Llistat de punts

Vaig tenir l’ocasió, Monsenyor, d’escoltar les seves respostes a les preguntes que li feia un públic de més de 2.000 persones, reunides fa un any i mig a Pamplona. Aleshores vostè insistia en la necessitat que els catòlics es comportin com ciutadans responsables i lliures, i que «no visquin de ser catòlics». ¿Quina importància i quina projecció atorga vostè a aquesta idea?

Mai no ha deixat de molestar-me l’actitud d’aquell qui de dir-se catòlic en fa una professió, com la d’aquells qui volen negar el principi de la responsabilitat personal, sobre la qual es basa tota la moral cristiana. L’esperit de l’Obra i el dels seus socis és servir l’Església i totes les criatures, sense servir-se de l’Església. M’agrada que el catòlic dugui Crist no en el nom, sinó en la conducta, donant testimoniatge real de vida cristiana. Em repugna el clericalisme i comprenc que —juntament amb un anticlericalisme dolent— també hi ha un anticlericalisme bo, que prové de l’amor al sacerdoci, i que s’oposa al fet que el simple fidel o el sacerdot faci ús d’una missió sagrada per a fins terrenals.

Ara no es cregui que amb això jo em declaro contra ningú. No hi ha a la nostra Obra cap afany exclusivista, sinó el desig de col·laborar amb tothom qui treballa per Crist i amb tothom qui, cristià o no, fa de la seva vida una esplèndida realitat de servei.

Fora d’això, el que importa no és pas solament la projecció que he donat a aquestes idees, especialment des de 1928, sinó la que li dóna el Magisteri de l’Església. I no fa gaire —amb una emoció, per a aquest pobre sacerdot, que és difícil d’explicar— el Concili ha recordat a tots els cristians, en la Constitució dogmàtica De Ecclesia, que han de sentir-se plenament ciutadans de la ciutat terrenal, treballant en totes les activitats humanes, amb competència professional i amb amor envers tots els homes, cercant la perfecció cristiana, a la qual són cridats pel sol fet d’haver rebut el Baptisme.

Per acabar: ¿Està satisfet d’aquests quaranta anys d’activitat? ¿Les experiències d’aquests darrers anys, els canvis socials, el Concili Vaticà II, etc., li han suggerit tal vegada alguns canvis d’estructura?

Satisfet? No puc sinó estar-ho quan veig que, malgrat les meves misèries personals, el Senyor ha fet tantes coses meravelloses entorn d’aquesta Obra de Déu. Per un home que viu de fe, la seva vida serà sempre la història de les misericòrdies de Déu. Potser sigui difícil de llegir aquesta història, en algun dels seus moments, ja que tot pot semblar inútil, àdhuc un fracàs; altres vegades, el Senyor deixa veure els abundosos fruits, i aleshores és natural que el cor s’aboqui en acció de gràcies.

Una de les meves alegries més grans justament ha estat veure com el Concili Vaticà II ha proclamat amb una gran claredat la vocació divina del laïcat. Sense cap mena de jactància, he de dir, pel que fa al nostre esperit, que el Concili no ha suposat mai una invitació a canviar, ans al contrari, ha confirmat allò que, per la gràcia de Déu, anàvem vivint i ensenyant des de fa molts anys. La principal característica de l’Opus Dei no són pas unes tècniques o mètodes especials d’apostolat, ni unes estructures determinades, sinó un esperit que duu precisament a santificar el treball ordinari.

D’errors i de misèries personals, ho repeteixo, en tenim tots. I tots hem d’examinar-nos seriosament en la presència de Déu, i confrontar la nostra pròpia vida amb allò que el Senyor ens exigeix. Sense oblidar, però, allò que és més important: si scires donum Dei!… (Jo IV, 10). Si sabessis el do de Déu!, va dir Jesús a la samaritana. I sant Pau afegeix: Nosaltres portem aquest tresor en vasos de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no a nosaltres (2 C 4, 71).

La humilitat, l’examen cristià, comença pel reconeixement del do de Déu. És una cosa ben diferent de l’encongiment davant el curs dels esdeveniments, de la sensació d’inferioritat o de descoratjament davant la història. En la vida personal, i a vegades també en la vida de les associacions o de les institucions, pot haver-hi coses que calgui canviar, moltes coses fins i tot; però l’actitud amb la qual el cristià s’ha d’enfrontar amb aquests problemes ha de ser sobretot la d'admirar-se en veure la magnitud de les obres de Déu, en comparació a la petitesa humana.

L’aggiornamento s’ha de fer, abans que res, en la vida personal, per posar-la d’acord amb aquesta vella novetat de l’Evangeli. Estar al dia vol dir identificar-se amb Crist, que no és un personatge que ja hagi passat; Crist viu i viurà sempre: ahir i avui i pels segles (He 13, 8).

Quant a l’Opus Dei considerat en conjunt, bé es pot afirmar, sense cap mena d’arrogància, amb agraïment a la bondat de Déu, que no tindrà mai problemes d’adaptació al món: mai no es trobarà en la necessitat de posar-se al dia. Déu nostre Senyor ha posat al dia l’Obra d’una vegada per sempre, donant-li aquestes característiques peculiars, laïcals; i mai no li caldrà adaptar-se al món, perquè tots els seus socis són del món; no haurà de perseguir el progrés humà, perquè són tots els membres de l’Obra, juntament amb els altres homes que viuen en el món, els qui fan aquest progrés amb llur treball ordinari.