Llistat de punts

La Nostra Santa Mare l’Església sempre s’ha pronunciat per la llibertat, i ha rebutjat tots els fatalismes, antics i menys antics. Ha assenyalat que cada ànima és mestressa del seu destí, per bé o per mal: i els qui no es van apartar del bé aniran a la vida eterna; els qui cometeren el mal, al foc etern (Símbol Quicumque). Sempre ens impressiona aquesta tremenda capacitat teva i meva, de tots, que revela alhora el signe de la nostra noblesa. Talment el pecat és un mal voluntari, que de cap manera no fóra pecat si no tingués el seu principi en la voluntat: i és tanta l’evidència d’aquesta afirmació, que els pocs savis i els molts ignorants que habiten el món, hi estan d’acord (St. Agustí. De vera religione, XIV, 27 [PL 34, 133]).

Torno a aixecar el cor en acció de gràcies al meu Déu, al meu Senyor, perquè res no el privava d’haver-nos creat impecables, amb un impuls irresistible vers el bé, però va creure que els seus servidors serien millors si el servien lliurement (St. Agustí, Ibídem [PL 34, 134]). Que en són, de grans, l’amor, i la misericòrdia del nostre Pare! Davant aquestes realitats de les seves bogeries divines pels fills, jo voldria tenir mil boques, mil cors, més encara, que em permetessin de viure en una contínua lloança a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant. Penseu que el Totpoderós, el qui amb la seva Providència governa l’Univers, no desitja servents forçats: s’estima més fills lliures. Ha ficat en l’ànima de cada un de nosaltres —per bé que naixem proni ad peccatum, inclinats al pecat, per la caiguda de la primera parella— una espurna de la seva intel·ligència infinita, l’atracció envers allò que és bo, una ànsia de pau perdurable. I ens mena a entendre que la veritat, la felicitat i la llibertat s’aconsegueixen quan procurem que germini en nosaltres aquesta llavor de vida eterna.

Respondre que no a Déu, rebutjar aquest principi de felicitat nova i definitiva, ho ha deixat en mans de la criatura. Però si obra així, deixa de ser fill per convertir-se en esclau. Cada cosa és allò que li convé segons la seva naturalesa; per això, quan es mou a la recerca de quelcom estrany, no actua segons la seva pròpia manera de ser, sinó per un impuls d’altri; i això és servil. L’home és racional per naturalesa. Quan es comporta segons la raó, ho fa pel seu moviment propi, tal com qui és: i això és propi de la llibertat. Quan peca, obra fora de raó, i aleshores es deixa conduir per l’impuls d’un altre, subjecte en confins aliens, i per això qui accepta el pecat és servent del pecat (Ioh VIII, 34. St. Tomàs d’Aquino, Super Evangelium S. Ioannis lectura, cap. VIII, lect. IV, 1204 [ed. Marietti, Torino, 1952]).

Permeteu-me que insisteixi en això; és molt clar i ho podem comprovar sovint al nostre entorn o en el nostre propi jo: cap home no s’escapa d’una servitud o altra. Els uns es prosternen davant el diner; els altres adoren el poder; i d’altres, la relativa tranquil·litat de l’escepticisme; i n’hi ha que descobreixen en la sensualitat el seu vedell d’or. I el mateix s’esdevé amb les coses nobles. Ens afanyem en una feina, en una empresa de proporcions més o menys grans, en l’acompliment d’una obra científica, artística, literària, espiritual. Si un hom s’hi aferma, si hi posa una veritable passió, el qui s’hi lliura en viu esclau, es dedica amb goig al servei de la finalitat de la seva tasca.

En la paràbola dels invitats al sopar, el pare de família, després de saber que alguns dels qui havien d’acudir a la festa s’han excusat amb raons i excuses fàcils, ordena al criat: surt pels camins i pels tancats i fes entrar per força —compelle intrare— els que trobis, perquè vinguin (Lc XIV, 23). Això no és coacció? ¿No és fer ús de violència contra la legítima llibertat de cada consciència?

Si meditem l’Evangeli i ponderem els ensenyaments de Jesús, no confondrem aquestes ordres amb la coacció. Vegeu de quina manera Crist insinua sempre: si vols ésser perfecte… si algú em vol seguir. Aquest compelle intrare no comporta violència física ni moral: reflecteix l’empenta de l’exemple cristià, que en la seva manera de procedir mostra la força de Déu: mireu com atreu el Pare: delecta ensenyant, sense imposar la necessitat. És així com atreu cap a Ell (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, XXVI, 7 [PL 35, 1610]).

Quan un respira aquest ambient de llibertat, s’entén ben clar que obrar malament no es cap alliberament, sinó una esclavitud. Qui peca contra Déu conserva el lliure arbitri quant a la llibertat de coacció, però l’ha perdut quant a la llibertat de culpa (St. Tomàs d’Aquino, Ibídem). Potser manifestarà que s’ha comportat d’acord amb les seves preferències, però no aconseguirà de pronunciar la veu de la veritable llibertat, per tal com s’ha fet esclau d’allò que ell mateix ha decidit, i s’ha decidit per la cosa pitjor, per l’absència de Déu, i allí no hi ha llibertat.

Us ho torno a dir: no accepto cap altra esclavitud que la de l’Amor de Déu. I això perquè, tal com ja us ho he comentat en d’altres moments, la religió és la major rebel·lia de l’home que no tolera viure com una bèstia, que no es conforma —no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador. Us vull rebels, lliures de tot lligament, perquè us vull amb mi —és Crist qui ens hi vol!— fills de Déu. Esclavatge o filiació divina: heus aquí el dilema de la nostra vida. O fills de Déu o esclaus de la supèrbia, de la sensualitat, d’aquest egoisme angoixós en què tantes ànimes semblen debatre’s.

L’Amor de Déu assenyala el camí de la veritat, de la justícia, del bé. Quan ens decidim a respondre al Senyor: la meva llibertat per a Vós, ens trobem alliberats de totes les cadenes que ens havien lligat a coses sense importància, a preocupacions ridícules, a ambicions mesquines. I la llibertat —tresor incalculable, perla meravellosa que fóra trist de llençar a les bèsties (Cfr. Mt. VII, 6) — és esmerçada tota sencera a aprendre de fer el bé (Cfr. Is I, 17).

Aquesta és la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Els cristians acovardits —cohibits o envejosos— en llur conducta, davant el llibertinatge dels qui no han acollit la Paraula de Déu, demostrarien tenir un concepte miserable de la nostra fe. Si de debò complim la Llei de Crist —si ens hi esforcem, perquè no sempre ho aconseguirem—, ens descobrirem proveïts d’aquesta meravellosa gallardia d’esperit, que no necessita anar a cercar enlloc més el sentit de la dignitat humana més completa.

La nostra fe no és cap càrrega, ni cap limitació. Quina pobra idea de la veritat cristiana manifestaria qui raonés així! En decidir-nos per Déu, no hi perdem res, ho guanyem tot: qui al preu de l’ànima conserva la vida, la perdrà; i qui perdi la seva vida per amor meu, la retrobarà (Mt X, 39).

Hem tret la carta guanyadora, el primer premi. Mai que hi hagi res que ens privi de veure això clarament, examinem l’interior de la nostra ànima: potser hi trobarem poca fe, poc tracte personal amb Déu, poca vida d’oració. Hem de pregar al Senyor —mitjançant la seva Mare i Mare Nostra— que ens augmenti el seu amor, que ens concedeixi de tastar la dolçor de la seva presència, ja que és tan sols quan hom estima que arriba a la llibertat més plena: la de no voler abandonar mai, per tota l’eternitat, l’objecte dels nostres amors.

El treball, participació del poder diví

Des del començament de la seva creació, l’home —no m’ho invento jo— ha hagut de treballar. N’hi ha prou amb obrir la Sagrada Bíblia a les primeres planes, i hi podrem llegir que —abans que el pecat entrés en la humanitat i, com a conseqüència d’aquesta ofensa, la mort i les penalitats i les misèries (Cfr. Rom V, 12) — Déu va formar Adam amb el fang de la terra, i va crear per a ell i per a la seva descendència aquest món tan bell, ut operaretur et custodiret illum (Gen II, 15), a fi que el treballés i el custodiés.

Ens hem de convèncer, doncs, que el treball és una estupenda realitat, que ens és imposat com una llei inexorable a la qual tots, d’una manera o d’una altra estem sotmesos, encara que n’hi hagi alguns que pretenguin d’eximir-se’n. Apreneu-ho bé: aquesta obligació no ha sorgit pas com una seqüela del pecat original, ni tampoc no es redueix a una troballa dels temps moderns. Es tracta d’un mitjà necessari que Déu ens confia aquí a la terra, dilatant-nos els dies i fent-nos partícips del seu poder creador, perquè ens guanyem el pa i collim alhora fruits per a la vida eterna (Ioh IV, 36): l’home neix per a treballar, com els ocells neixen per a volar (Job V, 7).

Em direu que han passat molts segles i que són molt pocs els qui pensen així; que la majoria, si de cas, s’afanyen per motius ben diversos: els uns, pels diners; d’altres per mantenir una família; i d’altres, per aconseguir una certa posició social, per desenvolupar llurs capacitats, per satisfer les seves passions desordenades, per contribuir al progrés social. I, en general, amb les seves ocupacions és com si s’enfrontessin amb una necessitat de la qual no poden evadir-se.

Davant aquesta visió obtusa, egoista, baixa, tu i jo ens hem de recordar, i hem de recordar-ho als altres que som fills de Déu, als quals, com a aquells personatges de la paràbola evangèlica, el nostre Pare ha adreçat una idèntica invitació: fill, vés a treballar a la vinya (Mt XXI, 28). Us asseguro que si ens entossudim cada dia a considerar així les nostres obligacions personals, com un requeriment diví, aprendrem d’enllestir la feina amb la major perfecció humana i sobrenatural de què siguem capaços. Potser en alguna ocasió ens rebel·larem —com el fill gran que respongué: no vull anar-hi— (Mt XXI, 29), però sabrem reaccionar, penedits, i ens dedicarem amb un esforç més gran al compliment del deure.

Allà on ens trobem, ens exhorta el Senyor: vetlleu! Alimentem en les nostres consciències, davant aquesta petició de Déu, els desigs esperançats de santedat, amb obres. Dóna’m, fill meu, el teu cor (Prv XXIII, 26), ens suggereix a cau d’orella. Deixa’t d’alçar castells amb la fantasia, decideix-te a obrir l’ànima a Déu, ja que exclusivament en el Senyor trobaràs un fonament real per a la teva esperança i per a fer el bé als altres. Quan no es lluita amb si mateix, quan no es rebutgen terminantment els enemics que hi ha dins la ciutadella interior —l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, l’autosuficiència, l’esbojarrada avidesa de llibertinatge—, quan aquesta brega interior no existeix, els ideals més nobles es marceixen com la flor del fenc, que en sortir el sol abrusador, l’herba s’asseca, la flor cau i se n’acaba la vistosa formosor (Iac I, 10-11). En acabat, a la més petita, sorgiran el descoratjament i la tristesa, talment una planta nociva i invasora.

Jesús no es conforma amb un assentiment vacil·lant. Pretén, té dret de veure’ns caminar amb enteresa, sense concessions davant les dificultats. Exigeix passes fermes, concretes; i d’ordinari, els propòsits generals serveixen de poc. Aquests propòsits tan poc delineats em semblen il·lusions fal·laces, que intenten ofegar les crides divines que percep el cor; focs follets, que no cremen ni escalfen, i que desapareixen amb la mateixa fugacitat amb què han sorgit.

Per això, si et veig caminar amb determinació, em convenceré que les teves intencions per a assolir la meta són sinceres. Obra el bé, revisant les teves actituds ordinàries davant l’ocupació de cada instant; practica la justícia, precisament en els àmbits que sovinteges encara que la fatiga et doblegui; fomenta la felicitat dels qui et volten tot servint els altres amb alegria al lloc de la teva feina, amb esforç per acabar-la amb la major perfecció possible, amb la teva comprensió, el teu somriure, la teva actitud cristiana. I tot això, per Déu, amb el pensament en la seva glòria, amb la mirada alta, anhelant la Pàtria definitiva, per tal com solament aquest fi val la pena.