Llistat de punts

Procurem fomentar en el fons del cor un desig ardent, un afany gran d’assolir la santedat, encara que ens contemplem plens de misèries. No us espanteu; a mesura que un avança en la vida interior els defectes personals són percebuts amb més claredat. Passa que l’ajut de la gràcia es transforma com en uns vidres d’augment, i se’ns apareixen amb unes dimensions gegantines fins i tot el gra de pols més minúscul, el granet de sorra gairebé imperceptible, perquè l’ànima adquireix la finor divina i fins l’ombra més petita molesta la consciència, que solament troba gust en la netedat de Déu. Digues-li ara, del fons del teu cor: Senyor, vull ser sant de debò, de debò vull ser un digne deixeble vostre i seguir-vos sense condicions. I t’has de proposar de seguida la intenció de renovar cada dia els grans ideals que t’animen en aquests moments.

Jesús, si els qui ens reunim en el vostre Amor fóssim perseverants! Si aconseguíssim de traduir en obres aquests anhels que Vós mateix desperteu en les nostres ànimes! Pregunteu-vos ben sovint: Jo, per què m’estic a la terra? I així procurareu el perfecte acabament —ple de caritat— de les feines que emprengueu a cada jornada i l’atenció de les coses petites. Ens fixarem en l’exemple dels sants: persones com nosaltres, de carn i ossos, amb febleses i debilitats, que saberen vèncer i vèncer-se per amor de Déu; en considerarem la conducta i —com les abelles, que destil·len de cada flor el nèctar més preciós— ens aprofitarem de llurs lluites. Vosaltres i jo aprendrem així mateix a descobrir tantes virtuts en aquells qui ens volten —ens donen lliçons de treball, d’abnegació, d’alegria… —, i no ens aturarem gaire en els seus defectes; només quan sigui imprescindible, per tal d’ajudar-los amb la correcció fraterna.

A la barca de Crist

Com a Nostre Senyor, a mi també m’agrada molt parlar de barques i xarxes, per tal que tots traguem d’aquestes escenes evangèliques propòsits ferms i determinats. Ens conta sant Lluc que uns pescadors rentaven i adobaven les xarxes a la vora del llac de Genesaret. Jesús s’apropa a aquelles barques atracades a la riba i puja en una: la de Simó. Amb quina naturalitat el Mestre s’enfila a la barca de cada un de nosaltres!: per complicar-nos la vida, com hom repeteix en to de queixa. Amb vosaltres i amb mi mateix s’ha topat el Senyor en el nostre camí, per complicar-nos l’existència delicadament, amorosament.

Després de predicar de la barca de Pere estant, es dirigeix als pescadors: duc in altum, et laxate retia vestra in capturam! (Lc V, 4), vogueu mar endins i caleu les xarxes! Refiats de la paraula de Crist, obeeixen i obtenen aquella pesca prodigiosa. I tot mirant Pere que, com Jaume i Joan, no se’n sabia avenir, el Senyor li explica: no temis, des d’ara seran homes el que has de pescar. I ells, havent dut les barques a terra, deixant totes les coses, el seguiren (Lc V, 10-11).

La teva barca —els teus talents, les teves aspiracions, ni res que assolexis— no t’ha de valer gens, si no és que la deixes a disposició de Jesucrist, que permetis que pugui entrar-hi amb llibertat, que no la converteixis en un ídol. Tu tot sol, amb la teva barca, si deixes de banda el Mestre, sobrenaturalment parlant, te’n vas de dret al naufragi. Únicament si admets, si cerques, la presència i el govern del Senyor, seràs lliure de les tempestes i dels contratemps de la vida. Posa-ho tot en les mans de Déu: que els teus pensaments, les bones aventures de la teva imaginació, les teves ambicions humanes nobles, els teus amors nets, passin pel cor de Crist. Altrament, tard o d’hora, s’enfonsaran amb el teu egoisme.

Si consents que Déu senyoregi la teva nau, que en sigui l’amo, quina seguretat!..., i també quan sembla que se n’absenta, que resta endormiscat, que se’n desentén, i que es desferma el temporal enmig de les tenebres més obscures. Diu sant Marc que els Apòstols es trobaven en aquestes circumstàncies; i Jesús, en veure’ls escarrassar-se remant, perquè el vent els era contrari, devers la quarta vetlla de la nit, es dirigí cap a ells caminant sobre el mar… Tingueu confiança! sóc jo, no tingueu por. I pujà amb ells a la barca, i el vent amainà (Mc VI, 48, 50-51).

Fills meus, ocorren tantes coses a la terra!.. Us podria explicar treballs, sofriments, maltractaments, martiris —no en trec ni una lletra— heroisme de moltes animes. Als nostres ulls, en la nostra intel·ligència brolla de vegades la impressió que Jesús dorm, que no ens sent; però sant Lluc ens conta com es comporta el Senyor amb els seus: tot navegant amb ells —els deixebles— Jesús s’adormí, mentre un fort temperi esvalotà les ones, talment que omplint-se la barca d’aigua, ells perillaven. Llavors s’atansaren a Ell, i el despertaren dient: Mestre, que estem perduts. I Jesús, posant-se dempeus, increpà el vent i la maror perquè es calmessin, i immediatament es van parar, i hi hagué una gran bonança. Llavors va dir-los: on és la vostra fe? (Lc VIII, 23-25).

Si ens donem, Ell se’ns dóna. Cal confiar plenament en el Mestre, cal abandonar-se en les seves mans, sense gasiveria; manifestar-li, amb les nostres obres, que la barca és seva; que volem que disposi al seu gust de tot el que ens pertany.

Acabo, acudint a la intercessió de Santa Maria, amb aquests propòsits: viure de fe; perseverar amb esperança; romandre aferrats a Jesucrist; estimar-lo de debò, de debò, de debò; recórrer i assaborir la nostra aventura d’Amor, puix que estem enamorats de Déu; deixar que Crist entri en la nostra pobra barca i que prengui possessió de la nostra ànima com a Amo i Senyor; manifestar-li amb sinceritat que ens esforçarem a mantenir-nos sempre en la seva presència, de dia i de nit, ja que Ell ens ha cridat a la fe: ecce ego quia vocasti me! (I Reg III, 9), i venim a la seva cleda, atrets pels seus crits i els xiulets de Bon Pastor, amb la certesa que és solament a la seva ombra que trobarem la veritable felicitat temporal i eterna.

La virtut de l’esperança —seguretat que Déu ens governa amb la seva provident omnipotència, que ens dóna els mitjans necessaris— ens parla d’aquesta contínua bondat del Senyor amb els homes, amb tu, amb mi, sempre disposat a escoltar-nos, perquè no se’n cansa mai. Li interessen les teves alegries, els teus èxits, el teu amor, i també les teves angúnies, el teu dolor, els teus fracassos. Per això, no confiïs en Ell tan sols quan ensopeguis amb la teva feblesa; adreça’t al Pare del Cel en les circumstàncies favorables i en les adverses, tot acollint-te a la seva misericordiosa protecció. I la certesa de la nostra nul·litat personal —per reconèixer aquesta realitat, no cal una gran humilitat: som una autèntica corrua de zeros— es canviarà en una fortalesa irresistible, perquè a l’esquerra del nostre jo hi haurà Crist, i quina xifra incommensurable en resulta!: el Senyor és la meva fortalesa i el meu refugi, qui temeré? (Ps XXVI, 1).

Acostumeu-vos a veure Déu darrera de totes les coses, a saber que Ell ens espera tothora, que ens contempla i reclama justament que el seguim amb lleialtat, sense abandonar el lloc que en aquest món ens correspon. Hem de caminar amb una vigilància afectuosa, amb una preocupació sincera de lluitar, per no perdre la seva divina companyia.

Vida corrent

M’interessa de confirmar novament que no em refereixo a cap manera extraordinària de viure cristianament. Que cadascú de nosaltres mediti en tot allò que Déu ha fet per ell, i com hi ha correspost. Si som valents en aquest examen personal, ens adonarem que encara ens falta molt. Ahir em commovia, tot sentint d’un catecumen japonès que ensenyava el catecisme a d’altres, que encara no coneixien Crist. I m’avergonyia. Ens cal més fe, més fe!: i, amb la fe, la contemplació.

Repasseu amb calma aquella divina advertència, que omple l’ànima d’inquietud i, ensems, li duu sabors de bresca i de mel: redemi te, et vocavi te nomine tuo: meus es tu (Is XLIII, 1); t’he redimit i t’he cridat pel teu nom; ets meu! No robem a Déu el que és seu. Un Déu que ens ha estimat fins al punt de morir per nosaltres, que ens ha escollit des de tota l’eternitat, abans de la creació del món, perquè siguem sants en la seva presència (Cfr. Eph I, 4): i que contínuament ens ofereix ocasions de purificació i de donació pròpia.

Per si encara ens restava algun dubte, rebem una altra prova dels seus llavis: no sou vosaltres que m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres, i us he encaminat perquè aneu lluny i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, del vostre treball d’ànimes contemplatives (Cfr. Ioh XV, 16).

Després, fe, fe sobrenatural. Quan la fe flaqueja, l’home tendeix a afigurar-se Déu com si fos llunyà, sense preocupar-se gaire dels seus fills. Pensa en la religió com en una cosa juxtaposada, per a quan no hi ha més remei; espera, no s’explica amb quin fonament, manifestacions aparatoses, esdeveniments insòlits. Quan la fe vibra en l’ànima, hom descobreix, en canvi, que les passes del cristià no se separen de la mateixa vida humana corrent i habitual. I que aquesta santedat gran, que Déu ens reclama, s’enclou aquí i ara, en les coses petites de cada jornada.