Llistat de punts

Possumus! (Mt XX, 22), podem guanyar també aquesta batalla, amb l’ajuda del Senyor. Persuadiu-vos que no resulta difícil convertir el treball en un diàleg d’oració. Pel sol fet d’oferir-l’hi i posar fil a l’agulla, Déu ja escolta, ja encoratja. Aconseguim l’estil de les ànimes contemplatives, enmig del treball de cada dia! Perquè ens envaeix la certesa que Ell ens mira, alhora que ens demana un venciment nou: aquest petit sacrifici, aquest somrís a la persona inoportuna, el fet de començar pel quefer menys agradable però més urgent, aquesta cura dels detalls d’ordre, amb perseverança en el compliment del deure quan seria tan fàcil d’abandonar-lo, aquest «no deixar per a demà el que hem d’acabar avui»: tot per donar-li gust a Ell, el Nostre Pare Déu! I potser damunt la taula, o en un lloc discret que no cridi l’atenció, però que a tu et serveixi com a despertador de l’esperit contemplatiu, hi poses el crucifix, que ja és per a la teva ànima i la teva ment el manual en què aprens les lliçons de servei.

Si et decideixes —sense rareses, sense abandonar el món, enmig de les teves ocupacions habituals— a entrar per aquests camins de contemplació, de seguida et sentiràs amic del Mestre, amb el diví encàrrec d’obrir les senderes divines de la terra a la humanitat entera. Sí, amb aquesta tasca teva contribuiràs a l’extensió del regnat de Crist en tots els continents. I se succeiran, una rera l’altra, les hores de treball ofertes per les nacions llunyanes que neixen a la fe, per als pobles d’orient privats bàrbarament de professar amb llibertat les seves creences, per als països d’antiga tradició cristiana on sembla que s’ha enfosquit la llum de l’Evangeli i que les ànimes es debaten en les ombres de la ignorància… Aleshores, quin valor que ateny aquesta hora de treball!, aquesta continuació d’una estona més, d’uns minuts més amb el mateix deler, fins a rematar la feina. Converteixes, d’una manera pràctica i senzilla, la contemplació en apostolat, com una necessitat imperiosa del cor, que bat a l’uníson amb el dolcíssim i misericordiós Cor de Jesús, Senyor Nostre.

Ací ens teniu, consummati in unum! (Ioh XVII, 23), en unitat de petició i d’intencions, disposats a començar aquesta estona de conversa amb el Senyor, amb el desig renovat d’ésser instruments eficaços en les seves mans. Davant Jesús Sagramentat —com m’agrada de fer un acte de fe explícita en la presència real del Senyor en l’Eucaristia!—, fomenteu en els vostres cors l’afany de transmetre, amb la vostra oració, un batec ple de fortalesa que arribi a tot arreu de la terra, fins a l’últim racó del planeta on hi hagi un home que doni generosament la seva existència en el servei de Déu i de les ànimes. Perquè, gràcies a la inefable realitat de la Comunió dels Sants, som solidaris —cooperadors, diu sant Joan(3 Ioh, 8)— en la tasca de difondre la veritat i la pau del Senyor.

És raonable que pensem en la nostra manera d’imitar el Mestre; que ens deturem, que reflexionem, per aprendre directament de la vida del Senyor algunes de les virtuts que han de resplendir en la conducta nostra, si volem aspirar de debò a estendre el regne de Crist.

Continua l’escena evangèlica: i li enviaren els seus deixebles —dels fariseus— juntament amb alguns herodians per dir-li: Mestre (Mt XXII, 16). Mireu de quina manera més recargolada li diuen Mestre; fan veure que són admiradors i amics, li dispensen un tractament que es reserva a l’autoritat, de la qual hom espera rebre una ensenyança. Magister, scimus quia verax es (Ibídem), sabem que sou veraç… quina astúcia tan infame! ¿Heu vist un doble sentit més gros? Aneu amb compte, per aquest món. No sigueu cautelosos, desconfiats; però, certament, heu de sentir damunt les espatlles —recordant aquella imatge del Bon Pastor que apareix a les catacumbes— el pes d’aquesta ovella, que no és una ànima sola, sinó l’Església entera, la humanitat entera.

Acceptant airosament aquesta responsabilitat, sereu audaços i sereu prudents per defensar i proclamar els drets de Déu. I aleshores, per l’enteresa del vostre capteniment, molts us consideraran i us diran mestres, sense que vosaltres ho pretengueu: que no busquem la glòria terrena. Però no us estranyeu si, entre tants que se us acosten, s’insinuen aquells que únicament pretenen adular-vos. Graveu en les vostres ànimes això que m’heu sentit repetir tantes vegades: ni les calumnies, ni les murmuracions, ni els respectes humans, ni el què diran, i molt menys les lloances hipòcrites, no ens han d’impedir mai de complir les nostres obligacions.

Ens sentim remoguts, amb una forta sotragada al cor, en escoltar atentament aquell crit de sant Pau: aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Thes IV, 3). Avui, m’ho proposo un altre cop, i també us ho recordo a vosaltres i a tota la humanitat: aquesta és la Voluntat de Déu, que siguem sants.

Per a pacificar les ànimes amb una pau autèntica, per a transformar la terra, per a cercar Déu Senyor Nostre en el món i a través de les coses del món, resulta indispensable la santedat personal. En les meves converses amb gent de tants països i dels ambients socials més diversos, sovint em pregunten: I què ens diu, als casats? Què, als qui treballem al camp? Què, a les vídues? Què, als joves?

Responc sistemàticament que només tinc una sola cassola. I solc puntualitzar que Jesucrist Senyor Nostre va predicar la bona nova per a tothom, sense cap mena de distinció. Una sola cassola i un sol aliment: el meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat, que dugui a terme la seva obra (Ioh IV, 34). A cadascú crida a la santedat, de cadascú demana amor: joves i ancians, solters i casats, sans i malats, cultes i ignorants, treballin on treballin, siguin on siguin. Només hi ha una manera de créixer en la familiaritat i en la confiança en Déu: Tractar-lo en l’oració, parlar-hi, manifestar-li —de cor a cor— el nostre afecte.