Llistat de punts

Potser em diràs: i per què hauria d’esforçar-me? No et responc jo, sinó sant Pau: l’Amor de Crist ens urgeix (2 Cor V, 14). Tot l’espai d’una existència és poc per a eixamplar els límits de la teva caritat. Des del primeríssim començament de l’Opus Dei he manifestat la meva gran taleia de repetir sense parar, per a les ànimes generoses que es decideixin a traduir-lo en obres, aquell crit de Crist: en això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres (Ioh XIII, 35). Ens coneixeran justament per això, perquè la caritat és el punt d’arrencada de qualsevol activitat d’un cristià.

Ell, que és la mateixa puresa, no assegura que els seus deixebles seran coneguts per la netedat de llur vida. Ell, que és la sobrietat, que ni tan sols disposa d’una pedra on reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20), que va passar tants dies dejunant i en recés (Cfr. Mt IV, 2), no manifesta als Apòstols: us coneixeran com a escollits meus per tal com no sou menjaires ni bevedors.

La vida neta de Crist era —tal com ho ha estat i ho serà en totes les èpoques— una bufetada per a aquella societat d’aleshores, com ara sovint tan podrida. La seva sobrietat, una altra fuetada per als qui contínuament banquetejaven, i es provocaven el vòmit després de menjar per poder continuar menjant, complint a la lletra les paraules de Saule: converteixen el ventre en un déu (Cfr. Phil III, 19).

La humilitat del Senyor era una altra bastonada per a aquella manera de consumir la vida pensant només en ells mateixos. Mentre era a Roma, he comentat diverses vegades, i potser ja m’ho heu sentit dir, que per sota d’aquells arcs, avui en ruïnes, hi desfilaven triomfadors, vanitosos, presumptuosos, plens de supèrbia, els emperadors i llurs generals vencedors. I, en travessar aquests monuments, qui sap si acotaven el cap per por de donar un cop a l’arc grandiós amb la majestat de llurs fronts. Malgrat això, Crist, humil, tampoc no precisa: coneixeran que sou els meus deixebles en el fet que sou humils i modestos.

Voldria fer-vos notar que, al cap de vint segles, encara apareix amb tota la força de la novetat el Manament del Mestre, que és com la carta de presentació del veritable fill de Déu. Al llarg de la meva vida sacerdotal, he predicat amb moltíssima freqüència que, malauradament per a tants, continua essent nou, perquè mai, o gairebé mai, no s’han esforçat a practicar-lo: és trist, però és així. I és molt clar que l’afirmació del Messies ressalta d’una manera terminant: en això us coneixeran, en el fet que us estimeu els uns als altres! Per això sento la necessitat de recordar constantment aquestes paraules del Senyor. Sant Pau hi afegeix: porteu els uns les càrregues dels altres, i compliu així la llei de Crist (Gal VI, 2). Estones perdudes, qui sap si amb la falsa excusa que et sobra temps… Si hi ha tants germans, amics teus, sobrecarregats de feina! Amb delicadesa, amb cortesia, amb el somrís als llavis, ajuda’ls de tal manera que es faci gairebé impossible que ho notin, i que ni se’n puguin mostrar agraïts, per tal com la discreta finesa de la teva caritat ha fet que passés desapercebuda.

No havien tingut ni un instant lliure, argumentarien aquelles pobretes, que van amb les llànties buides. Als obrers de la plaça, els sobra la major part del dia, perquè no se senten obligats a prestar servei, bé que la recerca del Senyor és contínua, és urgent, des de la primera hora. Acceptem-la, responent que sí: i aguantem per amor —que no és aguantar— el pes de la jornada i de la calor (Mt XX, 12).