Llistat de punts

Però tornem al nostre tema. Abans us deia que ja podeu aconseguir els èxits més espectaculars en el camp social, en l’actuació pública, en els afers professionals, però si us descuideu interiorment i us aparteu del Senyor, al final haureu fracassat rotundament. Davant Déu, i és això el que compta al capdavall, aconsegueix la victòria qui lluita per captenir-se com un cristià autèntic: no hi cap una solució intermèdia. Per això en coneixeu tants que, si judiquem humanament la seva situació, haurien de sentir-se molt feliços i, malgrat tot, arrosseguen una existència inquieta, agra; sembla que venguin alegria a dojo, però grates una mica en llurs ànimes i resta al descobert un gust acerb, més amargant que el fel. Això no ens passarà, si de debò mirem de complir constantment la Voluntat de Déu, donar-li glòria, lloar-lo i fer arribar el seu regne a totes les criatures.

La coherència cristiana de la vida

Em fa molta llàstima arribar a saber que un catòlic —un fill de Déu que, pel Baptisme, és cridat a esdevenir un altre Crist— tranquil·litza la consciència amb una simple pietat formulària, amb una religiositat que l’empeny a resar de tant en tant, només si es pensa que li convé!; a assistir a la Santa Missa els dies de precepte —i ni tan solament tots—, alhora que cura puntualment que el seu estómac estigui tranquil, menjant a hores fixes; a cedir en la seva fe, a bescanviar-la per un plat de llenties, per tal de no renunciar a la seva posició… I després, amb desvergonyiment o amb escàndol, fa servir la seva etiqueta de cristià per enlairar-se. No! No ens conformem amb les etiquetes: us vull cristians de cos sencer, tots d’una peça; i, per aconseguir-ho, haureu de cercar sense trampes l’aliment espiritual oportú.

Per experiència personal us consta i m’ho heu sentit repetir sovint, en previsió de descoratjaments— que la vida interior consisteix a començar i recomençar cada dia; i veieu en el vostre cor, talment com jo en el meu, que ens cal lluitar amb continuïtat. Haureu observat en el vostre examen —a mi em passa el mateix: perdoneu-me que faci aquestes referències a la meva persona, però, mentre us parlo, estic rumiant amb el Senyor sobre les necessitats de la meva ànima—, que patiu repetidament petits contratemps, i a vegades en el vostre cap us sembla que són descomunals, perquè revelen una falta d’amor evident, una manca de donació d’un mateix, d’esperit de sacrifici, de delicadesa. Fomenteu les ànsies de reparació, amb una contrició sincera, però no em perdeu la pau.

Virtuts humanes

Una certa mentalitat laïcista i altres maneres de pensar que podríem dir pietistes, coincideixen a no considerar el cristià com a home enter i ple. Per als primers, les exigències de l’Evangeli sufocarien les qualitats humanes; per als altres, la naturalesa caiguda posaria en perill la puresa de la fe. El resultat és el mateix: desconèixer la profunditat de l’Encarnació de Crist, ignorar que el Verb es féu carn, home, i habità entre nosaltres (Ioh I, 14).

La meva experiència d’home, de cristià i de sacerdot m’ensenya tot el contrari: no hi ha cor, per molt ficat que estigui en el pecat, que no amagui, talment el caliu dins la cendra, una brasa de noblesa. I quan he colpejat en aquests cors, d’un a un, tot sol i amb la paraula de Crist, sempre han respost.

En aquest món, n’hi ha molts que no es fan amb Déu; són criatures que potser no han tingut ocasió d’escoltar la paraula divina o que l’han oblidada. Però llurs disposicions són humanament sinceres, lleials, compassives, honrades. I jo m’atreveixo a afirmar que qui reuneix aquestes condicions està a punt d’ésser generós amb Déu, perquè les virtuts humanes componen el fonament de les sobrenaturals.

No n’hi ha prou, certament, amb aquesta capacitat personal: ningú no se salva sense la gràcia de Crist. Però si l’individu conserva i conrea un principi de rectitud, Déu li aplanarà el camí; i podrà ésser sant perquè ha sabut viure com un home de bé.

Potser haureu observat altres casos, en un cert sentit contraposats: tants que n’hi ha que es diuen cristians —perquè han estat batejats i reben uns altres Sagraments—, però que es mostren deslleials, mentiders, insincers, superbiosos… I cauen de cop. Semblen estels que brillen un moment en el cel i, tot d’una, es precipiten irremissiblement.

Si acceptem la nostra responsabilitat de fills seus, Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem —hi insisteixo— molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo.

Veracitat i justícia

Les virtuts humanes exigeixen de nosaltres un esforç continuat, ja que no és fàcil de mantenir molt de temps un tremp d’honradesa davant les situacions que semblen comprometre la seguretat pròpia. Fixeu-vos en la límpida faceta de la veracitat: és cert que ja ha caigut en desús? ¿Ha triomfat definitivament la conducta de compromís, el daurar la píndola i muntar la pedra? Hom tem la veritat. Per això s’acudeix a un expedient mesquí: afirmar que ningú no viu ni diu la veritat, que tothom recorre a la simulació i la mentida.

Sortosament no és així. Hi ha moltes persones —cristians i no cristians— decidides a sacrificar la seva honra i la seva fama per la veritat, que no s’agiten en un salt continu per a cercar el sol que més escalfa. Són els mateixos que, perquè els agrada la sinceritat, saben rectificar quan veuen que l’han errada. No rectifica aquell qui comença mentint, aquell qui ha convertit la veritat solament en una paraula sonora per encobrir les seves claudicacions.