Llistat de punts
El pla de santedat que ens demana el Senyor, ve determinat per aquests tres punts:
La santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.1
Una cosa és el sant desvergonyiment i una altra la frescor laica.
El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, no el preocupa res. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es posen en relleu senzillament, encara que tothom se’l miri...
Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...
Bé; i això... ¿què?
Riu-te del ridícul. —Menysprea el què diran. Veu i sent Déu en tu mateix i en el que t’envolta.
Així arribaràs a aconseguir el sant desvergonyiment que et cal, ¡oh paradoxa!, per viure amb delicadesa de cavaller cristià.
Si tens el sant desvergonyiment, ¿què t’importa el «què deuen haver dit» o el «què diran»?
Estigues convençut que el ridícul no existeix per a qui fa el que és millor.
Un home, un... cavaller transigent, tornaria a condemnar Jesús a mort.
La transigència és senyal cert de no tenir la veritat. —Quan un home transigeix en coses d’ideal, d’honra o de Fe, aquest home és un... home sense ideal, sense honra i sense Fe.
Aquell home de Déu, forjat en la lluita, argumentava així: ¿Que no transigeixo? ¡És clar!: perquè estic convençut de la veritat del meu ideal. En canvi, vostè és molt transigent...: ¿li sembla que dos i dos facin tres i mig? —¿No?..., ¿ni per amistat cedeix en tan poca cosa?
—¡És que, per primera vegada, s’ha convençut de la veritat... i s’ha passat al meu bàndol!
La santa intransigència no és pas intemperància.
Sigues intransigent en la doctrina i en la conducta. —Però sigues tou en la forma. —Maça d’acer poderosa, embolicada amb funda encoixinada.
—Sigues intransigent, però no siguis cabut.
La intransigència no és intransigència i prou: és «la santa intransigència».
No oblidem que hi ha també una «santa coacció».
Un altre dels punts de Camí que ha originat comentaris i, en algun cas, desconfiances, també en determinats àmbits eclesiàstics. L’hermenèutica del capítol dona prou claus perquè s’entengui què vol dir l’autor respecte a la «santa intransigència» i el «sant desvergonyiment» (vegeu els n. 388, 395 a 398, 400): hi queda prou clar que no beneeix el desvergonyiment o la intransigència, sinó determinats aspectes d’aquests comportaments humans naturals que, per cridar l’atenció del lector, anomena d’aquesta manera provocativa. Respecte a la «santa coacció», l’autor la posava en relació amb el passatge evangèlic dels convidats a les noces (Lc 14,25-24), en què l’amo de la casa envia els seus criats a «insistir que vinguin» al banquet (Lc 14,23) totes les persones que trobin. Evidentment, aquesta mena de «coacció» ja no podria ser «santa» si no es limités a una invitació; tan vehement com es vulgui, però només invitació. També es poden posar aquestes denominacions extremades en relació amb l’esperit d’«infància espiritual» que, tot i tenir dedicats dos capítols específics (n. 852 a 901), recorre de fet bona part del llibre, tal com s’apunta aquí mateix (n. 389 i 403).
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/camino/5483/ (08/05/2024)