El concepte «Poble de Déu», al qual ens hem referit abans, expressa el caràcter històric de l’Església com una realitat d’origen diví que també se serveix en el seu caminar d’elements mudables i caducs. Segons això, ¿com ha de realitzar-se avui l’existència sacerdotal en la vida dels preveres? ¿Quin és el tret de la figura del prevere, tal com es descriu en el Decret «Presbyterorum Ordinis», que vostè accentuaria en els moments actuals?

Jo posaria l’accent en un tret de l’existència sacerdotal que no pertany pas justament a la categoria dels elements mudables i caducs. Em refereixo a la perfecta unió que hi ha d’haver —i el Decret Presbyterorum Ordinis ho recorda moltes vegades— entre consagració i missió del sacerdot; o bé si es vol, entre vida personal de pietat i exercici del sacerdoci ministerial, entre les relacions filials del sacerdot amb Déu i les seves relacions pastorals i fraternals amb els homes. Jo no crec en l’eficàcia ministerial del sacerdot que no sigui un home d’oració.