Recordeu les consideracions de Sant Pau que hem llegit a l’Epístola: oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i de la ciència de Déu! Que en són d’inescrutables les seves decisions, i d’inexplorables els seus camins! ¿Qui ha conegut mai el pensament del Senyor? ¿O qui ha estat mai conseller seu? O bé ¿qui li ha donat primer, perquè n’hagi de ser retribuït? Perquè d’Ell, per Ell i per a Ell són totes les coses. A Ell la glòria pels segles. Amén. A la llum de les paraules de Déu, ¡que petits s’esdevenen els designis humans quan proven d’alterar allò que Nostre Senyor ha establert!

Però no us haig pas d’amagar que ara es comprova, per tot arreu, una estranya capacitat de l’home: no aconseguint res contra Déu, ara es rabeja contra els altres esdevenint un paorós instrument del mal, ocasió i inductor de pecat, sembrador d’aquesta confusió que emmena a cometre accions intrínsecament dolentes, presentant-les com a bones.

Tothora n’hi ha hagut, d’ignorància; però en aquests moments la ignorància més brutal en matèria de fe i de moral es disfressa, a vegades, amb noms altisonants aparentment teològics. Per això, el mandat de Crist als seus Apòstols —ho acabem d’escoltar a l’Evangeli— adquireix, si és possible, una actualitat urgent: Aneu, doncs, convertiu tots els pobles. No ens en podem pas desentendre, no ens podem pas plegar de braços, no podem pas tancar-nos en nosaltres mateixos. Acudim a lluitar, per Déu, en una gran batalla de pau, de serenor, de doctrina.