Llistat de punts

Es manifesta la preocupació de tota l’Església pels problemes del que se’n diu el Tercer Món. En aquest sentit, és sabut que una de les més grans dificultats es troba en l’escassetat del clericat i especialment de sacerdots autòctons. ¿Què en pensa, d’això i, en tot cas, quina és la seva experiència en aquest terreny?

Penso que l’augment del clericat autòcton és un problema de cabdal importància per a poder assegurar el desenvolupament —i àdhuc la permanència— de l’Església en moltes nacions, especialment en aquelles que passen per moments d’un enverinat nacionalisme. Quant a la meva experiència personal, he de dir que un dels molts motius que tinc d’agraïment al Senyor és veure amb quina segura doctrina, amb quina visió universal, catòlica, i ardent esperit de servei —per descomptat que són més bons que no pas jo— es formen i arriben al sacerdoci dins l’Opus Dei centenars de laics de diverses nacions —hi deu haver més de seixanta països— on el desenrotllament del clericat autòcton és per a l’Església un problema d’urgent solució. N’hi ha alguns que han rebut l’episcopat en aquestes mateixes nacions i ja hi han creat seminaris florents.

¿Voldria descriure com i per què va fundar l’Opus Dei, i quins són els esdeveniments que considera com a fites més importants del seu desenvolupament?

Per què? Les obres que neixen de la voluntat de Déu no tenen cap més «perquè» que el desig diví d’utilitzar-les com expressió de la seva voluntat salvadora universal. Des del primer moment l’Obra ja era universal, catòlica. No naixia per donar solució als problemes concrets de l’Europa dels anys vint, sinó per dir als homes i dones de tots els països, de qualsevol condició, raça, llengua o ambient —i de qualsevol estat: solters, casats, vidus, sacerdots—, que podien amar i servir Déu, sense deixar de viure en el seu treball ordinari, amb la família, en les seves variades i normals relacions socials.

Com es va fundar? Sense cap mitjà humà. Jo només tenia vint-i-sis anys, gràcia de Déu i bon humor. L’Obra va néixer petita: no era més que l’afany d’un jove sacerdot, que s’esforçava a fer allò que Déu li demanava.

Vostè em pregunta sobre fites. En l’Obra, per mi, és una fita fonamental qualsevol moment, qualsevol instant en el qual, a través de l’Opus Dei, una ànima s’acosta a Déu, i així es fa més germà dels seus germans els homes.

Tal vegada voldria que li parlés dels punts crucials cronològics. Per bé que no són pas els més importants, de memòria li diré unes dates, més o menys aproximades. Ja els primers mesos del 1935, tot estava preparat per treballar a França, a París concretament. Però primer va venir la guerra civil espanyola i després la Segona Guerra Mundial, i es va haver d’ajornar l’expansió de I’Obra. Com que aquest desenrotllament era necessari, l’ajornament va ser mínim. Ja l’any 1940 s’inicia la labor a Portugal. Gairebé coincidint amb la fi de les hostilitats, si bé els anys anteriors alguns viatges ja havien precedit, es comença a Anglaterra, a França, a Itàlia, als Estats Units, a Mèxic. Després, l’expansió té un ritme progressiu. A partir del 1949 i 1950: a Alemanya, Holanda, Suïssa, Argentina, Canadà, Veneçuela i els restants països europeus i americans. Al mateix temps la labor es va estenent a altres continents: al Nord d’Àfrica, al Japó, a Kenya i altres països de l’Àfrica oriental, Austràlia, Filipines, Nigèria, etc.

També m’agrada recordar especialment, com a dates cabdals, les contínues ocasions en les quals s’ha mostrat d’una manera palpable l’afecte que els Summes Pontífexs tenen per la nostra Obra. Jo resideixo a Roma d’una manera estable des de 1946, i així he tingut ocasió de conèixer i de tractar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. En tots ells sempre he trobat l’afecte d’un pare.

¿Quina és la situació actual de l’Obra a la resta del món i especialment en el món anglo-saxó?

L’Opus Dei es troba tant de gust a Anglaterra com a Kenya, a Nigèria com al Japó; als Estats Units com a Àustria, a Irlanda com a Mèxic o l’Argentina; a cada lloc és un fenomen teològic i pastoral arrelat a les ànimes del país. No està lligat a una cultura determinada, ni a una època concreta de la història. L’Opus Dei, en el món anglo-saxó, gràcies a l’ajut de Déu i a la cooperació de moltes persones, té obres apostòliques de diverses menes: Netherhall House, a Londres, que presta una atenció especial a universitaris afro-asiàtics; Hudson Center, a Montreal, per a la formació humana i intel·lectual de noies joves; Nairana Cultural Center, que va de cara als estudiants de Sydney… Als Estats Units, on l’Opus Dei va començar a treballar l’any 1949, hom pot esmentar: Midtown, per a obrers en un barri del cor de Xicago; Stonecrest Community Center, a Washington, destinat a l’educació de dones mancades de capacitació professional; Trimount House, residència universitària, a Boston, etcètera. Una última advertència: la influència de l’Obra, en la mesura de cada cas, serà sempre espiritual, d’ordre religiós, però mai temporal.

Algunes persones han parlat a vegades de l’Opus Dei com d’una organització d’aristocràcia intel·lectual, que desitja penetrar els ambients polítics, econòmics i culturals de major relleu, per tal de controlar-los des de dins, si bé amb fins bons. És cert?

Gairebé totes les institucions que han dut un missatge nou, o que s’han esforçat a servir seriosament la humanitat vivint plenament el Cristianisme, han sofert la incomprensió, sobretot al començament. És això el que explica que al principi alguns no hagin entès la doctrina sobre l’apostolat dels laics que vivia i proclamava l’Opus Dei.

He de dir també —encara que no m’agrada de parlar d’aquestes coses— que en el nostre cas no va mancar, a més, una campanya organitzada i perseverant de calúmnies. Hi va haver qui va dir que treballàvem secretament —això potser ho feien ells—, que volíem ocupar càrrecs enlairats, etc. Puc dir-li, concretament, que aquesta campanya la va iniciar, fa cosa de trenta anys, un religiós espanyol que més tard va deixar el seu orde i l’Església, va contreure matrimoni civil, i ara és pastor protestant.

La calúmnia, un cop llançada, continua vivint per inèrcia durant un cert temps: perquè hi ha qui escriu sense informar-se, i perquè no tothom és com els periodistes competents, que no es creuen infal·libles, i tenen la noblesa de rectificar quan comproven la veritat. I això és tot el que ha passat, encara que aquestes calúmnies ja estan desmentides per una realitat que tot el món ha pogut constatar, deixant de banda que ja a primer cop d’ull apareixen increïbles. Prou n’hi ha dient que les enraonies a les quals vostè s’ha referit abans, solament tenen relació amb Espanya. I, no cal dir-ho, el fet de pensar que una institució internacional com l’Opus Dei gira entorn dels problemes d’un sol país, demostra petitesa de mires, provincialisme.

D’altra banda, la majoria dels socis de l’Opus Dei —a Espanya i als altres països— són dones de casa, obrers, petits comerciants, oficinistes, gent de camp, etc.; o sigui persones amb ocupacions que no tenen un pes polític o social particular. Que hi hagi un gran nombre d’obrers que siguin membres de l’Opus Dei, no atreu l’atenció; que hi hagi algun polític, sí. De fet, per mi és tan important la vocació a l’Opus Dei d’un mosso d’estació com la d’un dirigent d’empresa. La vocació la dóna Déu, i en les obres de Déu no hi caben discriminacions, i menys encara si són demagògiques.

Aquells qui en veure els membres de l’Opus Dei treballant en els camps més diversos de l’activitat humana, no pensen sinó en suposades influències i controls, demostren tenir una concepció pobra de la vida cristiana. L’Opus Dei no domina ni fa per dominar cap activitat temporal; només vol difondre un missatge evangèlic: Déu que demana que tots els homes, que viuen en el món, l’amin i el serveixin prenent ocasió, precisament, de les seves activitats terrenals. En conseqüència, els socis de l’Obra, que són cristians corrents, treballen on i com els sembla oportú: l’Obra solament s’ocupa a ajudar-los espiritualment, per tal que actuïn sempre amb consciència cristiana.