Us haig de dir, i no hi ha cap presumpció per part meva, que m’adono de seguida si aquesta conversa cau en un sac foradat o bé si s’esquitlla per damunt de qui m’escolta. Deixeu que us obri el cor perquè m’ajudeu a donar gràcies a Déu. Quan, el 1928, vaig veure què volia el Senyor de mi, vaig començar la feina immediatament. En aquells anys —gràcies, Déu meu, perquè hi va haver molt per a sofrir i molt per a estimar!—, em van prendre per boig; d’altres, fent una ostensió comprensiva, em deien somiador, però somiador de somnis impossibles. Malgrat tot, i malgrat la meva pròpia misèria, vaig continuar sense descoratjar-me; com que allò no era cosa meva, va anar obrint camí enmig dels contratemps, i avui és una realitat estesa per tota la terra, d’un pol a l’altre, que sembla tan natural a la majoria perquè el Senyor ha tingut compte que es reconegués com a cosa seva.

Us deia que tot just he canviat dues paraules amb algú, m’adono de si m’entén o no. No em passa com a la lloca que està covant, i una mà estranya li esmuny un ou d’ànega. Passen els dies i només quan els pollets trenquen la closca i veu com corre aquell floc de llana, per la seva manera desmanyotada de caminar —una pota aquí, l’altra allà— ja veu que aquest no és dels seus; que mai no aprendrà a piular, per més que s’hi entesti. Mai no he maltractat ningú que m’hagi girat l’esquena ni tan sols quan els meus desigs d’ajuda han estat pagats amb un rebuf. Per això, cap allà l’any 1939, m’atragué l’atenció un rètol que vaig trobar en un edifici on donava un curs de recés a uns universitaris. Deia així: que cada caminant segueixi el seu camí; era un consell aprofitable.