es mou a la recerca de quelcom estrany, no actua segons la seva pròpia manera de ser, sinó per un impuls d’altri; i això és servil. L’home és racional per naturalesa. Quan es comporta segons la raó, ho fa pel seu moviment propi, tal com qui és: i això és propi de la llibertat. Quan peca, obra fora de raó, i aleshores es deixa conduir per l’impuls d’un altre, subjecte en confins aliens, i per això qui accepta el pecat és servent del pecat (Ioh VIII, 34. St. Tomàs d’Aquino, Super Evangelium S. Ioannis lectura, cap. VIII, lect. IV, 1204 [ed. Marietti, Torino, 1952]).

Permeteu-me que insisteixi en això; és molt clar i ho podem comprovar sovint al nostre entorn o en el nostre propi jo: cap home no s’escapa d’una servitud o altra. Els uns es prosternen davant el diner; els altres adoren el poder; i d’altres, la relativa tranquil·litat de l’escepticisme; i n’hi ha que descobreixen en la sensualitat el seu vedell d’or. I el mateix s’esdevé amb les coses nobles. Ens afanyem en una feina, en una empresa de proporcions més o menys grans, en l’acompliment d’una obra científica, artística, literària, espiritual. Si un hom s’hi aferma, si hi posa una veritable passió, el qui s’hi lliura en viu esclau, es dedica amb goig al servei de la finalitat de la seva tasca.