Llistat de punts

No us ocultaré que al llarg d’aquests anys hi ha hagut alguns compungits de dolor que se m’han atansat, i m’han dit: Pare, no sé què em passa, em trobo cansat i fred; la meva pietat, abans tan segura i planera, em sembla una comèdia… Doncs als qui travessen aquesta situació, i a tots vosaltres, jo responc: una comèdia? Gran cosa és! El Senyor juga amb nosaltres com un pare amb els fills.

Es pot llegir a l’Escriptura: ludens in orbe terrarum (Prv VIII, 31), que Ell juga en tota l’extensió de la terra. Però Déu no ens abandona, perquè immediatament afegeix: deliciae meae esse cum filiis hominum (Ibídem), són les meves delícies estar amb els fills dels homes. El Senyor juga amb nosaltres! I quan se’ns acudeixi que estem interpretant una comèdia, perquè ens sentim freds, apàtics; quan se’ns faci dur el compliment del deure i ens costi d’atènyer els fins espirituals que ens haurem proposat, serà que haurà tocat l’hora de pensar que Déu juga amb nosaltres, i que espera que sapiguem representar la nostra comèdia amb gallardia.

No em fa res de contar-vos que el Senyor, en ocasions, m’ha concedit moltes gràcies; però jo, ordinàriament, vaig a contrapèl. Segueixo el meu pla no perquè m’agradi, sinó perquè ho haig de fer, per Amor. Però, Pare, es pot interpretar una comèdia amb Déu mateix? Això no és una hipocresia? Estigues tranquil; per a tu ha arribat l’instant de participar en una comèdia humana davant un espectador diví. Persevera, que el Pare, i el Fill, i l’Esperit Sant, contemplen aquesta comèdia teva; fes-ho tot per amor a Déu, per agradar-lo, per més que et costi.

Que n’és, de bonic, ésser joglar de Déu! Que n’és, de bell, recitar aquesta comèdia per Amor, amb sacrifici, sense cap satisfacció personal, per agradar al Nostre Pare Déu, que juga amb nosaltres! Encara’t amb el Senyor, i confia-li: no tinc gens de ganes d’ocupar-me d’això, però ho oferiré per Vos. I fes-te càrrec de debò, d’aquesta feina, ni que pensis que és una comèdia. Beneïda comèdia! T’ho asseguro; no es tracta d’hipocresia, perquè els hipòcrites necessiten que hi hagi públic per a les seves pantomimes. En canvi, els espectadors d’aquesta comèdia nostra —deixa’m que t’ho torni a dir— són el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; la Verge Santíssima, sant Josep i tots els Àngels i sants del Cel. La nostra vida interior no enclou més espectacle que aquest: és Crist que passa quasi in occulto (Cfr. Ioh VII, 10).

A més a més, voldria que us fixéssiu que ningú no s’escapa del mimetisme. Els homes, fins i tot inconscientment, es mouen en un afany continuat d’imitar-se els uns als altres. I nosaltres, abandonarem la invitació d’imitar Jesús? Cada individu s’esforça, a poc a poc, per identificar-se amb allò que l’atreu, amb el model que ha triat segons el seu tarannà. D’acord amb l’ideal que cadascú es forja, així resulta la seva manera de fer. El nostre Mestre és Crist: el Fill de Déu, la Segona Persona de la Trinitat Beatíssima. Imitant Crist, assolim la meravellosa possibilitat de participar en aquest corrent d’amor, que és el misteri del Déu U i Tri.

Si en certes ocasions no us veieu amb força per a seguir les petjades de Jesucrist, bescanvieu mots d’amistat amb aquells qui el conegueren de prop mentre estigué en aquesta terra nostra. Amb Maria primer de tot, que el dugué per a nosaltres. Amb els Apòstols. Hi havia uns grecs, que van anar a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li feien aquesta súplica: Senyor, voldríem veure Jesús. Felip anà a dir-ho a Andreu, llavors Andreu i Felip anaren a dir-ho a Jesús (Ioh XII, 20-22). Oi, que això ens anima? Aquells estrangers no gosen presentar-se al Mestre, i busquen un intercessor.

La Trinitat Beatíssima

Havíem començat amb pregàries vocals, senzilles, encantadores, que vam aprendre en la nostra infantesa, i que mai no ens agradaria d’abandonar. L’oració, que va començar amb aquesta ingenuïtat pueril, es desenvolupa ara en un canal ample, tranquil i segur, ja que segueix el pas de l’amistat amb Aquell que va afirmar: Jo sóc el camí (Ioh XIV, 6). Si estimem Crist així, si amb una divina gosadia ens refugiem en l’obertura que la llança va deixar en el seu Costat, s’acomplirà la promesa del Mestre: si algú m’estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada (Ioh XIV, 23).

El cor sent necessitat, aleshores, de distingir i adorar cada una de les Persones divines. En certa manera és una descoberta, la que fa l’ànima en la vida sobrenatural, com les d’un marrec que va obrint els ulls a l’existència. I s’entreté amorosament amb el Pare i amb el Fill i amb l’Esperit Sant; i se sotmet fàcilment a l’activitat del Paraclet vivificador, que se’ns dóna sense que ho meresquem: els dons i les virtuts sobrenaturals!