Circumstàncies d’índole molt diversa, i exhortacions i ensenyances del Magisteri de l’Església, han creat i estimulat una profunda inquietud social. Es parla molt de la virtut de la pobresa, com a testimoniatge. ¿Com pot viure-la una mestressa de casa, que ha de proporcionar a la família un just benestar?

S’anuncia l’Evangeli als pobres (Mt 11, 6), llegim en l’Escriptura, precisament com un dels signes que fan conèixer l’arribada del Regne de Déu. Qui no ami i visqui la virtut de la pobresa, no té l’esperit de Crist. I això val per a tothom: tant per a l’anacoreta que es retira al desert, com per al cristià corrent que viu enmig de la societat humana, usant dels recursos d’aquest món, o bé mancant-li’n molts.

Aquest és un tema en el qual m’agradaria deturar-me una mica, perquè no sempre es predica avui la pobresa de forma que el seu missatge arribi a la vida. Sens dubte amb bona voluntat, però sense haver copsat del tot el sentit dels temps, hi ha qui predica una pobresa que és fruit d’una elucubració intel·lectual, que té certs senyals aparatosos exteriors i alhora enormes deficiències interiors i a vegades també externes.

Fent-me ressò d’una expressió del profeta Isaïes —discite benefacere (1, 17)—, m’agrada dir que cal aprendre a viure tota virtut, i potser molt especialment la pobresa. Cal aprendre a viure-la, per tal que no quedi reduïda a un ideal sobre el qual es pot escriure molt, però que ningú no realitza seriosament. Cal fer veure que la pobresa és invitació que el Senyor adreça a cada cristià, i que és, doncs, una crida concreta que ha d’informar tota la vida de la humanitat.

Pobresa no és misèria, i molt menys encara brutícia. Primer, perquè allò que defineix el cristià no són tant les condicions exteriors de la seva existència, com l’actitud del seu cor. Però a més, i aquí ens acostem a un punt molt important del qual depèn una recta comprensió de la vocació laïcal, perquè la pobresa no es defineix per la simple renúncia. El testimoniatge de pobresa que es demana als cristians pot ser, en determinades ocasions, el d’abandonar-ho tot, el d’afrontar un ambient que no té altres horitzons que els del benestar material, i proclamar així amb un gest estentori que no hi ha res que sigui bo si s’avantposa a Déu. Però, ¿és aquest el testimoniatge que d’ordinari demana avui l’Església? ¿Oi que exigeix de donar també testimoniatge explícit d’amor al món, de solidaritat amb els homes?

A vegades es reflexiona sobre la pobresa cristiana, tenint com a principal punt de referència els religiosos, dels qui és propi, sempre i a tot arreu, donar un testimoniatge públic, oficial; així es corre el risc de no adonar-se del caràcter específic d’un testimoniatge laïcal, donat des de dintre, amb la senzillesa de les coses ordinàries.

Tot cristià corrent ha de fer compatibles, en la seva vida, dos aspectes que a primer cop d’ull poden semblar contradictoris. Pobresa real, que es noti i es toqui —feta de coses concretes—, que sigui una professió de fe en Déu, una manifestació que el cor no se satisfà amb les coses creades, sinó que aspira al Creador, que desitja omplir-se d’amor de Déu, i donar després a tothom aquest mateix amor. I, al mateix temps, ésser un més entre els seus germans els homes, en la vida dels quals participa, amb els quals s’alegra, amb els quals col·labora, estimant el món i totes les coses bones que hi ha en el món, utilitzant totes les coses creades per resoldre els problemes de la vida humana, i per establir l’ambient espiritual i material que facilita el desenvolupament de les persones i de les comunitats.

Assolir la síntesi entre aquests dos aspectes és, en bona part, qüestió personal, qüestió de vida interior, per jutjar en cada moment, per trobar en cada cas allò que Déu ens demana. No vull, doncs, donar regles fixes, però sí unes orientacions generals, referint-me especialment a les mares de família.