Llistat de punts

Lliurar tot el cor

Necessito recordar-vos que no trobareu la felicitat fora de les vostres obligacions cristianes. Si les abandonéssiu, en tindríeu un remordiment salvatge, i seríeu uns desgraciats. Fins i tot les coses més corrents que porten una mica de felicitat, i que són lícites, poden tornar-se aleshores amargants com el fel, agres com el vinagre, repugnants com la sandàraca.

Cadascú de vosaltres, i jo també, ens confiem a Jesús: Senyor, jo em proposo de lluitar i sé que Vós no perdeu batalles; i comprenc que, si algun cop les perdo, és perquè m’he allunyat de Vós! Agafeu-me de la mà i no us refieu de mi, no em deixeu anar!

Pare, si sóc tan feliç! Si estimo Jesucrist! Si, per més que sóc de fang, desitjo arribar a la santedat amb l’ajuda de Déu i de la seva Mare Santíssima! No en dubto; només et previnc amb aquestes exhortacions per si de cas, per si se’t presenta cap dificultat.

Al mateix temps t’haig de repetir que l’existència del cristià —la teva i la meva— és d’Amor. Aquest cor nostre, ha nascut per a estimar. I quan no se li dóna un afecte pur i net i noble, es venja i s’inunda de misèria. El veritable amor de Déu —la netedat de vida, doncs— es troba tan lluny de la sensualitat com de la insensibilitat, de qualsevol sentimentalisme com de l’absència o de la duresa de cor.

És un dol no tenir cor. Són una desgraciats els qui mai no han aprés d’estimar amb tendresa. Els cristians estem enamorats de l’Amor: el Senyor no ens vol eixuts, encarcarats, com una matèria inerta. Ens vol impregnats del seu afecte! Aquell qui per Déu renuncia a un amor humà no és un fadrí vell, com aquestes persones tristes, infelices i moixes, perquè han menyspreat la generositat d’estimar netament.

Amor humà i castedat

Per a mantenir el tracte amb el meu Senyor, ja us ho he explicat sovint, també m’han servit —tant me fa que se sàpiga— aquestes cançons populars, que es refereixen gairebé sempre a l’amor: m’agraden de debò. A mi i a alguns de vosaltres, el Senyor ens ha elegit totalment per a Ell; i traslladem a un pla diví aquest amor noble de les cançons humanes. Ho fa l’Esperit Sant en el Càntic dels Càntics; i ho han fet els grans místics de tots els temps.

Repasseu aquests versos de la Santa d’Àvila: Si queréis que esté holgando, / quiero por amor holgar; / si me mandáis trabajar, / morir quiero trabajando. / Decid, ¿dónde, cómo y cuándo? / Decid, dulce Amor, decid: / ¿Qué mandáis hacer de mí? (Sta Teresa de Jesús, Vuestra soy, para Vos nací, Poesías, 5, 9).O bé aquella cançó de sant Joan de la Creu, que comença d’una manera encantadora: Un pastorcico solo está penado, / ajeno de placer y de contento, / y en su pastora puesto el pensamiento / y el pecho del amor muy lastimado (St. Joan de la Creu, Otras canciones a lo divino de Cristo y el alma, Poesías, 10).

L’amor humà, quan és net, em produeix un respecte immens, una veneració indicible. ¿I com no ens hem d’estimar aquestes afeccions santes, nobles, dels nostres pares, als quals devem una gran part de la nostra amistat amb Déu? Jo beneeixo aquest amor amb totes dues mans i quan m’han preguntat per què dic amb totes dues mans, la resposta immediata ha estat perquè no en tinc quatre!

Beneït sigui l’amor humà! Però a mi, el Senyor, m’ha demanat més. I, això ho afirma la teologia catòlica, el fet de donar-se per amor del Regne del Cel només a Jesús, i per Jesús, a tots els homes, és quelcom més sublim que l’amor matrimonial, encara que el matrimoni sigui un sagrament i sacramentum magnum (Eph V, 32).

Però, a totes passades, cadascú al seu lloc, amb la vocació que Déu li ha infós en l’ànima —solter, casat, vidu, sacerdot— s’ha d’esforçar a viure delicadament la castedat, que és virtut per a tothom i de tothom demana lluita, delicadesa, finor, fermesa, aquella exquisitat que només s’entén quan ens posem al costat del Cor enamorat de Crist en la Creu. No us preocupeu si en algun moment sentiu la temptació que us sotja. Una cosa és sentir, i una altra consentir. La temptació es pot rebutjar fàcilment, amb l’ajuda de Déu. El que no convé de cap manera és dialogar.

Allà on ens trobem, ens exhorta el Senyor: vetlleu! Alimentem en les nostres consciències, davant aquesta petició de Déu, els desigs esperançats de santedat, amb obres. Dóna’m, fill meu, el teu cor (Prv XXIII, 26), ens suggereix a cau d’orella. Deixa’t d’alçar castells amb la fantasia, decideix-te a obrir l’ànima a Déu, ja que exclusivament en el Senyor trobaràs un fonament real per a la teva esperança i per a fer el bé als altres. Quan no es lluita amb si mateix, quan no es rebutgen terminantment els enemics que hi ha dins la ciutadella interior —l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, l’autosuficiència, l’esbojarrada avidesa de llibertinatge—, quan aquesta brega interior no existeix, els ideals més nobles es marceixen com la flor del fenc, que en sortir el sol abrusador, l’herba s’asseca, la flor cau i se n’acaba la vistosa formosor (Iac I, 10-11). En acabat, a la més petita, sorgiran el descoratjament i la tristesa, talment una planta nociva i invasora.

Jesús no es conforma amb un assentiment vacil·lant. Pretén, té dret de veure’ns caminar amb enteresa, sense concessions davant les dificultats. Exigeix passes fermes, concretes; i d’ordinari, els propòsits generals serveixen de poc. Aquests propòsits tan poc delineats em semblen il·lusions fal·laces, que intenten ofegar les crides divines que percep el cor; focs follets, que no cremen ni escalfen, i que desapareixen amb la mateixa fugacitat amb què han sorgit.

Per això, si et veig caminar amb determinació, em convenceré que les teves intencions per a assolir la meta són sinceres. Obra el bé, revisant les teves actituds ordinàries davant l’ocupació de cada instant; practica la justícia, precisament en els àmbits que sovinteges encara que la fatiga et doblegui; fomenta la felicitat dels qui et volten tot servint els altres amb alegria al lloc de la teva feina, amb esforç per acabar-la amb la major perfecció possible, amb la teva comprensió, el teu somriure, la teva actitud cristiana. I tot això, per Déu, amb el pensament en la seva glòria, amb la mirada alta, anhelant la Pàtria definitiva, per tal com solament aquest fi val la pena.