Llistat de punts

Els sacerdots estan incardinats en una diòcesi i depenen de l’ordinari. ¿Quina justificació hi pot haver perquè pertanyin a alguna Associació distinta de la diòcesi, fins i tot d’àmbit universal?

La justificació és clara: el legítim ús d’un dret natural —el d’associació— que l’Església reconeix als clergues com a tots els fidels. Aquesta tradició de segles (pensem en moltes associacions benemèrites que tant han afavorit la vida espiritual dels sacerdots seculars) ha estat repetidament refermada en l’ensenyança i disposicions dels últims Pontífexs Romans (Pius XII, Joan XXIII i Pau VI), i també recentment pel mateix Magisteri solemne del Concili Vaticà II (cf. Decret Presbyterorum Ordinis, n. 8).

A propòsit d’això és interessant de recordar que, en la resposta a un «modus» on es demanava que no hi hagués més associacions sacerdotals que les promogudes o dirigides pels bisbes diocesans, la Comissió Conciliar competent va rebutjar aquesta petició —amb la successiva aprovació de la Congregació General—, motivant clarament la negativa en el dret natural d’associació, el qual correspon també als clergues: Non potest negari Presbyteris —s’hi deia— id quod laicis, attenta dignitate naturae humanae, Concilium declaravit congruum, utpote iuri naturali consentaneum (Schema Decreti Presbyterorum Ordinis, Typis Polyglottis Vaticanis 1965, pàg. 68).

En virtut d’aquest dret fonamental, els sacerdots poden lliurement fundar associacions o inscriure’s en les que ja existeixen, sempre que es tracti d’associacions que persegueixin fins rectes, adients amb la dignitat i exigències de l’estat clerical. La legitimitat i l’àmbit d’exercici del dret d’associació entre els clergues seculars es comprèn bé —sense malentesos, reticències o perills d’anarquia— si es té en compte la distinció, que necessàriament existeix i ha de respectar-se, entre la funció ministerial del clergue i l’àmbit privat de la seva vida personal.

Efectivament, el clergue, i concretament el prevere, incorporat pel sagrament de l’Orde a l'Ordo Presbyterorum, queda constituït per dret diví com a cooperador de l’Orde episcopal. En el cas dels preveres diocesans, aquesta funció ministerial es concreta, segons una modalitat establerta pel dret eclesiàstic, mitjançant la incardinació —que adscriu el prevere al servei d’una Església local, sota l’autoritat del propi ordinari— i la missió canònica que li confereix un ministeri determinat dins la unitat del Presbiteri, el cap del qual és el bisbe. És evident, doncs, que el prevere depèn del seu ordinari —a través d’un vincle sacramental i jurídic— pel que fa a: l’assignació de la seva labor pastoral concreta; les directrius doctrinals i disciplinàries que rebi per a l’exercici d’aquest ministeri; la justa retribució econòmica necessària; totes les disposicions pastorals que el Bisbe doni per regular la cura d’ànimes, el culte diví i les prescripcions del dret comú relatives als drets i obligacions que provenen de l’estat clerical.

Juntament amb totes aquestes relacions de dependència necessàries —que concreten jurídicament l’obediència, la unitat i la comunió pastoral que el prevere ha de viure delicadament amb el seu propi ordinari— hi ha també legítimament en la vida del prevere secular un àmbit individual d’autonomia, de llibertat i de responsabilitat personal, dins el qual el prevere gaudeix dels mateixos drets i obligacions que tenen totes les altres persones en l’Església, quedant així diferenciat tant de la condició jurídica del menor (cf. cànon 89 del C.I.C.) com de la del religiós, el qual —en virtut de la pròpia professió religiosa— renuncia a l’exercici de tots o d’alguns d’aquests drets personals.

Per aquest motiu, el sacerdot secular, dins els límits generals de la moral i dels deures propis del seu estat, pot disposar i decidir lliurement —sigui en forma individual o associada— en tot allò que fa referència a la seva vida personal, espiritual, cultural, econòmica, etc. Cadascú és lliure de formar-se culturalment segons les seves pròpies preferències o capacitats. Cadascú és lliure de mantenir les relacions socials que vulgui i pot ordenar la seva vida com li sembli millor, sempre que compleixi les obligacions del seu ministeri. Cadascú és lliure de disposar dels seus béns personals com ho cregui més oportú en consciència. I amb més raó, cadascú és lliure de seguir en la seva vida espiritual i ascètica i en els seus actes de pietat aquelles mocions que l’Esperit Sant li suggereixi, i d’elegir —entre el gran nombre de mitjans que l’Església aconsella o permet— aquells que li semblin més oportuns segons les seves particulars circumstàncies personals.

Referint-se justament a aquest darrer punt, el Concili Vaticà II —i novament el sant Pare Pau VI en la seva recent encíclica Sacerdotalis coelibatus— ha lloat i recomanat vivament les associacions, tant diocesanes com interdiocesanes, nacionals o universals que —amb estatuts reconeguts per l’autoritat eclesiàstica competent— fomenten la santedat del sacerdot en l’exercici del seu propi ministeri. En efecte, l’existència d’aquestes associacions, no suposa de cap manera ni pot suposar —ho he dit— un detriment del vincle de comunió i de dependència que uneix tot prevere amb el seu bisbe, ni de la fraternal unitat amb tots els altres membres del Presbiteri, ni de l’eficàcia del seu treball al servei de la pròpia Església local.

Nosaltres sabem que, des de fa molts anys, vostè ha sentit una preocupació especial per l’atenció espiritual i humana dels sacerdots, sobretot del clericat diocesà, manifestada, mentre li va ser possible, en una intensa labor de predicació i de direcció espiritual que els va anar dedicant. I manifestada també, a partir d’un moment determinat, en la possibilitat que —tot i restant plenament diocesans i amb la mateixa dependència dels seus Ordinaris— formin part de l’Obra aquells que s’hi sentin cridats. Ens interessaria saber les circumstàncies de la vida eclesiàstica que —deixant de banda altres motius— van donar ocasió a aquesta preocupació seva. Així mateix ¿podria dir-nos de quina manera aquesta activitat ha pogut i pot ajudar a resoldre alguns problemes del clericat diocesà o de la vida eclesiàstica?

Les circumstàncies de la vida eclesiàstica que van motivar i que motiven aquesta preocupació meva i aquesta labor —ja institucionalitzada— de l’Obra, no són circumstàncies de caràcter més o menys accidental o transitori, sinó exigències permanents d’ordre espiritual i humà, íntimament unides a la vida i al treball del sacerdot diocesà. Em refereixo fonamentalment a la necessitat que té el sacerdot d’ésser ajudat —amb esperit i mitjans que no modifiquin la seva condició diocesana— a cercar la santedat personal en l’exercici del seu propi ministeri. Per tal que corresponguin així, amb un esperit sempre jove i amb una generositat cada cop més gran, a la gràcia de la vocació divina que van rebre i perquè sàpiguen prevenir amb prudència i promptitud les possibles crisis espirituals i humanes que molts diversos factors poden ocasionar: la solitud, les dificultats de l’ambient, la indiferència, la manca aparent d’eficàcia del seu treball, la rutina, el cansament, la despreocupació de mantenir i de perfeccionar llur formació intel·lectual i fins i tot —aquest és l’origen profund de les crisis d’obediència i d’unitat— la poca visió sobrenatural de les relacions amb el propi Ordinari i àdhuc amb els altres germans en el sacerdoci.

Els sacerdots diocesans que, fent ús del seu legítim dret d’associació, s’adscriuen a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu ho fan únicament i exclusiva perquè desitgen rebre aquest ajut espiritual personal d’una manera del tot compatible amb els deures del seu estat i del seu ministeri: altrament, aquest ajut ja no ho fóra, sinó que fóra una complicació, una nosa i un desordre.

L’esperit de l’Opus Dei, en efecte, té com a característica essencial el fet de no moure ningú del seu lloc —unusquisque, in qua vocatione vocatus est, in ea permaneat— sinó que fa que cadascú compleixi les feines i deures del seu propi estat, de la seva missió en l’Església i en la societat civil, amb la major perfecció possible. Per això, quan un sacerdot s’adscriu a l’Obra, no modifica ni abandona per res la seva vocació diocesana —dedicació al servei de l’Església local a la qual és incardinat, plena dependència del propi Ordinari, espiritualitat secular, unió amb els altres sacerdots, etc.— sinó que, al contrari, es compromet a viure aquesta vocació amb plenitud perquè sap que ha de buscar la perfecció justament en el mateix exercici de les seves obligacions sacerdotals, com a sacerdot diocesà.

Aquest principi té en la nostra Associació un seguit d’aplicacions pràctiques d’ordre jurídic i ascètic que potser fóra massa llarg de detallar. Com a exemple, solament diré que, a diferència d’altres associacions on s’exigeix un vot o promesa d’obediència al Superior intern, la dependència dels sacerdots diocesans adscrits a l’Opus Dei no és una dependència de règim, ja que no existeix una jerarquia interna per a ells ni, per tant, cap perill d’un doble vincle d’obediència, sinó més aviat una relació voluntària d’ajuda i d’assistència espiritual.

El que aquests sacerdots troben dins l’Opus Dei és, sobretot, l’ajuda ascètica continuada que desitgen rebre, amb espiritualitat secular i diocesana, i independent dels canvis personals i circumstancials que hi pugui haver en el govern de la respectiva Església local. Afegeixen així a la direcció espiritual col·lectiva que el Bisbe dóna amb la seva predicació, les seves cartes pastorals, les seves converses, instruccions disciplinàries, etc., una direcció espiritual personal sol·lícita i contínua allà on es trobin, que complementa —sempre respectant-la com un deure greu— la direcció comuna impartida pel mateix Bisbe. Per mitjà d’aquesta direcció espiritual personal —tan recomanada pel Concili Vaticà II i pel Magisteri ordinari— es fomenta en el sacerdot la seva vida de pietat, la seva caritat pastoral, la seva formació doctrinal continuada, el seu zel pels apostolats diocesans, l’amor i l’obediència que deuen al propi Ordinari, la preocupació per les vocacions sacerdotals i el seminari, etc.

Els fruits de tota aquesta labor? Són per a les Esglésies locals que aquests sacerdots serveixen. I d’això, se n’alegra la meva ànima de sacerdot diocesà, que a més ha tingut moltes vegades el consol de veure amb quina estimació el Papa i els bisbes beneeixen, desitgen i afavoreixen aquest treball.