No comprenc els afanys d’alguns sacerdots per confondre’s amb la resta de cristians, oblidant o descurant la seva específica missió en l’Església, aquella per a la qual han estat ordenats. Pensen que els cristians volen veure, en el sacerdot, un home qualsevol. No és veritat. En el sacerdoci, volen admirar les virtuts pròpies de qualsevol cristià, i fins i tot de qualsevol home honrat: la comprensió, la justícia, la vida de treball —la tasca sacerdotal, en aquest cas—, la caritat, l’educació, la delicadesa en el tracte.

Però, amb tot això, els fidels pretenen que es destaqui clarament el caràcter sacerdotal: esperen que el sacerdot resi, que no es negui a administrar els sagraments, que estigui disposat a acollir tothom sense constituir-se en cap o militant de bàndols humans, siguin de la mena que siguin; que posi amor i devoció en la celebració de la Santa Missa, que s’assegui al confessionari, que conhorti els malalts i els afligits; que adoctrini amb la catequesi els infants i els adults; que prediqui la Paraula de Déu i no pas qualsevol tipus de ciència humana la qual —tot i que la conegués perfectament— no seria la ciència que salva i emmena a la vida eterna; que tingui consell i caritat amb els necessitats.