Llistat de punts

Permeteu-me una curta digressió que fa perfectament al cas. Mai no he preguntat a ningú dels qui se m’han acostat què pensava en política: no m’interessa! Amb aquesta norma de la meva conducta, us manifesto una realitat molt ficada en l’entranya de l’Opus Dei, al qual amb la gràcia i la misericòrdia divines m’he dedicat completament, per servir l’Església Santa. No m’interessa aquest tema, perquè els cristians gaudiu de la més plena llibertat, amb la consegüent responsabilitat personal, per intervenir com us sembli millor en qüestions d’índole política, social, cultural, etcètera, sense més límits que els que marca el Magisteri de l’Església. Només em preocuparia —pel bé de les vostres ànimes— si traspasséssiu aquests termes, ja que hauríeu creat una neta oposició entre la fe que afirmeu que volem professar i les vostres obres, i aleshores jo us ho diria amb tota claredat. Aquest sacrosant respecte a les vostres opcions, mentre no us apartin de la llei de Déu, no l’entenen els qui ignoren el veritable concepte de la llibertat que ens ha guanyat Crist en la Creu, qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31), els sectaris d’un extrem i de l’altre: els qui pretenen d’imposar com a dogmes llurs opinions temporals; o els qui degraden l’home, quan neguen el valor de la fe i la posen a mercè dels errors més brutals.

Preguntem-nos altra vegada, en la presència de Déu: Senyor, per què ens heu proporcionat aquest poder?; per què heu dipositat en nosaltres aquesta facultat d’escollir-vos o de rebutjar-vos? Vós desitgeu que emprem encertadament aquesta capacitat nostra. Senyor, què voleu que faci? (Cfr. Act IX, 6). I la resposta diàfana, precisa: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment (Mt XXII, 37).

Ho veieu? La llibertat adquireix el seu autèntic sentit quan s’exercita en servei de la veritat que rescata, quan es gasta cercant l’Amor infinit de Déu, que ens deslliga de tota servitud. Com més va, més augmenta el meu neguit d’anunciar amb grans crits aquesta riquesa insondable del cristià: la llibertat de la gloria dels fills de Déu! (Rom VIII, 21). És aquí on es resumeix la voluntat bona, que ens ensenya a encalçar el bé, després de distingir-lo del mal (St. Màxim Confessor, Capita de charitate, II, 32 [PG 90, 995]).

M’agradaria que meditéssiu sobre un punt fonamental, que ens enfronta amb la responsabilitat de la nostra consciència. Ningú no pot elegir per nosaltres: heus aquí el grau suprem de la dignitat en els homes: que per ells mateixos, i no per altres, s’adrecin cap al bé (St. Tomàs d’Aquino, Super epistolas S. Pauli lectura. Ad Romanos, cap. II, lect. III, 217 [ed. Marietti, Torino, 1953]). Molts de nosaltres hem heretat dels nostres pares la fe catòlica i, per gràcia de Déu, des que vam rebre el Baptisme, tot just acabats de néixer, començà en l’ànima la vida sobrenatural. Però hem de renovar, al llarg de la nostra existència —i fins i tot al llarg de cada jornada— el determini d’estimar Déu per damunt de totes les coses. És cristià, vull dir un veritable cristià, qui se sotmet a l’imperi de l’únic Verb de Déu (Orígenes, Contra Celsum, VIII, 36 [PG 11, 1571]), sense assenyalar condicions en aquest acatament, disposat a resistir la temptació diabòlica amb la mateixa actitud de Crist: el Senyor, el teu Déu adoraràs, i només a Ell serviràs (Mt IV, 10).

La llibertat de les consciències

Quan, durant els meus anys de sacerdoci, no diré que predico, sinó que clamo el meu amor a la llibertat personal, noto en alguns un posat de desconfiança, com si sospitessin que la defensa de la llibertat enclogués un perill per a la fe. Que es tranquil·litzin aquests pusil·lànimes. Exclusivament atempta contra la fe una equivocada interpretació de la llibertat, una llibertat sense cap fi, sense norma objectiva, sense llei, sense responsabilitat. En un mot: el llibertinatge. Malauradament, és això el que alguns propugnen; aquesta reivindicació sí que constitueix un atemptat a la fe.

Per això no és exacte parlar de llibertat de consciència, que equival a avaluar com de bona categoria moral el fet que l’home rebutgi Déu. Ja hem recordat que podem oposar-nos als designis salvadors del Senyor; podem, però no hem de fer-ho. I si algú adoptava deliberadament aquesta actitud, pecaria per transgressió del manament primer i fonamental: estimaràs Jahvé amb tot el cor (Dt VI, 5).

Jo defenso amb totes les meves forces la llibertat de les consciències (Lleó XIII, Enc. Libertas praestantissimum, 20-VI-1888, ASS 20 [1988], 606) que denota que no és lícit a ningú d’impedir que la criatura reti culte a Déu. S’han de respectar les legítimes ànsies de veritat: l’home té una obligació greu de cercar el Senyor, de conèixer-lo i adorar-lo, però a la terra ningú no s’ha de permetre d’imposar al proïsme la pràctica d’una fe que no té; de la mateixa manera que ningú no pot apropiar-se el dret de fer mal a qui l’ha rebuda de Déu.

Ens hem d’exigir en la vida quotidiana, a fi de no inventar-nos falsos problemes, necessitats artificioses, que en últim terme vénen de l’envaniment, del capritx, d’un esperit regalat i peresós. Hem d’anar cap a Déu amb passos ràpids, sense pesos morts ni noses que facin difícil la marxa. Justament perquè la pobresa d’esperit no consisteix a no tenir, sinó a estar deslligats de debò, hem de romandre amatents per no enganyar-nos amb motius imaginaris de força major. Cerqueu allò que sigui suficient, cerqueu allò que basti. I no vulgueu res més. Tot el que sobrepassi és angoixa, no alleujament; en comptes d’aixecar-nos, ens deixa apesarats (St. Agustí, Sermo LXXXV, 6 [PL 38, 523]).

Si descendeixo en aquests consells, no em baso en situacions estranyes, anormals o complicades. Sé d’algú que feia servir, com a registres per als llibres, una papers en què escrivia algunes jaculatòries que l’ajudaven a mantenir la presència de Déu. I li va venir el desig de conservar amb afecte aquell tresor, fins que es va adonar que s’estava afeccionant massa a aquells paperets. Ja veieu quin model de virtuts! No em faria res de manifestar-vos totes les meves misèries, si això us havia de servir d’alguna cosa. Estiro tant els records perquè a tu potser et passa el mateix: els teus llibres, la teva roba, la teva taula, els teus… ídols de quincalla.

En casos així, us recomano que consulteu el vostre director espiritual, sense ànim pueril ni escrupolós. De vegades n’hi haurà prou, com a remei, amb la petita mortificació de prescindir de l’ús d’alguna cosa durant un temps curtet. O bé, en un altre ordre, tampoc no passa res si un dia renuncies al mitjà de transport que empres habitualment i dónes a tall d’almoina la quantitat estalviada, encara que sigui qüestió de molt poc diner. A totes passades, si tens esperit de despreniment, no deixaràs de descobrir ocasions contínues, discretes i eficaces, d’exercitar-lo.

Ara que us he obert la meva ànima, necessito confessar-vos així mateix que tinc una forta inclinació a la qual mai no voldria renunciar: la d’estimar-vos de debò a tots vosaltres. Ho he aprés del millor Mestre, i m’agradaria seguir-ne fidelíssimament l’exemple, estimant sense límits les ànimes, començant pels qui em rodegen. ¿No us commou aquesta caritat ardent —aquest afecte!— de Jesucrist, que utilitza l’Evangelista per designar un dels seus deixebles?: quem diligebat lesus (Ioh XIII, 23), aquell que Ell estimava.