Llistat de punts

Coses petites i vida d’infància

Tot pensant en aquells de vosaltres que, al cap dels anys, encara es dediquen a somiar —amb somnis vans i puerils, com Tartarí de Tarascó— caceres de lleons pels passadissos de casa, allà on en tot cas no hi ha sinó rates i poca cosa més; pensant-hi, ho torno a dir, us recordo la grandesa de la via cap a les coses divines en el compliment fidel de les obligacions habituals de la jornada, amb aquestes lluites que omplen de goig el Senyor, i que només Ell i cada u de nosaltres coneixem.

Convenceu-vos que ordinàriament no trobareu lloc per a gestes enlluernadores, entre d’altres raons, perquè no solen presentar-se. En canvi, no us falten ocasions de demostrar a través de les coses petites, de les coses habituals, l’amor que teniu a Jesucrist. També en les coses menudes, comenta sant Jeroni, es mostra la grandesa de l’ànima. No admirem el Creador solament en el cel i en la terra, en el sol i en l’oceà, en els elefants, camells, bous, cavalls, lleopards, óssos i lleons; sinó també en els animals minúsculs, com la formiga, mosquits, mosques, cuques i altres animals d’aquesta mena, que distingim millor per llurs cossos que no pas per llurs noms: tant en els grans com en els petits admirem la mateixa mestria. Així, l’ànima que es dóna a Déu posa en les coses petites el mateix fervor que en les grosses (St. Jeroni, Epistolae, LX, 12 [PL 22, 596]).

La naturalitat i la senzillesa són dues virtuts humanes meravelloses, que fan l’home capaç de rebre el missatge de Crist. I en canvi, tot allò que és enredat, complicat, les giragonses al voltant d’un mateix, alcen un mur que priva sovint de sentir la veu del Senyor. Recordeu allò que Crist reprotxa als fariseus: s’han ficat en un món tortuós que exigeix pagar delmes de la menta, de l’anet i del comí, mentre abandonen les obligacions més essencials de la llei, la justícia i la fe; s’afanyen per colar tot allò que beuen, perquè no hi passi ni un mosquit, però s’empassen un camell (Cfr. Mt XXIII, 23-24).

No. Ni la vida humana noble de qui —sense culpa— no coneix Jesucrist, ni la vida del cristià han d’ésser rares, estranyes. Aquestes virtuts humanes, que considerem avui, menen totes a la mateixa conclusió. Veritablement és home qui s’entesta a ser veraç, lleial, sincer, fort, temperat, generós, serè, just, laboriós, pacient. Captenir-se així pot resultar difícil, però mai no es fa estrany. Si hi ha algú a qui li ve de nou, serà perquè s’ho mira amb els ulls enterbolits per una secreta covardia, per una manca de fermesa.

Sentim parlar de supèrbia, i potser ens imaginem una conducta despòtica, asservidora: una gran remor de veus aclamatòries i el triomfador que passa, com un emperador romà, per sota els alts arcs, amb el gest d’acotar el cap, no fos cas que el seu front gloriós arribés a tocar el marbre blanc.

Siguem realistes: aquest orgull només es pot donar en una fantasia esbojarrada. Hem de lluitar contra unes altres formes més subtils, més freqüents: l’orgull de preferir la pròpia excel·lència a la del proïsme; la vanitat en les converses, en els pensaments i en els gests; una susceptibilitat gairebé malaltissa, que se sent ofesa amb paraules i accions que de cap manera no signifiquen un greuge.

Tot això sí que pot ser, i ho és, una temptació corrent. L’home es considera a si mateix com el sol i el centre dels qui són al seu voltant. Tot ha de girar al seu entorn. I no és estrany que recorri, amb el seu afany morbós, fins a la simulació del dolor, de la tristesa i la malaltia, per tal que els altres el curin i l’afalaguin.

La major part dels conflictes, que es plantegen en la vida interior de molta gent, els fabrica la imaginació: que si han dit, que si pensaran, que si em consideren… I aquesta pobra ànima pateix, per la seva trista fatuïtat, amb sospites que no són reals. En aquesta aventura desgraciada, la seva amargor és contínua i mira de produir desassossec en els altres: perquè no sap ésser humil, perquè no ha après a oblidar-se de si mateixa per lliurar-se, generosament, al servei dels altres per amor de Déu.