I especialment, diré amb paraules del Concili Vaticà II, ens unim en grau summe al culte de l’Església celestial, comunicant i venerant per damunt de tot la memòria de la sempre gloriosa Verge Maria, de Sant Josep, dels sants Apòstols i Màrtirs i de tots els sants.

Jo demano a tots els cristians que resin molt per nosaltres, els sacerdots, a fi que sapiguem dur a terme santament el Sant Sacrifici. Els prego que mostrin un amor tan delicat per la Santa Missa que ens empenyi als sacerdots a celebrar-la amb dignitat —amb elegància— humana i sobrenatural: amb condícia en els ornaments i en els objectes dedicats al culte, amb devoció, sense pressa.

¿Per què pressa? ¿En tenen potser els enamorats, per acomiadar-se? Sembla que se’n van i no se’n van; tornen una i altra vegada, repeteixen paraules corrents com si les acabessin de descobrir… No us requi dur els exemples de l’amor humà noble i net, a les coses de Déu. Si estimem el Senyor amb aquest amor de carn —no en tenim d’altre—, no hi haurà pressa per acabar aquesta trobada, aquesta cita amorosa amb Ell.

N’hi ha que van calmosament, i no els sap greu d’allargar fins al cansament lectures, avisos, anuncis. Però, en arribar el moment principal de la Santa Missa, el Sacrifici pròpiament dit, es precipiten, contribuint així al fet que els altres fidels no adorin amb pietat Crist, Sacerdot i Víctima; ni aprenguin després a donar-li gràcies —amb pausa, sense atropellaments—, per haver volgut venir una altra vegada entre nosaltres.

Tots els afectes i les necessitats del cor del cristià troben en la Santa Missa, la llera millor: la que, per Crist, arriba al Pare, en l’Esperit Sant. El sacerdot ha de posar un afany especial a fi que tothom ho sàpiga i ho visqui. No hi ha cap activitat que pugui anteposar-se, ordinàriament, a aquesta d’ensenyar i fer estimar i venerar la Sagrada Eucaristia.