Llistat de punts

La pietat, tracte de fills

La pietat que neix de la filiació divina és una actitud profunda de l’ànima, que acaba per informar l’existència entera: es troba present en tots els pensaments, en tots els desigs, en tots els afectes. ¿No havíeu observat que en les famílies, els fills imiten els pares, fins i tot sense adonar-se’n: en repeteixen els gestos, els costums, coincideixen en tantes maneres de captenir-se?

Doncs això mateix s’esdevé en la conducta del bon fill de Déu: s’arriba a atènyer també —sense saber-ne el com, ni per quin camí— aquesta deïficació meravellosa, que ens ajuda a enfocar els esdeveniments amb el relleu sobrenatural de la fe; un estima tots els homes talment com els estima el Nostre Pare del Cel i —això és el que més compta— s’obté una empenta nova en l’esforç quotidià per acostar-nos al Senyor. Tant se val que hi hagi misèries, hi insisteixo, ja que aquí hi ha els braços amorosos del Nostre Pare Déu per a aixecar-nos.

Si us hi fixeu, hi ha una gran diferència quan cau un nen i quan cau una persona gran. Per als nens, la caiguda d’ordinari no té importància: ensopeguen tan sovint! I si se’ls escapen llàgrimes, el pare els diu: els homes no ploren. Així s’acaba l’incident, amb l’afany del noi per complaure son pare.

Mireu, en canvi, què passa si perd l’equilibri un home adult i cau a terra de bocaterrosa. Si no fos per la llàstima, provocaria hilaritat, rialles. Però pot ser que, a més a més, el cop tingui conseqüències greus, i que en un ancià fins i tot produeixi una fractura irreparable. En la vida interior, ens convé a tots ésser quasi modo geniti infantes, com aquests petitons, que semblen de goma, que frueixen fins i tot amb les patacades ja que de seguida s’aixequen i reprenen les corredisses; i tampoc no els manca —quan cal— el consol dels pares.

Si procurem comportar-nos com ells, els tomballons i els fracassos —d’altra banda inevitables— en la vida interior no desembocaran mai en amargor. Reaccionarem amb dolor però sense descoratjament, i amb un somrís que brolla, com aigua neta, de l’alegria de la nostra condició de fills d’aquest Amor, d’aquesta grandesa, d’aquesta saviesa infinita, d’aquesta misericòrdia, que és el nostre Pare. Durant els meus anys de servei al Senyor, he après d’ésser fill petit de Déu. I això us demano a vosaltres: que sigueu quasi modo geniti infantes, nens que desitgen la paraula de Déu, el pa de Déu, l’aliment de Déu, la fortalesa de Déu, perquè ens comportem en endavant com a homes cristians.

Novament em vénen al cap els records de la meva jovenesa. I quina demostració de fe no era! Em sembla que encara sento el cant litúrgic, que respiro l’aroma de l’encens, que veig milers i milers i milers d’homes, cadascun amb el seu brandó —que és com el símbol de la seva misèria—, però amb cor d’infants: una criatura que potser no aconsegueix alçar la mirada fins al rostre del pare. Reconeix i mira com és dolent i amarg per a tu, d’abandonar el teu Déu (Ier II, 19). Renovem la ferma decisió de no apartar-nos mai del Senyor pels afanys de la terra. Augmentem, amb propòsits concrets per a la nostra conducta, la set de Déu: com criatures que reconeixen la pròpia indigència, i cerquen, criden el seu Pare sense parar.

Però torno a allò que us comentava abans: cal aprendre d’ésser com nens, cal aprendre d’ésser fills de Déu. l, de passada, transmetre als altres aquesta mentalitat que, enmig de les febleses naturals, ens farà forts en la fe (I Pet V, 9), fecunds en les obres, i segurs en el camí, de manera que sigui quina sigui l’errada que puguem cometre, fins i tot la més desagradable, mai no vacil·larem a reaccionar, i a retornar a aquest camí ral de la nostra filiació divina que va a parar als braços oberts i expectants del nostre Pare Déu.

¿Qui de vosaltres no se’n recorda, dels braços del seu pare? Potser no eren tan afalagadors, ni tan dolços i delicats com els de la mare. Però aquells braços fornits, forts, ens estrenyien amb escalf i seguretat. Senyor, gràcies, per aquests braços durs. Gràcies per aquestes mans fortes. Gràcies per aquest cor tendre i ferm. Volia donar-vos gràcies també pels meus errors! No, que no els voleu! Però els compreneu, els disculpeu, els perdoneu.

Aquesta és la saviesa que Déu espera que exercitem en el tracte amb Ell. Això sí que és una manifestació de ciència matemàtica: reconèixer que som un zero a l’esquerra… Però el nostre Pare Déu ens estima a cada un tal com som; tal com som! Jo mateix —i no sóc res més que un pobre home— us estimo a cada un tal com sou. Imagineu-vos ara com deu ser l’Amor de Déu!, a condició que lluitem, que ens fiquem al cap de posar la vida en la línia de la nostra consciència, ben formada.

A vegades, quan tot ens surt a l’inrevés de com ens ho afiguràvem, ens ve espontàniament a la boca: Senyor, que se m’enfonsa tot, tot, tot…! Ha arribat l’hora de rectificar: jo, amb Vós, avançaré segur, perquè Vós sou la mateixa fortalesa: quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2).

T’he pregat que, enmig de les teves ocupacions, procuris alçar l’esguard al Cel, de forma perseverant, perquè l’esperança ens impulsa a aferrar-nos a aquesta mà forta que Déu ens dóna sempre, a fi que no perdem el punt de mira sobrenatural; també quan les passions s’aixequen i ens escometen per engrillonar-nos en el reducte mesquí del nostre jo, o bé quan —amb una vanitat pueril— ens sentim el centre de l’univers. Jo visc convençut que, sense mirar cap amunt, sense Jesús, mai no aconseguiré res; i sé que la meva fortalesa per vèncer-me i per vèncer, neix de repetir aquell crit: ho puc tot en Aquell qui em conforta (Phil IV, 13), que aplega la promesa segura de Déu de no abandonar els seus fills, si els seus fills no l’abandonen.

No ens pensem que, en aquesta sendera de la contemplació, les passions s’hauran apaivagat definitivament. Ens enganyaríem, si suposéssim que l’ànsia de cercar Crist, la realitat del seu encontre i del seu tracte, i la dolçor del seu amor ens transformen en persones impecables. Encara que l’experiència no us falta, deixeu-me que us ho recordi. L’enemic de Déu i de l’home, Satanàs, no es dóna per vençut, no descansa. I ens assetja, fins i tot quan l’ànima crema encesa en l’amor de Déu. Sap que aleshores la caiguda és més difícil, però que —si aconsegueix que la criatura ofengui el seu Senyor per poc que sigui— podrà llançar sobre aquella consciència la temptació de la desesperança.

Si voleu aprendre de l’experiència d’un pobre sacerdot que no pretén parlar més que de Déu, us aconsellaré que quan la carn intenti recobrar els seus furs perduts o la supèrbia —que encara és pitjor— es rebel·li i s’arbori, aneu corrents a aixoplugar-vos en aquelles divines escletxes que, en el Cos de Crist, obriren els claus que el fixaren a la Creu, i la llança que li travessà el pit. Aneu-hi com més us commogui: descarregueu en les Ferides del Senyor tot aquest amor humà… i aquest amor diví. Que això es voler la unió, sentir-se germà de Crist, un consanguini seu, fill de la mateixa Mare, perquè és Ella qui ens ha menat fins a Jesús.