Llistat de punts

Les circumstàncies d’aquell servent de la paràbola, deutor de deu mil talents(Cfr. Mt XVIII, 24), reflecteixen ben bé la nostra situació davant Déu: nosaltres tampoc no comptem amb què pagar el deute immens que hem contret per tantes bondats divines, i que hem acrescut amb el so dels nostres pecats personals. Ni que lluitem abrivadament, no aconseguirem de retornar amb equitat tant com el Senyor ens perdonà. Però la misericòrdia divina supleix amb escreix la impotència de la justícia humana. Ell sí que es pot donar per satisfet, i perdonar-nos el deute, simplement perquè es bo i perdura eternament la seva misericòrdia (Ps CV, 1).

La paràbola —ho recordeu bé— s’acaba amb una segona part, que és com el contrapunt de la precedent. Aquell servent, al qual acaben de condonar un cabal enorme, no s’apiada d’un seu company que a penes li devia cent denaris. Aquí es posa de manifest la mesquinesa del seu cor. Estrictament parlant, ningú no li negarà el dret d’exigir allò que és seu; amb tot, hi ha quelcom que es rebel·la en nosaltres i que ens suggereix que aquesta actitud intolerant s’aparta de la veritable justícia: no és just que aquell qui, només fa un moment, ha rebut un tracte misericordiós de favor i de comprensió, no reaccioni almenys amb una mica de paciència envers el seu deutor. Mireu que la justícia no es manifesta exclusivament en el respecte exacte de drets i de deures, com en els problemes aritmètics que es resolen a base de sumes i restes.

La misèria i el perdó

Tant s’ha acostat el Senyor a les criatures, que tots guardem en el cor anhels d’altura, afanys de pujar molt amunt, de fer el bé. Si remoc en tu ara aquestes aspiracions, és perquè vull que et convencis de la seguretat que Ell ha posat en la teva ànima: si el deixes fer, serviràs —on ets— com un instrument útil, amb una eficàcia insospitada. Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos —conseqüència de la naturalesa caiguda— un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes —les de cada dia—, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem —una brega que durarà fins a la mort—, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé —no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia—, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món (1 Ioh II, 1-2), perquè assolim la Victòria.

Endavant, passi el que passi! Ben agafat al braç del Senyor considera que Déu no perd batalles. Si t’allunyes d’Ell per qualsevol motiu, reacciona amb la humilitat de començar i de tornar-hi; de fer de fill pròdig cada jornada, fins i tot repetidament en les vint-i-quatre hores del dia; d’ajustar el teu cor contrit en la Confessió, veritable miracle de l’Amor de Déu. En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, ni que tot et sembli fosc. A més, la Mare de Déu, que és també Mare nostra, et protegeix amb la seva sol·licitud maternal, i et consolida en les teves petjades.

Déu no es cansa de perdonar

La Sagrada Escriptura ens fa adonar que fins i tot el just cau set vegades (Prv XXIV, 16). Sempre que he llegit aquestes paraules se m’ha estremit l’ànima amb un fort sotrac d’amor i de dolor. Novament ve el Senyor al nostre encontre, amb aquest advertiment diví, per parlar-nos de la seva misericòrdia, de la seva tendresa, de la seva clemència, que mai no s’acaben. Estigueu-ne segurs: Déu no vol les nostres misèries, bé que no les desconeix, i compta justament amb aquestes febleses perquè ens fem sants.

Un sotrac d’amor, us deia. Miro la meva vida i, amb sinceritat, veig que no sóc res, que no valc res, que no tinc res, que no puc fer res; àdhuc, que sóc el no-res! Però Ell ho és tot, i és, ensems, meu, i jo sóc seu, perquè no em rebutja, perquè s’ha donat per mi. Heu contemplat un amor més gran?

I un sotrac de dolor, ja que repasso la meva conducta, i resto astorat davant el cúmul de les meves negligències. Em basta examinar les poques hores que fa que estic llevat en aquest dia, per a descobrir tanta falta d’amor, de correspondència fidel. M’afligeix de veres aquest comportament meu, mes no em treu la pau. Em prostro davant de Déu, i li exposo amb claredat la meva situació. De seguida rebo la seguretat de la seva assistència, i sento en el fons del cor que em va dient a poc a poc: meus es tu! (Is LXIII, 1); sabia —i sé— com ets; endavant!

No pot ser d’altra manera. Si acudim contínuament a posar-nos a la presència del Senyor, s’acreixerà la nostra confiança, en comprovar que el seu Amor i la seva crida resten actuals: Déu no es cansa d’estimar-nos. L’esperança ens demostra que sense Ell, no aconseguim de dur a terme ni el més petit dels nostres deures; i amb Ell, amb la seva gràcia, se cicatritzaran les nostres ferides; ens revestirem de la seva fortalesa per resistir els atacs de l’enemic, i millorarem. En resum: la consciència que som fets de fang de càntir ens ha de servir, sobretot, per afermar la nostra esperança en Crist Jesús.

La virtut de l’esperança —seguretat que Déu ens governa amb la seva provident omnipotència, que ens dóna els mitjans necessaris— ens parla d’aquesta contínua bondat del Senyor amb els homes, amb tu, amb mi, sempre disposat a escoltar-nos, perquè no se’n cansa mai. Li interessen les teves alegries, els teus èxits, el teu amor, i també les teves angúnies, el teu dolor, els teus fracassos. Per això, no confiïs en Ell tan sols quan ensopeguis amb la teva feblesa; adreça’t al Pare del Cel en les circumstàncies favorables i en les adverses, tot acollint-te a la seva misericordiosa protecció. I la certesa de la nostra nul·litat personal —per reconèixer aquesta realitat, no cal una gran humilitat: som una autèntica corrua de zeros— es canviarà en una fortalesa irresistible, perquè a l’esquerra del nostre jo hi haurà Crist, i quina xifra incommensurable en resulta!: el Senyor és la meva fortalesa i el meu refugi, qui temeré? (Ps XXVI, 1).

Acostumeu-vos a veure Déu darrera de totes les coses, a saber que Ell ens espera tothora, que ens contempla i reclama justament que el seguim amb lleialtat, sense abandonar el lloc que en aquest món ens correspon. Hem de caminar amb una vigilància afectuosa, amb una preocupació sincera de lluitar, per no perdre la seva divina companyia.

Aquesta lluita del fill de Déu no va unida a tristos renunciaments, a obscures resignacions, a privacions d’alegria: és la reacció de l’enamorat, que mentre treballa i mentre descansa, mentre frueix i mentre pateix, posa el pensament en la persona estimada, i per ella s’enfronta de gust amb els diferents problemes. En el nostre cas, a més a més, com que Déu —hi insisteixo— no perd batalles, nosaltres amb Ell ens direm vencedors. Tinc l’experiència que si m’ajusto fidelment als seus requeriments, em posa en prats verds i em mena a fresques aigües, i allí em retorna. Em guia pels camins segurs per amor del seu nom. Ni quan passo per una vall tenebrosa no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi; la vostra vara i el vostre bàcul són el meu consol (Ps XXII, 2-4).

En els combats de l’ànima, l’estratègia és molts cops una qüestió de temps, d’aplicar el remei convenient, amb paciència, amb tenacitat. Augmenteu els actes d’esperança. Us recordo que sofrireu derrotes, o que passareu per alts i baixos —Déu permet que siguin imperceptibles— en la vostra vida interior, ja que no hi ha ningú que es vegi lliure d’aquests contratemps. Sinó que el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha concedit els mitjans idonis per a vèncer. N’hi ha prou que els emprem, com us deia abans, amb la resolució de començar a cada moment, si calgués.

Acudiu setmanalment —i sempre que en tingueu necessitat, sense donar cabuda als escrúpols— al sant Sagrament de la Penitència, al sagrament del perdó diví. Revestits de la gràcia, anirem a través de les muntanyes (Cfr. Ps CIII, 10), i pujarem el pendent del deure cristià sense detenir-nos. Fent servir aquests recursos, amb bona voluntat, i pregant el Senyor que ens atorgui una esperança cada dia més gran, posseirem l’alegria contagiosa dels qui se saben fills de Déu: si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31). Optimisme, doncs. Moguts per la força de l’esperança, combatrem per esborrar la taca viscosa que estenen els sembradors de l’odi, i redescobrirem el món amb una perspectiva joiosa, perquè sortí bell i net de les mans de Déu, i així de bell l’hi tornarem, si aprenem de penedir-nos.

Amb l’esguard vers el Cel

Cresquem en esperança, que així ens refermarem en la fe, fonament d’allò que esperem, i convenciment d’allò que no veiem (Hebr XI, 1). Cresquem en aquesta virtut, que és una súplica al Senyor perquè acreixi la seva caritat envers nosaltres, ja que solament l’home confia de veres en allò que estima amb totes les forces. I val la pena d’estimar el Senyor. Vosaltres haureu experimentat, com jo, que la persona enamorada es lliura segura, amb una sintonia meravellosa, en la qual els cors bateguen en un mateix voler. I què serà l’Amor de Déu? ¿No sabeu que Crist ha mort per cada un de nosaltres? Sí, per aquest cor nostre, pobre, petit, s’ha consumat el sacrifici redemptor de Jesús.

El Senyor ens parla sovint del premi que ens ha guanyat amb la seva Mort i la seva Resurrecció. Vaig a preparar-vos un lloc. l quan hi hagi anat i us hagi preparat lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè sigueu també vosaltres allà on sóc jo (Ioh XIV, 2-3). El Cel és la meta del nostre camí terrenal. Jesucrist ens ha precedit i allà, en companyia de la Verge i de sant Josep —que tant venero—, dels Àngels i dels sants, espera la nostra arribada.

No han faltat mai els heretges —ni en l’època apostòlica— que han intentat arrencar l’esperança als cristians. Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc el Crist no ha ressuscitat. I, si el Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és vana, també la vostra fe…(1 Cor XV, 12-14). La divinitat del nostre camí —Jesús, camí, veritat i vida (Cfr. Ioh XIV, 6)— és penyora segura que s’acaba en la felicitat eterna, si no ens apartem d’Ell.