Llistat de punts

En la personal intimitat, en el capteniment extern; en el tracte amb els altres, en la feina, cada u ha de mirar de mantenir-se en una contínua presència de Déu, amb una conversa —un diàleg— que no es manifesta enfora. Més ben dit, no s’expressa d’ordinari amb remor de paraules, sinó que s’ha de notar per la pruïja i l’amorosa diligència amb què actuarem en enllestir bé les tasques, tant les importants com les menudes. Si no ho féssim amb aquesta tenacitat seríem poc conseqüents amb la nostra condició de fills de Déu, perquè hauríem malversat els recursos que el Senyor col·locà providencialment al nostre abast, per tal que assolim l’estat del baró perfecte, en la mesura de l’edat perfecta segons Crist (Eph IV, 13).

Durant l’última guerra espanyola, jo viatjava sovint per tal d’atendre sacerdotalment tants de xicots que es trobaven al front. En una trinxera vaig sentir un diàleg que em va quedar ben gravat. Prop de Terol, un soldat jove comentava d’un altre, que els semblava un xic indecís, pusil·lànime: no és home d’una peça, aquest! Em causaria una tristesa enorme que de qualsevol de nosaltres poguessin afirmar, amb fonament, que som inconseqüents, que som homes que asseguren que volen ésser autènticament cristians, sants, però que menyspreen els mitjans, ja que en el compliment de llurs obligacions no manifesten contínuament a Déu llur afecte i amor filial. Si fos així com es dibuixés la nostra actuació, tampoc no seríem mai, ni tu ni jo, cristians d’una peça.

Gira un altre cop la mirada sobre la teva vida i demana perdó per aquest tret i per aquell altre que salten de seguida als ulls de la teva consciència; pel mal ús que fas de la llengua; per aquests pensaments que giren contínuament al voltant de tu mateix; per aquest judici crític consentit que et preocupa d’una manera tan poca-solta, i que et causa una perenne inquietud i una angoixa per sempre… Que podeu ésser molt feliços! Que el Senyor ens vol contents, embriacs d’alegria, anant pels mateixos camins de ventura que Ell va recórrer! Només ens sentim malaurats quan ens entossudim a descaminar-nos, i ens fiquem en aquest viarany de l’egoisme i de la sensualitat; i encara pitjor si enfilem el dels hipòcrites.

El cristià ha de manifestar-se autèntic, veraç, sincer en totes les seves obres. En la seva conducta ha de traslluir-se un esperit: el de Crist. Si hi ha ningú que en aquest món tingui l’obligació de mostrar-se conseqüent, és el cristià, per tal com ha rebut en dipòsit, per a fer fructificar aquest do (Cfr. Lc XIX, 13), la veritat que allibera, que salva (Cfr. Ioh VIII, 32). Pare, em preguntareu, i com assoliré aquesta sinceritat de vida? Jesucrist ha lliurat a la seva Església tots els mitjans necessaris: ens ha ensenyat a pregar, a tractar amb el seu Pare Celestial; ens ha enviat el seu Esperit, el Gran Desconegut, que actua en la nostra ànima; i ens ha deixat aquests signes visibles de la gràcia que són els Sagraments. Fes-los servir. Intensifica la teva vida de pietat. Fes oració cada dia. I no enretiris mai les espatlles de la càrrega gustosa de la Creu del Senyor.

Ha estat Jesús qui t’ha invitat a seguir-lo com a bon deixeble, perquè facis la teva travessia de la terra sembrant la pau i el goig que el món no pot donar. Per això —hi insisteixo—, hem de caminar sense por de la vida i sense por de la mort, sense defugir a tot preu el dolor, que per a un cristià sempre és un mitjà de purificació i una ocasió d’estimar de debò els germans, aprofitant les mil circumstàncies de la vida ordinària.

Ens ha passat el temps. Haig de posar punt final en aquestes consideracions, amb què he intentat de remoure’t l’ànima, perquè responguessis concretant alguns propòsits, pocs, però ben determinats. Pensa que Déu et vol content i que si tu, per la teva banda, fas el que pots, seràs feliç, molt feliç, felicíssim, per bé que en cap moment no et mancarà la Creu. Però aquesta Creu ja no serà un patíbul, sinó el tron des del qual regna Crist. I al seu costat, la seva Mare, Mare nostra també. La Verge Santa t’obtindrà la fortalesa que et cal per a caminar amb decisió darrera les petjades del seu Fill.

Et viam Dei in veritate doces (Ibídem); ensenyar, ensenyar, ensenyar: mostrar els camins de Déu conforme a la pura veritat. No t’ha d’espantar que vegin els teus defectes personals, els teus i els meus; jo tinc la pruïja de publicar-los, tot contant la meva lluita personal, el meu afany de rectificar en tal o tal altre punt del combat, per ésser lleial al Senyor. L’esforç per desterrar i vèncer aquestes misèries ja serà una manera d’indicar els viaranys divins: primer i malgrat els nostres errors visibles, amb el testimoni de la vida nostra; després, amb la doctrina, com Nostre Senyor, que coepit facere et docere (Act I, 1), va començar per les obres, i més tard es dedicà a predicar.

Després de confirmar-vos que aquest sacerdot us estima molt i que el Pare del Cel us estima més, perquè és infinitament bo, infinitament Pare; després de manifestar-vos que res no us puc retreure, sí que considero que us he d’ajudar a estimar Jesucrist i l’Església, el seu ramat, perquè en això em sembla que no em guanyeu. Quan en la meva predicació o en les converses personals amb cadascú assenyalo alguna errada, no és per fer patir; em mou exclusivament l’afany d’estimar més el Senyor. I, en insistir-vos en la necessitat de practicar les virtuts, no perdo de vista que aquesta necessitat també a mi m’és urgent.

En certa ocasió vaig sentir un desaprensiu que comentava que l’experiència de les ensopegades serveix per a tornar a caure cent vegades en el mateix error. Jo us dic, en canvi, que una persona prudent aprofita aquests contratemps per escarmentar, per aprendre d’obrar el bé, per renovar-se en la decisió d’esdevenir més santa. De l’experiència dels vostres fracassos i triomfs en el servei de Déu, traieu-ne sempre, amb l’acreixement de l’amor, una il·lusió més ferma de prosseguir en el compliment dels vostres deures i drets de ciutadans cristians, al preu que sigui: sense covardies, sense defugir ni l’honor ni la responsabilitat, sense espantar-nos davant les reaccions que s’aixequin al voltant nostre —tal vegada provinents de falsos germans—, quan tractem de cercar, noblement i lleialment, la glòria de Déu i el bé dels altres.

Així, doncs, hem de ser prudents. Per què? Per ser justos, per viure la caritat, per servir eficaçment Déu i totes les ànimes. La prudència, amb tota la raó, ha estat anomenada genitrix virtutum (St Tomàs d’Aquino, In III Sententiarum, dist. 33 q. 2, a. 5), mare de les virtuts, i també auriga virtutum (St. Bernat, Sermones in Cantica Canticorum, XLIX, 5 [PL 183, 1018]), conductora de tots els bons hàbits.

Allà on ens trobem, ens exhorta el Senyor: vetlleu! Alimentem en les nostres consciències, davant aquesta petició de Déu, els desigs esperançats de santedat, amb obres. Dóna’m, fill meu, el teu cor (Prv XXIII, 26), ens suggereix a cau d’orella. Deixa’t d’alçar castells amb la fantasia, decideix-te a obrir l’ànima a Déu, ja que exclusivament en el Senyor trobaràs un fonament real per a la teva esperança i per a fer el bé als altres. Quan no es lluita amb si mateix, quan no es rebutgen terminantment els enemics que hi ha dins la ciutadella interior —l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, l’autosuficiència, l’esbojarrada avidesa de llibertinatge—, quan aquesta brega interior no existeix, els ideals més nobles es marceixen com la flor del fenc, que en sortir el sol abrusador, l’herba s’asseca, la flor cau i se n’acaba la vistosa formosor (Iac I, 10-11). En acabat, a la més petita, sorgiran el descoratjament i la tristesa, talment una planta nociva i invasora.

Jesús no es conforma amb un assentiment vacil·lant. Pretén, té dret de veure’ns caminar amb enteresa, sense concessions davant les dificultats. Exigeix passes fermes, concretes; i d’ordinari, els propòsits generals serveixen de poc. Aquests propòsits tan poc delineats em semblen il·lusions fal·laces, que intenten ofegar les crides divines que percep el cor; focs follets, que no cremen ni escalfen, i que desapareixen amb la mateixa fugacitat amb què han sorgit.

Per això, si et veig caminar amb determinació, em convenceré que les teves intencions per a assolir la meta són sinceres. Obra el bé, revisant les teves actituds ordinàries davant l’ocupació de cada instant; practica la justícia, precisament en els àmbits que sovinteges encara que la fatiga et doblegui; fomenta la felicitat dels qui et volten tot servint els altres amb alegria al lloc de la teva feina, amb esforç per acabar-la amb la major perfecció possible, amb la teva comprensió, el teu somriure, la teva actitud cristiana. I tot això, per Déu, amb el pensament en la seva glòria, amb la mirada alta, anhelant la Pàtria definitiva, per tal com solament aquest fi val la pena.

Audàcia per parlar de Déu

I com el complirem, aquest apostolat? Abans que res, amb l’exemple, vivint d’acord amb la Voluntat del Pare, tal com Jesucrist ens ha revelat amb la seva vida i les seves ensenyances. Una veritable fe és aquella que no permet que les accions contradiguin allò que afirmem amb les paraules. Examinant la nostra conducta personal aprendrem de mesurar l’autenticitat de la nostra fe. No som sincerament creients si no ens esforcem per realitzar amb les nostres accions allò que confessem amb els llavis.