Llistat de punts

Molts matrimonis es veuen desorientats respecte al tema del nombre de fills, pels consells que reben, àdhuc d’alguns sacerdots. ¿Què aconsellaria vostè als matrimonis, davant tanta confusió?

Aquells qui d’aquesta manera confonen les consciències obliden que la vida és sagrada, i es fan mereixedors dels durs retrets del Senyor contra els cecs que guien d’altres, contra els qui no volen entrar en el Regne del cel i tampoc no hi deixen entrar els altres. No jutjo les seves intencions, i fins i tot estic segur que molts donen tals consells guiats per la compassió i pel desig de solucionar situacions difícils: però no puc ocultar que em causa una pena profunda aquesta labor destructora —en molts casos diabòlica— dels qui no sols no donen bona doctrina, sinó que la corrompen.

No oblidin els esposos, en sentir consells i recomanacions sobre aquesta matèria, que el que es tracta és de conèixer allò que Déu vol. Quan hi ha sinceritat —rectitud— i la mínima formació cristiana, la consciència sap descobrir la voluntat de Déu, en això com en totes les altres coses. Perquè pot donar-se el cas que es vagi buscant un consell que afavoreixi el propi egoisme, que emmudeixi justament amb la seva presumpta autoritat el clamor de la pròpia ànima; i que fins i tot es vagi canviant de conseller fins a trobar el més benèvol. Entre altres coses, aquesta és una actitud farisaica indigna d’un fill de Déu.

El consell d’un altre cristià i especialment —en qüestions morals o de fe— el consell del sacerdot, és un ajut poderós per a reconèixer allò que Déu ens demana en una circumstància determinada; però el consell no elimina la responsabilitat personal: som nosaltres, cadascun de nosaltres, els qui a la fi hem de decidir, i haurem de donar compte a Déu personalment de les nostres decisions.

Per damunt dels consells privats hi ha la llei de Déu, continguda en la Sagrada Escriptura, i que el Magisteri de l’Església —assistida per l’Esperit Sant— custodia i proposa. Quan els consells particulars contradiuen la Paraula de Déu tal com el Magisteri ens l’ensenya, cal apartar-se amb decisió d’aquells parers erronis. Aquell qui obra amb aquesta rectitud, Déu l’ajudarà amb la seva gràcia, inspirant-li el que ha de fer, i quan li sigui necessari farà que trobi un sacerdot que sàpiga conduir la seva ànima per camins rectes i clars, encara que més d’una vegada resultin difícils.

La tasca de direcció espiritual s’ha d’orientar sense dedicar-se a fabricar criatures que estiguin mancades de judici propi i que es limitin a executar materialment allò que un altre els diu; al contrari, la direcció espiritual ha de tendir a formar persones de criteri. I el criteri suposa maduresa, fermesa de conviccions, coneixement suficient de la doctrina, delicadesa d’esperit, educació de la voluntat.

És important que els esposos adquireixin un sentit clar de la dignitat de la seva vocació, que sàpiguen que han estat cridats per Déu a arribar a l’amor diví també a través de l’amor humà; que han estat elegits, des de l’eternitat, per cooperar amb el poder creador de Déu en la procreació i després en l’educació dels fills; que el Senyor els demana que facin, de la llar i de la vida familiar entera, un testimoni de totes les virtuts cristianes.

El matrimoni —mai no em cansaré de repetir-ho— és un camí diví, gran i meravellós i, com tot el que és diví en nosaltres, té manifestacions concretes de correspondència a la gràcia, de generositat, de donació, de servei. L’egoisme, en qualsevol de les seves formes, s’oposa a aquest amor de Déu que ha d’imperar en la nostra vida. Aquest és un punt fonamental, que cal tenir molt present, a propòsit del matrimoni i del nombre de fills.

Hi ha dones que tenint ja bastants fills, no gosen comunicar als seus parents i amics l’arribada d’un altre. Temen les crítiques dels qui pensen que ja que existeix la píndola, això de la família nombrosa és un endarreriment. En les circumstàncies actuals pot resultar difícil, evidentment, tirar endavant una família amb molts fills. ¿Què ens diria sobre això?

Beneeixo els pares que en rebre amb alegria la missió que Déu els encomana, tenen molts fills. I jo invito els matrimonis a no obstruir les deus de la vida, a tenir sentit sobrenatural i valentia per empènyer endavant una família nombrosa, si Déu els l’envia.

En lloar la família nombrosa, no vull pas dir la que és conseqüència de relacions merament fisiològiques; sinó la que és fruit d’exercitar les virtuts cristianes, la que té un alt sentit de la dignitat de la persona, la que sap que donar fills a Déu no solament consisteix a engendrar-los a la vida natural, sinó que exigeix també tota una llarga tasca d’educació: donar-los la vida és la primera cosa, però no ho és tot.

Pot haver-hi casos concrets en els quals la voluntat de Déu —manifestada pels mitjans ordinaris— sigui precisament que una família sigui petita. Però les teories que de la limitació dels naixements, en fan un ideal o bé un deure universal o simplement general, són criminals, anticristianes i infrahumanes.

Fóra adulterar i pervertir la doctrina cristiana, voler recolzar-se en un pretès esperit postconciliar per anar en contra de la família nombrosa. El Concili Vaticà II ha proclamat que entre els cònjuges que compleixen la missió que Déu els ha confiat, són molt especialment dignes d’esment aquells qui, de comú acord ben ponderat, accepten amb magnanimitat una prole més nombrosa per educar-la dignament (Const. Past. Gaudium et spes, n. 50). I Pau VI, en una altra al·locució pronunciada el 12 de febrer de 1966, comentava: que el Concili Vaticà II, recentment terminat, difongui en els esposos cristians esperit de generositat per dilatar el nou Poble de Déu… Recordin sempre que aquesta dilatació del Regne de Déu i les possibilitats de penetració de l’Església en la humanitat per dur la salvació, l’eternal i la terrenal, estan també confiades a la seva generositat.

No és el nombre en si mateix el que és decisiu: tenir molts fills o tenir-ne pocs no és prou perquè una família sigui més o menys cristiana. L’important és la rectitud amb què es viu la vida matrimonial. El veritable amor mutu transcendeix la comunitat de marit i muller, i s’estén als seus fruits naturals: els fills. L’egoisme, al contrari, acaba rebaixant aquest amor a la simple satisfacció de l’instint i destrueix la relació que uneix pares i fills. Difícilment hi haurà qui se senti bon fill —veritable fill— dels seus pares, si pot pensar que ha vingut al món contra llur voluntat: que no ha nascut d’un amor net, sinó d’una imprevisió o d’un error de càlcul.

Deia que el nombre de fills en si mateix no és determinant. Amb tot, jo veig clarament que els atacs a les famílies nombroses provenen de manca de fe: són producte d’un ambient social incapaç de comprendre la generositat, que pretén d’encobrir l’egoisme i certes pràctiques inconfessables amb motius aparentment altruistes. Es dóna la paradoxa que els països on es fa més propaganda del control de la natalitat —i des d’on s’imposa la pràctica a d’altres països— són justament els que han assolit un nivell de vida més alt. Tal vegada hom podria considerar seriosament els seus arguments de caràcter econòmic i social, quan aquests mateixos arguments els moguessin a renunciar a una part dels béns opulents de què gaudeixen, en favor d’aquestes altres persones necessitades. Mentrestant és difícil no pensar que, en realitat, el que determina aquestes argumentacions és l’hedonisme i una ambició de domini polític, de neocolonialisme demogràfic.

No ignoro els grans problemes que afligeixen la humanitat, ni les dificultats concretes amb què pot ensopegar una família determinada: hi penso amb freqüència i se m’omple de pietat el cor de pare que, com a cristià i com a sacerdot, estic obligat a tenir. Però no és lícit buscar la solució per aquests camins.

Jo no entenc com hi ha catòlics —i molt menys sacerdots— que des de fa molts anys, amb tranquil·litat de consciència, aconsellen l’ús de la píndola per evitar la concepció: perquè no es poden desconèixer, amb trista desimboltura, les ensenyances pontifícies. Ni han d’al·legar tampoc —com ho fan, amb increïble lleugeresa— que el Papa, quan no parla ex cathedra, és un simple doctor privat subjecte a l’error. Ja suposa una arrogància desmesurada el fet de jutjar que el Papa s’equivoca, i que ells no.

Però obliden, a més, que el Romà Pontífex no és solament doctor —infal·lible, quan ho diu expressament—, sinó que ultra això és el Suprem Legislador. I en aquest cas, allò que l’actual Pontífex Pau VI ha disposat d’una manera inequívoca, és que s’han de seguir obligatòriament en aquest assumpte tan delicat —perquè resten en peu— totes les disposicions del Sant Pontífex Pius XII, de venerada memòria: i que Pius XII només va permetre alguns procediments naturals —no la píndola— per evitar la concepció en casos aïllats i difícils. Aconsellar el contrari és, doncs, una desobediència greu al Sant Pare, en matèria greu.

Podria escriure un llibre molt gruixut sobre les conseqüències desgraciades que porta, en tots els ordres, l’ús d’aquests o d’altres mitjans contra la concepció: destrucció de l’amor conjugal —el marit i la muller no es miren com a esposos, es miren com a còmplices—, infelicitat, infidelitats, desequilibris espirituals i mentals, mals incomptables per als fills, pèrdua de la pau del matrimoni… Però no crec que sigui necessari: més m’estimo limitar-me a obeir el Papa. Si alguna vegada el Summe Pontífex decidia que l’ús d’una medicina determinada, per tal d’evitar la concepció, és lícita, jo m’acomodaria a tot el que digués el Sant Pare: i, atenint-me a les normes pontifícies i a les de la teologia moral, examinant en cada cas els evidents perills que acabo d’al·ludir, donaria a cadascú, en consciència, el meu consell.

I sempre tindria en compte que aquest món nostre d’avui, el salvaran no els qui pretenen narcotitzar la vida de l’esperit i reduir-ho tot a qüestions econòmiques o de benestar material, sinó els qui saben que la norma moral està en funció de l’etern destí de l’home: aquells qui tenen fe en Déu i fan front generosament a les exigències d’aquesta fe, difonent entre aquells qui els volten un sentit transcendent de la nostra vida en la terra.

És aquesta certesa la que ha de dur, no a fomentar l’evasió, sinó a procurar amb eficàcia que tothom tingui els mitjans materials convenients, que hi hagi feina per a tots, que ningú no es trobi injustament limitat en la seva vida familiar i social.