Llistat de punts

A cadascú el que sigui seu

Llegiu amb atenció l’escena evangèlica, per tal d’aprofitar aquestes estupendes lliçons de les virtuts que han d’il·luminar la nostra manera de fer. Un cop acabat el preàmbul hipòcrita i adulador, els fariseus i herodians plantegen el seu problema: digueu-nos, doncs, què us en sembla: és lícit o no, de pagar tribut al Cèsar? (Mt XXII, 17). Noteu ara —escriu sant Joan Crisòstom— llur astúcia: perquè no li diuen: expliqueu-nos què és bo, convenient, lícit, sinó digueu-nos què us sembla. Tenien l’obsessió de trair-lo i de fer-lo odiós al poder polític (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXX, 1 [PG 58, 656]).Però Jesús, que els coneixia la malícia, respongué: per què em tempteu, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda amb què es paga el tribut. Ells li van presentar un denari. Després ell els diu: de qui és la imatge i la inscripció? Li responen: del Cèsar. Aleshores els diu: Doncs doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu (Mt XXII, 18-21).

Ja veieu que el dilema és antic, com és clara i inequívoca la resposta del Mestre. No hi ha —no existeix— una contraposició entre el servei a Déu i el servei als homes; entre l’exercici dels nostres deures i drets cívics, i els religiosos; entre l’afany de construir i millorar la ciutat temporal, i el convenciment que passem per aquest món com si fos un camí que ens mena a la pàtria celestial.

També aquí es manifesta aquesta unitat de vida que —no em cansaré de repetir-ho— és una condició essencial, per als qui intenten santificar-se enmig de les circumstàncies ordinàries del treball, de les relacions familiars i socials. Jesús no admet aquesta divisió: ningú no pot servir dos senyors, perquè o tindrà aversió a l’un i amor a l’altre, o bé s’afeccionarà al primer i menysprearà el segon (Mt VI, 24). L’elecció exclusiva que de Déu fa un cristià, quan respon amb plenitud a la seva crida, l’empeny a adreçar-ho tot al Senyor i, alhora, a donar al proïsme tot allò que en justícia li correspon.

No s’hi val a amagar-se en les raons aparentment pietoses, per expoliar els altres d’allò que els pertany: si un diu: jo estimo Déu, però odia el seu germà, és un mentider (1 Ioh IV, 20). Però també s’enganya qui regateja al Senyor l’amor i la reverència —l’adoració— que li són deguts com a Creador i Pare Nostre; i qui es nega a obeir-li els manaments, amb la falsa excusa que n’hi ha algun que resulta incompatible amb el servei als homes, ja que sant Joan ens avisa ben clarament que coneixem que estimem els fills de Déu en això: si estimem Déu i complim els seus manaments. Perquè l’amor a Déu consisteix a guardar els seus manaments, manaments que no són feixucs (1 Ioh V, 2-3).

Potser en sentireu molts —en nom de la funcionalitat, si no de la caritat!— que peroren i s’inventen teories, a fi de retallar les mostres de respecte i d’homenatge a Déu. Tot el que sigui per a honorar el Senyor els sembla excessiu. No els en feu cas: vosaltres continueu el vostre camí. Aquestes elucubracions es limiten a controvèrsies que no condueixen a res, si no és a escandalitzar les ànimes i a impedir que s’acompleixi el precepte de Jesucrist, de donar a cadascú el que sigui seu, de practicar amb una delicada enteresa la virtut santa de la justícia.