Llistat de punts

Llibertat i donació

L’amor de Déu és gelós; no se satisfà si hom acudeix a la seva cita imposant condicions: espera amb impaciència que ens donem del tot, que no ens guardem en el cor els racons obscurs, on no arriben el goig i l’alegria de la gràcia i dels dons sobrenaturals. Tal vegada pensareu: el fet de respondre que sí a aquest Amor exclusiu, ¿no és potser perdre la llibertat?

Amb l’ajuda del Senyor que presideix aquesta estona d’oració, amb la seva llum, espero que tant per vosaltres com per mi quedi encara més definit aquest tema. Cadascun de nosaltres ha experimentat alguna vegada el fet que servir Crist Senyor Nostre comporta dolor i fatiga. Negar aquesta realitat, suposaria no haver-se trobat amb Déu. L’ànima enamorada sap que quan ve aquest dolor, es tracta d’una impressió passatgera i aviat descobreix que el pes és lleuger i la càrrega suau, perquè és Ell qui ho porta a les seves espatlles, tal com es va abraçar a la creu quan estava en joc la nostra felicitat eterna (Cfr. Mt XI, 30). Però hi ha homes que no ho entenen, que es rebel·len contra el Creador —una rebel·lió impotent, mesquina, trista—, que repeteixen encegats la queixa inútil que recull el Salm: trenquem els seus lligams i traguem-nos el seu jou del damunt! (Ps II, 3).Es resisteixen a complir, amb un heroic silenci, amb naturalitat, sense lluïment i sense lamentacions, la tasca dura de cada dia. No entenen que la Voluntat divina, també quan es presenta amb matisos de dolor, d’exigència feridora, coincideix exactament amb la llibertat, que solament resideix en Déu i en els seus designis.

Són ànimes que fan barricades amb la llibertat. La llibertat, la meva llibertat! La tenen i no la segueixen; la miren, la posen com un ídol de fang dins el seu enteniment mesquí. Això és llibertat? ¿Quin profit en treuen, d’aquesta riquesa, sense un compromís seriós, que orienti tota l’existència? Un comportament així s’oposa a la categoria pròpia, a la noblesa, de la persona humana. Falta la ruta, el camí clar que informi els passos damunt la terra: aquestes ànimes —les heu trobades, com jo— es deixaran arrossegar després per la vanitat pueril, per la ufanor egoista, per la sensualitat.

Llur llibertat es demostra estèril, o bé dóna fruits ridículs, també humanament. Qui no escull —amb plena llibertat!— una norma recta de conducta, tard o d’hora es veurà manejat per d’altres, viurà en la indolència —com un paràsit—, subjecte a allò que els altres determinin. Es prestarà a ésser sacsejat per qualsevol cop de vent, i els altres ho resoldran tot sempre per ell. Aquests núvols són sense aigua, portats d’ací d’allà per les ventades, arbres tardorencs, infructuosos, morts dues vegades, sense arrels (Iudae, 12), per més que s’encobreixin amb un xerroteig continuat, amb pal·liatius amb els quals intenten d’esfumar l’absència de caràcter, de valentia i d’honradesa.

Però no em coacciona ningú!, repeteixen obstinadament. Ningú? Tots coaccionen aquesta il·lusòria llibertat, que no s’arrisca a acceptar responsablement les conseqüències d’actuacions lliures, personals. On no hi ha amor de Déu, s’hi fa un buit d’exercici individual i responsable, de la pròpia llibertat: allí —malgrat les aparences— tot és coacció. L’indecís, el qui és irresolut, és com una matèria blanca a mercè de les circumstàncies; qualsevol l’emmotlla al seu voler i, abans que res, ho fan les passions i les tendències pitjors de la naturalesa ferida pel pecat.

Recordeu la paràbola dels talents. Aquell servent que en rebé un, podia —com els seus companys— emprar-lo bé, mirar que li rendís, aplicant les qualitats que posseïa. I què delibera? El preocupa la por de perdre’l. Bé. Però, i després? El colga! (Cfr. Mt XXI, 18). I allò no dóna fruit. No oblidem aquest cas de por malaltissa d’aprofitar honradament la capacitat de treball, la intel·ligència, la voluntat, tot l’home. El colgo —sembla afirmar aquest desgraciat—, però la meva llibertat queda salva! No. La llibertat s’ha inclinat vers quelcom de molt concret, vers la sequedat més pobra i àrida. Ha pres partit, perquè no tenia més remei que triar: però ha triat malament.

Res no és més fals que oposar la llibertat a la pròpia donació, ja que aquesta ve com a conseqüència de la llibertat. Mireu: quan una mare se sacrifica per amor dels seus fills, ha triat; i, segons la mesura d’aquest amor, així es manifestarà la seva llibertat. Si aquest amor és gran, la llibertat apareixerà fecunda; el bé dels fills prové d’aquesta beneïda llibertat, que suposa donació i prové d’aquesta beneïda donació, que és justament llibertat.

Però em preguntareu, quan aconseguim allò que estimem amb tota l’ànima ja no continuarem buscant. Ha desaparegut la llibertat? Jo us asseguro que aleshores és més operativa que mai, perquè l’amor no s’acontenta amb un acompliment rutinari ni es compagina amb el tedi o amb l’apatia. Estimar significa recomençar cada dia a servir, amb obres d’afecte.

Hi insisteixo: voldria gravar-ho al foc en cadascú: la llibertat i la donació no es contradiuen: se sostenen mútuament. La llibertat només pot lliurar-se per amor; no concebo cap altra mena de despreniment. No és cap joc de paraules, més o menys encertat. En la donació voluntària, a cada instant d’aquesta dedicació, la llibertat renova l’amor, i renovar-se és ser contínuament jove, generós, capaç de grans ideals i de grans sacrificis. Recordo que em vaig endur una alegria en saber que dels joves, en portuguès, se’n diu os novos. I ho són. Us explico aquesta anècdota perquè ja he complert bastants anys, però quan reso al peu de l’altar al Déu que omple d’alegria la meva joventut (Ps XLII, 4), em sento molt jove i sé que mai no arribaré a considerar-me vell; perquè, si sóc fidel al meu Déu, l’Amor em vivificarà contínuament: es renovarà, com la de l’àliga, la meva joventut (Cfr. Ps CII, 5).

Per amor a la llibertat, ens lliguem. Únicament la supèrbia atribueix a aquests lligams el pes d’una cadena. La veritable humilitat, que ens ensenya Aquell que és mans i humil de cor, ens mostra que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera (Cfr. Mt XI, 29-30); el jou és la llibertat, el jou és l’amor, el jou es la unitat, el jou és la vida, que Ell ens guanyà a la Creu.

Esclavitud per esclavitud —si, tanmateix, hem de servir, ja que tant si ho admetem com si no, això és la condició humana—, no hi ha res més bo que reconèixer-se esclaus de Déu per Amor. Perquè en aquest moment perdem la situació d’esclaus, per a convertir-nos en amics, en fills. I es aquí on es manifesta la diferència: afrontem les honestes ocupacions del món amb la mateixa passió, amb el mateix afany que els altres, però amb la pau en el fons de l’ànima; amb alegria i serenitat, també en les contradiccions: perquè no dipositem la confiança en allò que passa, sinó en allò que roman per sempre, no som fills de l’esclava, sinó de la lliure (Gal IV, 31).

D’on ens ve aquesta llibertat? Ve de Crist, Senyor Nostre. Aquesta és la llibertat amb què ens ha redimit (Cfr. Gal IV, 31). Per això ensenya: si el Fill, doncs, us ateny la llibertat, sereu lliures de viure (Ioh VIII, 36). Els cristians no hem de manllevar a ningú el veritable sentit d’aquest do, ja que l’única llibertat que salva l’home és cristiana.

Em plau de parlar de l’aventura de la llibertat, perquè així es desenvolupa la vostra vida i la meva. Lliurement —com a fills, hi insisteixo, no com a esclaus—, seguim el sender que el Senyor ha assenyalat per a cada un de nosaltres. Assaborim aquesta amplitud de moviments com un regal de Déu.

Lliurement, sense cap coacció, perquè em dóna la gana, em decideixo per Déu. I em comprometo a servir, a convertir la meva existència en una donació als altres, per amor al meu Senyor Jesús. Aquesta llibertat m’anima a clamar que res, a la terra, no em separarà de la caritat de Crist (Cfr. Rom VIII, 39).

Us ho torno a dir: no accepto cap altra esclavitud que la de l’Amor de Déu. I això perquè, tal com ja us ho he comentat en d’altres moments, la religió és la major rebel·lia de l’home que no tolera viure com una bèstia, que no es conforma —no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador. Us vull rebels, lliures de tot lligament, perquè us vull amb mi —és Crist qui ens hi vol!— fills de Déu. Esclavatge o filiació divina: heus aquí el dilema de la nostra vida. O fills de Déu o esclaus de la supèrbia, de la sensualitat, d’aquest egoisme angoixós en què tantes ànimes semblen debatre’s.

L’Amor de Déu assenyala el camí de la veritat, de la justícia, del bé. Quan ens decidim a respondre al Senyor: la meva llibertat per a Vós, ens trobem alliberats de totes les cadenes que ens havien lligat a coses sense importància, a preocupacions ridícules, a ambicions mesquines. I la llibertat —tresor incalculable, perla meravellosa que fóra trist de llençar a les bèsties (Cfr. Mt. VII, 6) — és esmerçada tota sencera a aprendre de fer el bé (Cfr. Is I, 17).

Aquesta és la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Els cristians acovardits —cohibits o envejosos— en llur conducta, davant el llibertinatge dels qui no han acollit la Paraula de Déu, demostrarien tenir un concepte miserable de la nostra fe. Si de debò complim la Llei de Crist —si ens hi esforcem, perquè no sempre ho aconseguirem—, ens descobrirem proveïts d’aquesta meravellosa gallardia d’esperit, que no necessita anar a cercar enlloc més el sentit de la dignitat humana més completa.

La nostra fe no és cap càrrega, ni cap limitació. Quina pobra idea de la veritat cristiana manifestaria qui raonés així! En decidir-nos per Déu, no hi perdem res, ho guanyem tot: qui al preu de l’ànima conserva la vida, la perdrà; i qui perdi la seva vida per amor meu, la retrobarà (Mt X, 39).

Hem tret la carta guanyadora, el primer premi. Mai que hi hagi res que ens privi de veure això clarament, examinem l’interior de la nostra ànima: potser hi trobarem poca fe, poc tracte personal amb Déu, poca vida d’oració. Hem de pregar al Senyor —mitjançant la seva Mare i Mare Nostra— que ens augmenti el seu amor, que ens concedeixi de tastar la dolçor de la seva presència, ja que és tan sols quan hom estima que arriba a la llibertat més plena: la de no voler abandonar mai, per tota l’eternitat, l’objecte dels nostres amors.

Meu, meu, meu…, pensen, diuen i fan molts d’ells. Quina cosa més molesta! Comenta sant Jeroni que veritablement, allò que és escrit: per a buscar excuses als pecats, es realitza en aquesta gent que, al pecat de supèrbia, hi afegeix la peresa i la negligència (St. Jeroni, Commentariorum in Matthaeum libri, 4, 25 [PL 26, 195]).

És la supèrbia, la que conjuga contínuament aquest meu, meu, meu… Un vici que converteix l’home en criatura estèril, que anul·la les ànsies de treballar per Déu, que el mena a desaprofitar el temps. No perdis l’eficàcia, anihila en canvi l’egoisme. La teva vida per a tu? La teva vida per a Déu, per al bé de tots els homes, per amor al Senyor. Desenterra aquest talent! Fes-lo productiu, i assaboriràs l’alegria que, en aquest negoci sobrenatural, no hi fa res que el resultat no sigui a la terra una meravella que els homes poden admirar. El que és essencial és donar tot el que som i posseïm, procurar que el talent rendeixi, i comprometre’ns contínuament a produir un bon fruit.

Potser Déu ens concedeix un altre any per a servir-lo. No pensis en cinc ni en dos. Fixa’t només en aquest: en un, en el que hem començat: dóna’l, no el colguis! Aquest ha de ser el nostre determini.