Permeteu-me aquesta insistència porfidiosa, però les veritats de fe i de moral no es determinen pas per majoria de vots: componen el dipòsit —depositum fidei—lliurat per Jesucrist a tots els fidels i confiat, en la seva exposició i ensenyament autoritzat, al Magisteri de l’Església.

Seria un error pensar que, atès que els homes han adquirit tal vegada més consciència dels lligams de solidaritat que els uneixen mútuament, s’hagi de modificar la constitució de l’Església, a fi de posar-la d’acord amb els temps. Els temps no són dels homes, siguin o no eclesiàstics; els temps són de Déu, que és el Senyor de la història. I l’Església pot donar la salvació a les ànimes, només si roman fidel a Crist en la seva constitució, en els seus dogmes, en la seva moral.

Rebutgem, per tant, el pensament que l’Església —oblidant el sermó de la muntanya— cerca la felicitat humana a la terra, perquè sabem que la seva única tasca consisteix a dur les ànimes a la glòria eterna del paradís; refusem qualsevol solució naturalista, que no estimi el paper primordial de la gràcia divina; rebutgem les opinions materialistes que tracten de fer perdre la importància als valors espirituals en la vida de l’home; refusem de la mateixa manera les teories secularitzants, que pretenen identificar els fins de l’Església de Déu amb els dels estats terrenals: confonent-ne l’essència, les institucions, l’activitat, amb característiques semblants a les de la societat temporal.