Llistat de punts

Com el bategar del cor

Mentre jo parlo, sé que vosaltres, en la presència de Déu, procureu anar revisant el vostre capteniment. ¿Oi que la majoria d’aquests neguits que t’han inquietat l’ànima, d’aquestes faltes de pau, obeeixen al fet que no has correspost a les invitacions divines; o bé, que potser anaves seguint el sender dels hipòcrites, perquè et cercaves a tu mateix? Amb el trist intent de mantenir davant els qui et rodegen la mera aparença d’una actitud cristiana, en el teu interior et negaves a acceptar la renúncia, a mortificar les teves tortes passions, a donar-te sense condicions, abnegadament, com Jesucrist.

Mireu, en aquestes estones de meditació davant el Sagrari, no us podeu limitar a escoltar les paraules que pronuncia el sacerdot com materialitzant l’oració íntima de cadascú. Jo et presento unes consideracions, t’assenyalo uns punts, perquè tu els recullis activament, i hi reflexionis pel teu compte, tot convertint-los en tema d’un col·loqui personalíssim i silenciós entre Déu i tu, de forma que els apliquis a la teva situació actual i, amb les llums que el Senyor t’ofereix, distingeixis en la teva conducta allò que va de dret a Ell, d’allò que passa pel mal camí, per rectificar-ho amb la seva gràcia.

Agraeix al Senyor aquest cúmul de bones obres que has fet, desinteressadament, perquè pots cantar amb el salmista: Ell m’ha tret fora del miserable toll, del fangós gorg, ha posat els meus peus sobre la roca, i ha afermat els meus passos (Ps XXXIX, 3). Demana-li també perdó per les teves omissions o per les petjades en fals, quan t’has ficat en aquest lamentable laberint de la hipocresia, quan afirmaves el desig de la glòria de Déu i el bé del proïsme, però de fet t’honoraves a tu mateix… Sigues audaç, sigues generós, i digues que no: que ja no vols defraudar més el Senyor i la humanitat.

És l’hora d’acudir a la teva Mare beneïda del Cel, perquè t’aculli als seus braços i t’obtingui del seu Fill una mirada de misericòrdia. I procura de seguida treure propòsits concrets: talla d’una vegada, encara que et faci mal, aquest doblec que et destorba, i que Déu i tu coneixeu bé. La supèrbia, la sensualitat, la manca de sentit sobrenatural s’aliaran per xiuxiuejar-te: això? Però si es tracta d’una circumstància de res, una rucada insignificant! Tu, sense dialogar més amb la temptació, respon: també em lliuraré a aquesta exigència divina! I la raó no et faltarà: l’amor es demostra d’una manera especial en petiteses. Ordinàriament, els sacrificis que ens demana el Senyor, els més ardus, són minúsculs, però tan continuats i valuosos com els batecs del cor.

¿Quantes mares has conegut com a protagonistes d’un acte heroic, extraordinari? Poques, molt poques. I, tot i així, de mares heroiques, heroiques de debò, que no apareixen com a figures de res d’espectacular, que mai no seran notícia —com se sol dir—, tant tu com jo en coneixem moltes: viuen negant-se tothora, retallant amb alegria els seus propis plaers i afeccions, el seu temps, les seves possibilitats d’afirmació o d’èxit, per revestir de felicitat tots els dies dels seus fills.

Actuar amb rectitud

Si a cada moment no traiem de l’Evangeli conseqüències per a la vida actual, és que no hi meditem prou. Molts de vosaltres sou joves; d’altres ja haureu entrat en la maduresa. Tots voleu, volem —si no, no seríem aquí—, produir bons fruits. Intentem de posar, en la conducta nostra, l’esperit de sacrifici, l’afany de negociar amb el talent que el Senyor ens ha confiat, perquè sentim el zel diví per les ànimes. Però no fóra la primera vegada que, a pesar de tanta bona voluntat, algú caigués en la trampa d’aquesta barreja —ex pharisaeis et herodianis (Mc XII, 13)— composta potser per aquells qui, d’una manera o d’una altra, haurien de defensar els drets de Déu, per ser cristians i, en canvi, aliats i confosos amb els interessos de les forces del mal, encerclen insidiosament d’altres germans en la fe, d’altres servidors del mateix Redemptor.

Sigueu prudents i obreu sempre amb senzillesa, una virtut tan pròpia del bon fill de Déu. Mostreu-vos naturals en el vostre llenguatge i en la vostra actuació. Arribeu al fons dels problemes; no resteu a la superfície. Tingueu present que cal comptar per endavant amb el disgust d’altri i amb el propi, si de veritat volem complir santament i amb honradesa les nostres obligacions de cristians.

L’únic camí

Ens hem convençut que la caritat no té res a veure amb aquesta caricatura que, de vegades, hom ha pretès de traçar de la virtut central de la vida del cristià. Aleshores, per què aquesta exigència de predicar-la contínuament? ¿Sorgeix, com a tema obligat, bé que amb poques possibilitats que es manifesti en fets concrets?

Si miréssim al voltant nostre, potser trobaríem raons per a pensar que la caritat és una virtut il·lusòria. Considerant, però, les coses amb un sentit sobrenatural, descobriràs també l’arrel d’aquesta esterilitat; l’absència d’un tracte intens i continu, de tu a Tu, amb Nostre Senyor Jesucrist; i el desconeixement de l’obra de l’Esperit Sant en l’ànima, de la qual el primer fruit és justament la caritat.

Aplegant uns consells de l’Apòstol —porteu-vos les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei del Crist (Gal VI, 2)— hi afegeix un Pare de l’Església: Estimant Crist, suportarem fàcilment les febleses dels altres, i així mateix les d’aquell que encara no estimem, perquè no té obres bones (St. Agustí, De diversis quaestionibus LXXXIII, 71, 7 [PL 40, 83]).

És per aquí que s’enfila el camí que ens fa créixer en la caritat. Si ens afiguràvem que abans ens hem d’exercitar en activitats humanitàries, en labors assistencials, tot excloent l’amor del Senyor, l’erraríem. No deixem Crist de banda a causa de la preocupació pel proïsme malalt, ja que hem d’estimar el malalt per causa de Crist (St. Agustí, Ibídem).

Mirem constantment Jesús que, sense deixar d’ésser Déu, es va humiliar tot prenent la forma de servent (Cfr. Phil II, 8-9), per poder servir-nos; perquè és només en aquesta mateixa direcció que s’obren els afanys que valen la pena. L’amor cerca la unió, la identificació amb la persona amada: i, en unir-nos a Crist, ens atraurà l’ànsia de secundar-ne la vida de donació, d’amor immesurable, de sacrifici fins a la mort. Crist ens situa davant el dilema definitiu: o consumir la pròpia existència d’una forma egoista i solitària, o dedicar-se amb totes les forces a una tasca de servei.

Oració viva

M’alço i faig un tomb per la ciutat: pels carrers i per les places cerco el qui estima la meva ànima…( Cant III, 2). I no solament la ciutat: aniré d’una banda del món a l’altra —per totes les nacions, per tots els pobles, per senderes i dreceres— per tal d’aconseguir la pau de la meva ànima. I la descobreixo en les ocupacions diàries, que no em són cap destorb; que són —al contrari— viarany i motiu d’estimar Déu més i més i d’unir-m’hi també més i més.

I quan ens sotja —violenta— la temptació del descoratjament, dels contrastos, de la lluita, de la tribulació, d’una nova nit en l’ànima, el salmista ens posa als llavis i en la intel·ligència aquelles paraules: Sóc amb Ell en l’adversitat (Ps XC, 15). Què val, Jesús, davant la vostra Creu, la meva; davant les vostres ferides, les meves esgarrinxades? Què val, davant el vostre Amor immens, pur i infinit, aquesta pobreta feixuguesa que m’heu carregat a les espatlles? I els vostres cors, i el meu, s’emplenen d’una santa avidesa, tot confessant-li —amb obres— que ens morim d’Amor (Cfr. Cant V, 8).

Neix una set de Déu, una ànsia de comprendre’n les llàgrimes; de veure’n el somrís, el rostre… Considero que la millor manera d’expressar-ho és tornar a repetir, amb l’Escriptura: com la cérvola es deleix per les fonts de les aigües així es deleix també la meva ànima per vós, Déu meu! (Ps XLI, 2).I l’ànima avança ficada en Déu, deïficada: el cristià ha esdevingut un viatger assedegat, que bada la boca a l’aigua de la font (Cfr. Eccio XXVI, 15).