Llistat de punts

Potser fins en aquests moments no ens havíem sentit constrets a seguir tan de prop els passos de Crist. Potser no ens havíem adonat que podem unir al seu sacrifici reparador les nostres petites renúncies: pels nostres pecats, pels pecats dels homes en totes les èpoques, per aquesta tasca malvada de Lucífer que continua oposant a Déu el seu non serviam! ¿Com gosarem clamar sense hipocresia: Senyor, em dolen les ofenses que fereixen el vostre Cor amabilíssim, si no ens decidim a privar-nos d’una nimietat o a oferir un sacrifici minúscul en lloança del seu Amor? La penitència —veritable desgreuge— ens llança pel camí de la donació, de la caritat. Donació de si mateix per ajudar els altres, tal com Crist ens ha ajudat a nosaltres.

D’ara endavant, tingueu pressa a estimar. L’amor ens impedirà la queixa, la protesta. Perquè suportem sovint la contrarietat, sí; però ens queixem; i aleshores, a més de malgastar la gràcia de Déu, li tallem les mans per a futurs requeriments. Hilarem enim datorem diligit Deus (2 Cor IX, 7). Déu estima el qui dóna amb alegria, amb l’espontaneïtat que neix d’un cor enamorat, sense els escarafalls de qui es lliura com si fes una mercè.

Les circumstàncies d’aquell servent de la paràbola, deutor de deu mil talents(Cfr. Mt XVIII, 24), reflecteixen ben bé la nostra situació davant Déu: nosaltres tampoc no comptem amb què pagar el deute immens que hem contret per tantes bondats divines, i que hem acrescut amb el so dels nostres pecats personals. Ni que lluitem abrivadament, no aconseguirem de retornar amb equitat tant com el Senyor ens perdonà. Però la misericòrdia divina supleix amb escreix la impotència de la justícia humana. Ell sí que es pot donar per satisfet, i perdonar-nos el deute, simplement perquè es bo i perdura eternament la seva misericòrdia (Ps CV, 1).

La paràbola —ho recordeu bé— s’acaba amb una segona part, que és com el contrapunt de la precedent. Aquell servent, al qual acaben de condonar un cabal enorme, no s’apiada d’un seu company que a penes li devia cent denaris. Aquí es posa de manifest la mesquinesa del seu cor. Estrictament parlant, ningú no li negarà el dret d’exigir allò que és seu; amb tot, hi ha quelcom que es rebel·la en nosaltres i que ens suggereix que aquesta actitud intolerant s’aparta de la veritable justícia: no és just que aquell qui, només fa un moment, ha rebut un tracte misericordiós de favor i de comprensió, no reaccioni almenys amb una mica de paciència envers el seu deutor. Mireu que la justícia no es manifesta exclusivament en el respecte exacte de drets i de deures, com en els problemes aritmètics que es resolen a base de sumes i restes.

La misèria i el perdó

Tant s’ha acostat el Senyor a les criatures, que tots guardem en el cor anhels d’altura, afanys de pujar molt amunt, de fer el bé. Si remoc en tu ara aquestes aspiracions, és perquè vull que et convencis de la seguretat que Ell ha posat en la teva ànima: si el deixes fer, serviràs —on ets— com un instrument útil, amb una eficàcia insospitada. Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos —conseqüència de la naturalesa caiguda— un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes —les de cada dia—, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem —una brega que durarà fins a la mort—, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé —no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia—, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món (1 Ioh II, 1-2), perquè assolim la Victòria.

Endavant, passi el que passi! Ben agafat al braç del Senyor considera que Déu no perd batalles. Si t’allunyes d’Ell per qualsevol motiu, reacciona amb la humilitat de començar i de tornar-hi; de fer de fill pròdig cada jornada, fins i tot repetidament en les vint-i-quatre hores del dia; d’ajustar el teu cor contrit en la Confessió, veritable miracle de l’Amor de Déu. En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, ni que tot et sembli fosc. A més, la Mare de Déu, que és també Mare nostra, et protegeix amb la seva sol·licitud maternal, i et consolida en les teves petjades.