Llistat de punts

Els fills... ¡Com miren de comportar-se dignament quan són davant els seus pares!

I els fills de reis, davant el seu pare el Rei, ¡com miren de guardar la dignitat de la reialesa!

I tu... ¿que no saps que estàs sempre davant el Gran Rei, el teu Pare-Déu?

Cal arribar a la convicció que Déu està al nostre costat contínuament. —Vivim com si el Senyor fos allà lluny, on brillen les estrelles, i no considerem que també està sempre a la vora nostra.

I hi està com un Pare amorós —a cadascun de nosaltres ens estima més que totes les mares del món poden estimar els seus fills—, ajudant-nos, inspirant-nos, beneint... i perdonant.

¡Quantes vegades no hem fet desarrufar el front dels nostres pares dient-los, després d’una entremaliadura: ja no ho faré més! —Potser aquell mateix dia hi tornàvem... I el nostre pare, fingint duresa en la veu, la cara tota seriosa, ens renya..., alhora que se li entendreix el cor, coneixedor de la nostra feblesa, pensant: pobre noi, ¡quins esforços que fa per portar-se bé!

Cal que ens amarem, que ens en saturem, que Pare i molt Pare nostre és el Senyor que està al costat nostre i en el cel.

«Pare —em deia aquell xicotàs (¿què se’n deu haver fet?), bon estudiant de la Central—,¹ pensava en allò que em va dir... ¡que soc fill de Déu!, i em vaig sorprendre pel carrer, tibat de cos i superb per dins... ¡fill de Déu!».

Vaig aconsellar-li, amb segura consciència, que fomentés la «supèrbia».

Nen, ofereix-li cada dia... fins les teves fragilitats.

Nen bo: digues a Jesús moltes vegades al dia: t’estimo, t’estimo, t’estimo...

La feina rendeix el teu cos, i no pots fer oració. Sempre estàs en la presència del teu Pare. —Si no li parles, mira-te’l de tant en tant, com un nen petit... i Ell et somriurà.

La nostra voluntat, amb la gràcia, és omnipotent davant de Déu. —Així, a la vista de tantes ofenses al Senyor, si diem a Jesús amb voluntat eficaç, per exemple anant en tramvia: «Déu meu, voldria fer tants actes d’amor i de desgreuge com les voltes que fa cada roda d’aquest cotxe», en aquell mateix instant davant de Jesús realment l’hem estimat i desagreujat d’acord amb el nostre desig.

Aquesta «bajanada» no desdiu de la infància espiritual: és el diàleg etern entre el nen innocent i el pare sonat pel seu fill:

—¿Quant m’estimes? ¡Digues-ho! —I el menut sil·labeja: ¡Mi-li-ons i mi-li-ons!

Si tens «vida d’infància», com que ets nen, has de ser espiritualment llaminer. —Recorda, com els de la teva edat, les coses bones que et guarda la teva Mare.

I això moltes vegades al dia. —És cosa de segons... Maria... Jesús... el Sagrari... la Comunió... l’Amor... el sofriment... les ànimes beneïdes del purgatori... els que batallen: el Papa, els sacerdots... els fidels... la teva ànima... les ànimes dels teus... els Àngels Custodis... els pecadors...