Llistat de punts

Responsables davant Déu

Déu al principi va fer l’home i el va deixar en mans del seu lliure arbitri (Eccli XV, 14). Això no s’esdevindria si no tingués lliure elecció (St. Tomàs d’Aquino, Questiones disputatae. De malo, q. VI, a. I). Som responsables davant Déu, de totes les accions que realitzem lliurement. Aquí no hi caben anonimats; l’home es troba de cara al seu Senyor, i està en la seva voluntat que es resolgui a viure com un amic o com un enemic. Així comença el camí de la lluita interior, que és una empresa per a tota la vida, perquè mentre dura el nostre pas per la terra ningú no ha assolit la plenitud de la seva llibertat.

La nostra fe cristiana ens porta, a més, a assegurar a tothom un clima de llibertat, començant per allunyar tota mena de coaccions enganyoses en la presentació de la fe. Si som arrossegats vers Crist, creiem sense voler; aleshores s’usa la violència, no la llibertat. Sense que un ho vulgui, es pot entrar a l’Església; sense que un ho vulgui, es pot acostar a l’altar; pot, sense voler-ho, rebre el Sagrament. Però només pot creure el qui vol (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, XXVI, 2 [PL 35, 1607]). I resulta evident que arribats a l’edat de la raó, cal la llibertat personal per a entrar a l’Església, i per a correspondre a les contínues crides que el Senyor ens adreça.

En la paràbola dels invitats al sopar, el pare de família, després de saber que alguns dels qui havien d’acudir a la festa s’han excusat amb raons i excuses fàcils, ordena al criat: surt pels camins i pels tancats i fes entrar per força —compelle intrare— els que trobis, perquè vinguin (Lc XIV, 23). Això no és coacció? ¿No és fer ús de violència contra la legítima llibertat de cada consciència?

Si meditem l’Evangeli i ponderem els ensenyaments de Jesús, no confondrem aquestes ordres amb la coacció. Vegeu de quina manera Crist insinua sempre: si vols ésser perfecte… si algú em vol seguir. Aquest compelle intrare no comporta violència física ni moral: reflecteix l’empenta de l’exemple cristià, que en la seva manera de procedir mostra la força de Déu: mireu com atreu el Pare: delecta ensenyant, sense imposar la necessitat. És així com atreu cap a Ell (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, XXVI, 7 [PL 35, 1610]).

Quan un respira aquest ambient de llibertat, s’entén ben clar que obrar malament no es cap alliberament, sinó una esclavitud. Qui peca contra Déu conserva el lliure arbitri quant a la llibertat de coacció, però l’ha perdut quant a la llibertat de culpa (St. Tomàs d’Aquino, Ibídem). Potser manifestarà que s’ha comportat d’acord amb les seves preferències, però no aconseguirà de pronunciar la veu de la veritable llibertat, per tal com s’ha fet esclau d’allò que ell mateix ha decidit, i s’ha decidit per la cosa pitjor, per l’absència de Déu, i allí no hi ha llibertat.

Us ho torno a dir: no accepto cap altra esclavitud que la de l’Amor de Déu. I això perquè, tal com ja us ho he comentat en d’altres moments, la religió és la major rebel·lia de l’home que no tolera viure com una bèstia, que no es conforma —no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador. Us vull rebels, lliures de tot lligament, perquè us vull amb mi —és Crist qui ens hi vol!— fills de Déu. Esclavatge o filiació divina: heus aquí el dilema de la nostra vida. O fills de Déu o esclaus de la supèrbia, de la sensualitat, d’aquest egoisme angoixós en què tantes ànimes semblen debatre’s.

L’Amor de Déu assenyala el camí de la veritat, de la justícia, del bé. Quan ens decidim a respondre al Senyor: la meva llibertat per a Vós, ens trobem alliberats de totes les cadenes que ens havien lligat a coses sense importància, a preocupacions ridícules, a ambicions mesquines. I la llibertat —tresor incalculable, perla meravellosa que fóra trist de llençar a les bèsties (Cfr. Mt. VII, 6) — és esmerçada tota sencera a aprendre de fer el bé (Cfr. Is I, 17).

Aquesta és la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Els cristians acovardits —cohibits o envejosos— en llur conducta, davant el llibertinatge dels qui no han acollit la Paraula de Déu, demostrarien tenir un concepte miserable de la nostra fe. Si de debò complim la Llei de Crist —si ens hi esforcem, perquè no sempre ho aconseguirem—, ens descobrirem proveïts d’aquesta meravellosa gallardia d’esperit, que no necessita anar a cercar enlloc més el sentit de la dignitat humana més completa.

La nostra fe no és cap càrrega, ni cap limitació. Quina pobra idea de la veritat cristiana manifestaria qui raonés així! En decidir-nos per Déu, no hi perdem res, ho guanyem tot: qui al preu de l’ànima conserva la vida, la perdrà; i qui perdi la seva vida per amor meu, la retrobarà (Mt X, 39).

Hem tret la carta guanyadora, el primer premi. Mai que hi hagi res que ens privi de veure això clarament, examinem l’interior de la nostra ànima: potser hi trobarem poca fe, poc tracte personal amb Déu, poca vida d’oració. Hem de pregar al Senyor —mitjançant la seva Mare i Mare Nostra— que ens augmenti el seu amor, que ens concedeixi de tastar la dolçor de la seva presència, ja que és tan sols quan hom estima que arriba a la llibertat més plena: la de no voler abandonar mai, per tota l’eternitat, l’objecte dels nostres amors.