Llistat de punts

Si la sola presència d’una persona de categoria, digna de consideració, basta perquè es captinguin millor els qui són davant seu, ¿com és que la presència de Déu, constant, difosa per tots els racons, coneguda per les nostres potències i gratament estimada, no ens fa sempre millors en totes les nostres paraules, activitats i sentiments? (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 450-451]). Veritablement, si aquesta realitat que Déu ens veu estigués ben gravada en les nostres consciències, i ens adonéssim que tota la nostra tasca, tota absolutament —no hi ha res que s’escapi de la seva mirada—, es desenvolupa en la seva presència, amb quin compte acabaríem les coses o que diferents serien les nostres reaccions! I aquest és el secret de la santedat que vaig predicant des de fa tants anys: Déu ens ha cridat a tots perquè l’imitem; i a vosaltres i a mi perquè, vivint enmig del món —tot essent persones del carrer!— sapiguem col·locar Crist Nostre Senyor al cim de totes les activitats humanes honestes.

Ara entendreu encara millor que si algun de vosaltres no estimés la feina, la que li correspon!, si no se sentís autènticament compromès en una de les nobles ocupacions terrenals per santificar-la, si li manqués una vocació professional, no arribaria mai a calar en l’entranya sobrenatural de la doctrina que exposa aquest sacerdot, justament perquè li faltaria una condició indispensable: la de ser un treballador.

La fe és una virtut sobrenatural que ens disposa la intel·ligència a assentir a les veritats revelades, a respondre que sí a Crist, que ens ha donat a conèixer plenament el designi salvador de la Trinitat Beatíssima. Després d’haver parlat Déu en diverses ocasions i de diverses maneres als pares en la persona dels profetes, darrerament, en aquests dies últims, ens parlà en la persona del Fill, que Déu ha constituït hereu de tot, i per mitjà del qual havia fet també els móns. I Ell que és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva substància, i que sosté totes les coses amb la seva paraula poderosa, després d’haver dut a terme la purificació dels pecats, s’ha assegut a la dreta de la majestat de Déu, a les altures (Hebr I, 1-3).

La fe no és tan sols per predicar-la, sinó que és especialment per practicar-la. Potser sovint ens mancaran les forces. Aleshores —i tornem al Sant Evangeli—, capteniu-vos com aquell pare del noi llunàtic. S’interessava per la salvació del seu fill, esperava que Crist el guariria, bé que no acaba de creure en tanta felicitat. I Jesús, que sempre demana fe, coneixent les perplexitats d’aquella ànima, li avança: si pots creure, tot és possible al qui creu (Mc IX, 23). Tot és possible: omnipotents! Però amb fe. Aquell home sent que la seva fe vacil·la, té por que aquesta escassetat de confiança privi que el seu fill recobri la salut. I plora. No ens ha de fer vergonya, aquest plor: és fruit de l’amor de Déu, de l’oració contrita, de la humilitat. l el pare del minyó, fet una mar de llàgrimes, exclamà: Oh, Senyor! jo crec! ajudeu la meva incredulitat (Mc IX, 24).

Li ho diem ara amb les mateixes paraules, en acabar aquesta estona de meditació. Senyor, jo crec! He estat educat en la vostra fe, he fet el determini de seguir-vos de prop. Repetidament, al llarg de la meva vida, he implorat la vostra misericòrdia. I, repetidament també, he vist com una cosa impossible que poguéssiu fer tantes meravelles en el cor dels vostres fills. Senyor, crec! Però ajudeu-me, per creure més i millor!

També adrecem aquesta pregària a Santa Maria, Mare de Déu i Mare Nostra, Mestra de fe: benaurada tu que has cregut! perquè s’acompliran les coses que t’han estat anunciades de part del Senyor (Lc I, 45).

A més a més, voldria que us fixéssiu que ningú no s’escapa del mimetisme. Els homes, fins i tot inconscientment, es mouen en un afany continuat d’imitar-se els uns als altres. I nosaltres, abandonarem la invitació d’imitar Jesús? Cada individu s’esforça, a poc a poc, per identificar-se amb allò que l’atreu, amb el model que ha triat segons el seu tarannà. D’acord amb l’ideal que cadascú es forja, així resulta la seva manera de fer. El nostre Mestre és Crist: el Fill de Déu, la Segona Persona de la Trinitat Beatíssima. Imitant Crist, assolim la meravellosa possibilitat de participar en aquest corrent d’amor, que és el misteri del Déu U i Tri.

Si en certes ocasions no us veieu amb força per a seguir les petjades de Jesucrist, bescanvieu mots d’amistat amb aquells qui el conegueren de prop mentre estigué en aquesta terra nostra. Amb Maria primer de tot, que el dugué per a nosaltres. Amb els Apòstols. Hi havia uns grecs, que van anar a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li feien aquesta súplica: Senyor, voldríem veure Jesús. Felip anà a dir-ho a Andreu, llavors Andreu i Felip anaren a dir-ho a Jesús (Ioh XII, 20-22). Oi, que això ens anima? Aquells estrangers no gosen presentar-se al Mestre, i busquen un intercessor.

Mare de l’Església

M’agrada de tornar amb la imaginació a aquells anys que Jesús s’estigué al costat de la seva Mare, que comprenen gairebé tota la vida de Nostre Senyor en aquest món. Veure’l petit, quan Maria en té cura i el besa i l’entreté. Veure’l créixer, davant els ulls enamorats de la seva Mare i de Josep, el seu pare a la terra. Amb quina tendresa i amb quina delicadesa Maria i el Sant Patriarca es devien preocupar de Jesús durant la seva infantesa i, en silenci, devien aprendre molt i constantment d’Ell. Llurs ànimes es devien anar emmotllant a l’ànima d’aquell Fill, Home i Déu. Per això la Mare —i, després d’Ella, Josep— coneix com ningú els sentiments del Cor de Crist, i tots dos són el camí millor, gosaria dir que l’únic, per a arribar al Salvador.

Que en cadascun de vosaltres, escrivia sant Ambròs, estigui l’ànima de Maria, per lloar el Senyor; que estigui en cadascú l’esperit de Maria, per fruir en Déu. I aquest Pare de l’Església afegeix unes consideracions que a primer cop d’ull semblen agosarades, però que tenen un sentit espiritual clar per a la vida del cristià. Segons la carn, una sola és la Mare de Crist; segons la fe, Crist és fruit de tots nosaltres (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, II, 26 [PL 15, 1561]).

Si ens identifiquem amb Maria, si n’imitem les virtuts, podrem fer que Crist neixi, per la gràcia, en l’ànima de molts que s’hi identificaran per l’acció de l’Esperit Sant. Si imitem Maria, d’alguna manera participarem en la seva maternitat espiritual. En silenci, com Nostra Senyora; sense que es noti, gairebé sense paraules, amb el testimoni íntegre i coherent d’una conducta cristiana, amb la generositat de repetir sense parar un fiat que es renova com quelcom d’íntim entre nosaltres i Déu.

No ens pensem que, en aquesta sendera de la contemplació, les passions s’hauran apaivagat definitivament. Ens enganyaríem, si suposéssim que l’ànsia de cercar Crist, la realitat del seu encontre i del seu tracte, i la dolçor del seu amor ens transformen en persones impecables. Encara que l’experiència no us falta, deixeu-me que us ho recordi. L’enemic de Déu i de l’home, Satanàs, no es dóna per vençut, no descansa. I ens assetja, fins i tot quan l’ànima crema encesa en l’amor de Déu. Sap que aleshores la caiguda és més difícil, però que —si aconsegueix que la criatura ofengui el seu Senyor per poc que sigui— podrà llançar sobre aquella consciència la temptació de la desesperança.

Si voleu aprendre de l’experiència d’un pobre sacerdot que no pretén parlar més que de Déu, us aconsellaré que quan la carn intenti recobrar els seus furs perduts o la supèrbia —que encara és pitjor— es rebel·li i s’arbori, aneu corrents a aixoplugar-vos en aquelles divines escletxes que, en el Cos de Crist, obriren els claus que el fixaren a la Creu, i la llança que li travessà el pit. Aneu-hi com més us commogui: descarregueu en les Ferides del Senyor tot aquest amor humà… i aquest amor diví. Que això es voler la unió, sentir-se germà de Crist, un consanguini seu, fill de la mateixa Mare, perquè és Ella qui ens ha menat fins a Jesús.