Sacrifici: és aquí on rau, en gran part, la realitat de la pobresa. És saber prescindir del que és superflu, mesurat no tant per les regles teòriques com pel que ens diu aquesta veu interior, que ens fa adonar que s’està infiltrant l’egoisme o la comoditat indeguda. El confort en el seu sentit positiu, no és luxe ni voluptuositat, sinó fer la vida agradable a la pròpia família i als altres, per tal que tots puguin servir Déu millor.

La pobresa consisteix a veure’s veritablement deslligat de les coses terrenals; a suportar amb alegria les incomoditats, si n’hi ha, o la falta de mitjans. I també a saber tenir tot el dia fermat a un horari elàstic en el qual no manqui, com a temps principal —ultra les normes diàries de pietat— el repòs degut, la tertúlia familiar, la lectura, l’estona dedicada a una afició d’art, de literatura, o de qualsevol altra distracció noble: omplint les hores amb una feina útil, fent les coses com més bé millor, vivint els petits detalls d’ordre, de puntualitat, de bon humor. En una paraula, trobant espai per al servei als altres i per a si mateixa: sense oblidar que tots els homes, totes les dones —i no sols els materialment pobres— tenen l’obligació de treballar: la riquesa, la situació de benestar econòmic és un senyal que s’està més obligat a sentir la responsabilitat de la societat entera.

És l’amor que dóna sentit al sacrifici. Tota mare sap bé què és sacrificar-se pels fills: no només consisteix a concedir-los unes hores, sinó a gastar en llur benefici tota la vida. Viure pensant en els altres, usar de les coses de tal manera que hi hagi quelcom a oferir als altres: tot això són dimensions de la pobresa, que garanteixen el deseiximent efectiu.

Per a una mare, és important no sols viure així, sinó ensenyar a viure així als seus fills: educar-los, fomentant en ells la fe, l’esperança optimista i la caritat; ensenyar-los a superar l’egoisme i a ocupar una part del seu temps amb generositat al servei dels menys afortunats, participant en tasques, adients a la seva edat, en les quals es posi de manifest un afany de solidaritat humana i divina.

Resumint: que cadascú visqui complint la seva vocació. Per mi, els millors models de pobresa han estat sempre aquests pares i aquestes mares de família nombrosa i pobra, que es desfan pels seus fills, i que amb el seu esforç i amb la seva constància —moltes vegades mancats de veu per a dir a ningú que pateixen necessitats— fan anar els seus endavant, creant una llar alegre on tots aprenen a estimar, a servir, a treballar.