Llistat de punts

Fe amb obres

I immediatament comença un diàleg diví, un diàleg meravellós, que commou, que encén, perquè tu i jo ara som Bartimeu. Obre Crist la boca divina i pregunta: quid tibi vis faciam?, què vols que faci per tu? I el cec: Mestre, que hi vegi (Mc X, 51). Quina cosa més lògica! I tu, hi veus? No t’ha passat mai, el mateix que a aquest cec de Jericó? No puc deixar de recordar que, en meditar aquest passatge molts anys enrera, en comprovar que Jesús esperava quelcom de mi —quelcom que jo no sabia què era!—, vaig fer les meves jaculatòries. Senyor, què voleu? què em demaneu? Pressentia que em cercava per alguna cosa nova i el Rabboni, ut videam —Mestre, que hi vegi— em mogué a suplicar Crist, en una contínua oració: Senyor, això que Vós voleu, que es faci.

Oració, diàleg

Ja ens hem endinsat en camins d’oració. Com cal continuar? ¿No heu vist com n’hi ha tants —elles i ells— que sembla que parlin amb ells mateixos, tot escoltant-se complaguts? És una xerrameca gairebé contínua, un monòleg que insisteix incansablement en els problemes que els preocupen, sense posar-hi els mitjans per a resoldre’ls, tal vegada moguts únicament per la il·lusió morbosa que els compadeixin o que els admirin. Hom diria que no pretenen res més.

Quan, de veres, volem desfogar el cor, si som francs i senzills, cercarem el consell de les persones que ens estimen, que ens entenen: conversem amb el pare, amb la mare, amb la muller, amb el marit, amb el germà, amb l’amic. Això ja és un diàleg, encara que sovint no desitgem tant sentir com esplaiar-nos, contar el que ens passa. Comencem per captenir-nos així amb Déu, segurs que Ell ens escolta i ens respon; i l’atendrem i obrirem la nostra consciència a una conversa humil, per tal d’explicar-li confiadament tot el que ens balla pel cap i dins el cor: alegries, tristeses, esperances, penes, èxits, fracassos i fins i tot els detalls més petits de la nostra jornada. Perquè haurem comprovat que totes les nostres coses interessen el nostre Pare Celestial.

Venceu, si de cas us n’adoneu, la ganduleria, el fals criteri que l’oració pot esperar. No deixem mai per a demà aquesta font de gràcies. Ara és el temps oportú. Déu, que és un espectador amorós del nostre dia sencer, presideix la nostra íntima pregària: i tant tu com jo —ho torno a assegurar— hem de confiar-nos a Ell tal com un home es confia a un germà, a un amic, a un pare. Li dius —jo li dic— que Ell és tota la Grandesa, tota la Bondat, tota la Misericòrdia. I afegeix: per això em vull enamorar de Vós, malgrat la tosquedat de les meves maneres, d’aquestes pobres mans meves, atrotinades i maltractades per la pols dels caminots d’aquesta terra.

Així, gairebé sense assabentar-nos-en, avançarem amb petjades divines, fermes i vigoroses, en les quals se saboreja l’íntim convenciment que a la vora del Senyor, també són gustosos el dolor, l’abnegació, els sofriments. Quina fortalesa, per a un fill de Déu, saber-se tan a prop del Pare! Per això, passi el que passi, em sento ferm, segur amb Vós, Senyor i Pare meu, que sou la roca i la fortalesa (Cfr. 2 Reg XXII, 2).

¿Et penses que són tants els teus pecats, que el Senyor no podrà escoltar-te? Doncs, no es així, perquè té entranyes de misericòrdia. Si, malgrat aquesta meravellosa veritat, t’adones de la teva misèria, digues com el publicà (Cfr. Lc XVIII, 13): Senyor, sóc aquí, Vós mateix! I vegeu què ens diu sant Mateu, quan a Jesús li posen un paralític davant. Aquell malalt no fa cap comentari: només és allí, a la presència de Déu. I Crist, remogut per aquesta contrició, per aquest dolor del qui sap que no es mereix res, no triga a reaccionar amb la seva misericòrdia habitual: confiança, fill, et són perdonats els pecats! (Mt IX, 2).

Jo t’aconsello que, en la teva oració, intervinguis en els passatges de l’Evangeli, com un personatge més. Primer t’imagines l’escena o el misteri, que et servirà per a recollir-te i meditar. En acabat apliques l’enteniment, per considerar aquell tret de la vida del Mestre: el seu Cor entendrit, la seva humilitat, la seva puresa, el seu compliment de la Voluntat del Pare. Després li expliques tot allò que sol esdevenir-te en aquestes coses, el que et passa, què tens. Estigues a l’aguait, perquè potser Ell voldrà dir-te quelcom: i sorgiran aquestes mocions interiors, això d’atinar-hi, aquelles reconvencions.

Ens sentim remoguts, amb una forta sotragada al cor, en escoltar atentament aquell crit de sant Pau: aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Thes IV, 3). Avui, m’ho proposo un altre cop, i també us ho recordo a vosaltres i a tota la humanitat: aquesta és la Voluntat de Déu, que siguem sants.

Per a pacificar les ànimes amb una pau autèntica, per a transformar la terra, per a cercar Déu Senyor Nostre en el món i a través de les coses del món, resulta indispensable la santedat personal. En les meves converses amb gent de tants països i dels ambients socials més diversos, sovint em pregunten: I què ens diu, als casats? Què, als qui treballem al camp? Què, a les vídues? Què, als joves?

Responc sistemàticament que només tinc una sola cassola. I solc puntualitzar que Jesucrist Senyor Nostre va predicar la bona nova per a tothom, sense cap mena de distinció. Una sola cassola i un sol aliment: el meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat, que dugui a terme la seva obra (Ioh IV, 34). A cadascú crida a la santedat, de cadascú demana amor: joves i ancians, solters i casats, sans i malats, cultes i ignorants, treballin on treballin, siguin on siguin. Només hi ha una manera de créixer en la familiaritat i en la confiança en Déu: Tractar-lo en l’oració, parlar-hi, manifestar-li —de cor a cor— el nostre afecte.

Parlar amb Déu

M’invocareu i us escoltaré (Ier XXIX, 12). I l’invoquem tot conversant-hi, tot adreçant-nos-hi. Per això, hem de posar en pràctica l’exhortació de l’Apòstol: sine intermissione orate (1 Thes V, 17); reseu sempre, passi el que passi. No solament de cor, sinó amb tot el cor (St. Ambròs, Expositio in Psalmum CXVIII, XIX, 12 [PL 15, 1471]).

Us pensareu que la vida no és sempre suportable, que no hi falten contratemps i treballs i tristors. Jo us respondré, també amb sant Pau, que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni present, ni futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat, ni cap altra criatura no podrà mai separar-nos de l’amor de Déu, que és en el Crist Jesús, Senyor Nostre (Rom VIII, 38-39). Res no ens pot allunyar de la caritat de Déu, de l’Amor, de la relació constant amb el nostre Pare.

El fet de recomanar aquesta unió contínua amb Déu, ¿no és presentar un ideal, tan sublim, que es revela inassequible a la major part dels cristians? Veritablement, és alta la meta, però no és inaccessible. El viarany, que mena a la santedat, és un viarany d’oració; i l’oració ha de calar en l’ànima de mica en mica, com la petita llavor que es convertirà més endavant en un arbre frondós.

Comencem amb oracions vocals, que molts hem repetit de menuts: són frases ardents i senzilles, adreçades a Déu i a la seva Mare, que és Mare nostra. Encara avui, al matí i a la tarda, no un dia, sinó habitualment, renovo aquell oferiment que em van ensenyar els pares: oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo per fill vostre. l en honra i glòria de la vostra puresa, us ofereixo els meus ulls, les meves orelles, la meva llengua, les meves mans… ¿No és això, en certa manera, un principi de contemplació, demostració evident d’un abandó confiat? Què es diuen els que s’estimen, quan es troben? Com es comporten? Sacrifiquen tot el que són i tot el que posseeixen per la persona que estimen.

Primer una jaculatòria, i després una altra, i una altra… fins que aquest fervor sembla insuficient, perquè les paraules resulten pobres…: i es fa pas a la intimitat divina, en un esguard posat en Déu sense descans i sense cansar-se. Aleshores vivim talment com captius, com presoners. Mentre duem a terme amb la major perfecció possible, dins de les nostres equivocacions i limitacions, les tasques pròpies de la nostra condició i del nostre ofici, l’ànima té ànsia d’escapar-se. Se’n va cap a Déu, com el ferro atret per la força de l’imant. Es comença a estimar Jesús, d’una forma més eficaç, amb un dolç sobresalt.

Us deslliuraré de la captivitat, sigueu on sigueu (Ier XXIX, 14). Ens deslliurem de l’esclavitud, amb l’oració: ens sabem lliures, volant en un epitalami d’ànima enamorada, en un càntic d’amor, que empeny a desitjar no apartar-se de Déu. Una nova manera de trepitjar terra, una manera divina, sobrenatural, meravellosa. Tot recordant tants d’escriptors castellans del cinc-cents, potser ens plaurà d’assaborir pel nostre compte: que visc perquè no visc: que és Crist qui viu en mi! (Cfr. Gal II, 20).

Hom accepta amb gust la necessitat de treballar en aquest món, durant molts anys, perquè Jesús té pocs amics ací baix. No rebutgem l’obligació de viure, de gastar-nos —ben espremuts—, al servei de Déu i de l’Església. Així, en llibertat: in libertatem gloriae filiorum Dei (Rom VIII, 21), qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31); amb la llibertat dels fills de Déu, que Jesucrist ens ha guanyat en morir damunt la fusta de la Creu.

Pot ser que, ja des del començament, s’aixequi una polseguera i que, ensems, els enemics de la nostra santificació emprin una tècnica de terrorisme psicològic tan vehement i tan ben orquestrada, d’abús de poder, que arrosseguin en la seva absurda direcció fins i tot aquells qui durant molt de temps, mantenien una altra conducta més lògica i dreturera. I encara que la veu tingui el so d’una campana esquerdada, que no ha estat fosa amb bon metall i és del tot diferent del xiulet del pastor, rebaixen la paraula, que és un dels dons més preuats que l’home ha rebut de Déu, bellíssim present per a manifestar enlairats pensaments d’amor i d’amistat amb el Senyor i amb les seves criatures, fins a fer entendre per què Jaume diu de la llengua que és tot un món de malícia (Iac III, 6). Tant de mal pot fer: mentides, denigracions, deshonres, enganys, insults, murmuracions tortuoses.