Llistat de punts

Sabem que aquesta doctrina seva del matrimoni com a camí de santedat no és cosa nova en la seva predicació. Ja des del 1934, quan va escriure «Consideracions espirituals», vostè insistia que calia veure el matrimoni com una vocació. Però en aquest llibre, i més tard en «Camí», vostè també va escriure que el matrimoni és per a la classe de tropa i no per a l’estat major de Crist. ¿Ens podria explicar com es concilien aquests dos aspectes?

En l’esperit i en la vida de l’Opus Dei no hi ha hagut mai cap impediment per conciliar aquests dos aspectes. Fora d’això, convé recordar que la major excel·lència del celibat —per raons espirituals— no és una opinió teològica meva, sinó doctrina de fe en l’Església.

Quan jo escrivia aquelles frases, cap allà els anys trenta, en l’ambient catòlic —en la vida pastoral concreta— es tendia a promoure la recerca de la perfecció cristiana entre el jovent fent-li apreciar solament el valor sobrenatural de la virginitat, deixant a l’ombra el valor del matrimoni cristià com un altre camí de santedat.

Normalment, en els centres d’ensenyament, no s’acostumava a formar el jovent de manera que apreciés com cal la dignitat del matrimoni. Encara ara és freqüent de veure que, en els exercicis espirituals que solen donar als alumnes quan cursen els últims estudis secundaris, se’ls ofereixen més elements per a considerar llur possible vocació religiosa que no pas llur també possible orientació al matrimoni. I no manquen —bé que són menys cada vegada— els qui desestimen la vida conjugal, fent-la aparèixer als joves com una cosa que l’Església simplement tolera, com si la formació d’una llar no permetés d’aspirar seriosament a la santedat.

En l’Opus Dei hem procedit sempre d’una manera, i —deixant molt clara la raó d’ésser i l’excel·lència del celibat apostòlic— hem assenyalat el matrimoni com un camí diví en la terra.

A mi no m’espanta l’amor humà, l’amor sant dels meus pares, del qual es va valer el Senyor per donar-me la vida. Aquest amor jo el beneeixo amb totes dues mans. Els cònjuges són els ministres i la matèria mateixa del sagrament del Matrimoni, com el pa i el vi són la matèria de l’Eucaristia. Per això m’agraden totes les cançons de l’amor límpid dels homes, que per mi són cobles d’amor humà en diví. I, ensems, sempre dic que els qui segueixen el camí vocacional del celibat apostòlic, no són vells fadrins o concos que no entenen o no avaluen l’amor; al contrari, les seves vides s’expliquen per la realitat d’aquest Amor diví —m’agrada d’escriure’l amb majúscula— que és l’essència mateixa de tota vocació cristiana.

No hi ha cap contradicció entre tenir aquesta estima envers la vocació matrimonial i entendre la més gran excel·lència de la vocació al celibat propter regnum coelorum (Mt 19,12), pel regne dels cels. Jo estic convençut que qualsevol cristià entén perfectament com són de compatibles aquestes dues coses, si fa per conèixer, acceptar i amar l’ensenyança de l’Església; i si procura també conèixer, acceptar i amar la seva pròpia vocació personal. És a dir, si té fe i viu de fe.

Quan jo escrivia que el matrimoni és per a la classe de tropa, no feia més que descriure allò que sempre ha passat en l’Església. Ja sabeu que els bisbes —que formen el Col·legi Episcopal que té com a cap el Papa, i governen amb ell tota l’Església— són elegits entre els qui viuen el celibat: igual que en les Esglésies orientals, on s’admeten els preveres casats. A més, és fàcil d’entendre i de comprovar que els celibataris tenen de fet una llibertat més gran de cor i de moviment, per dedicar-se a dirigir i sostenir amb estabilitat empreses apostòliques, també en l’apostolat seglar. Això no vol dir que els altres seglars no puguin fer o no facin de fet un apostolat esplèndid i de primera importància: vol dir solament que hi ha diversitat de funcions i diverses dedicacions en llocs de responsabilitat així mateix diversa.

En un exèrcit —i sols això volia expressar la comparança— la tropa és tan necessària com l’estat major, i àdhuc pot ésser més heroica i merèixer més glòria. En definitiva: que hi ha diverses feines, totes importants i dignes. El que interessa, sobretot, és la correspondència de cadascú a la pròpia vocació: per cadascú, allò més perfecte és —només i sempre— fer la voluntat de Déu.

Per això, un cristià que s’esforça a santificar-se en l’estat matrimonial, i és conscient de la grandesa de la pròpia vocació, sent una especial veneració i un afecte pregon envers els qui són cridats al celibat apostòlic; i quan algun dels seus fills, per la gràcia del Senyor, emprèn aquest camí, s’alegra sincerament. I pervé a amar encara més la seva pròpia vocació matrimonial, que li ha permès d’oferir a Jesucrist —el gran Amor de tots, solters o casats— els fruits de l’amor humà.

Continuem, si m’ho permet, amb la joventut. Per mitjà de la secció «Gente joven» de la nostra revista, ens arriben molts dels seus problemes. Un de molt freqüent és la imposició que a vegades exerceixen els pares en el moment de determinar l’orientació dels seus fills. Això succeeix tant en l’orientació de carrera o de treball, com en l’elecció d’un promès o, molt més encara, si pretén seguir la crida de Déu per consagrar-se al servei de les ànimes. ¿Pot haver-hi alguna justificació d’aquesta actitud dels pares? ¿No és una violació de la llibertat que és imprescindible per arribar a la maduresa personal?

En últim terme, és clar que les decisions que determinen el rumb d’una vida ha de prendre-les cadascú personalment, amb llibertat, sense coacció ni pressió de cap mena.

Això no vol pas dir que no calgui, d’ordinari, la intervenció d’altres persones. Justament, perquè són passos decisius, que afecten tota la vida i perquè la felicitat depèn en gran part de com es facin, és lògic que requereixin serenitat, que calgui evitar tota precipitació, que exigeixin responsabilitat i prudència. I una part de la prudència consisteix precisament a demanar consell: fóra presumpció —que sol pagar-se cara— de creure que podem decidir sense la gràcia de Déu i sense l’escalf i la llum d’altres persones, especialment dels pares.

Els pares han de prestar als seus fills un ajut preciós, descobrint-los nous horitzons, comunicant-los la seva experiència, fent-los reflexionar perquè no es deixin arrossegar per estats emocionals passatgers, oferint-los una avaluació realista de les coses. Algunes vegades els ajudaran amb el seu consell; d’altres, animaran els seus fills a acudir a d’altres persones competents: a un amic lleial i sincer, a un sacerdot docte i pietós, a un expert en orientació professional.

Però el consell no elimina la llibertat, sinó que dóna elements de judici, i això amplia les possibilitats d’elecció, i fa que la decisió no sigui determinada per factors irracionals. Després d’escoltar els parers d’altres persones i de ponderar tot bé, arriba un moment en què cal triar: i aleshores ningú no té dret a violentar la llibertat. Els pares han de guardar-se de la temptació de voler projectar-se indegudament en els fills —de construir-los segons les pròpies preferències—, han de respectar les inclinacions i les aptituds que Déu dóna a cadascú. Si hi ha un veritable amor, això resulta d’ordinari una cosa senzilla. Àdhuc en el cas extrem, quan el fill pren una decisió que els pares tenen bons motius per considerar errada, i fins i tot per preveure-la com a origen d’infelicitat, la solució no rau en la violència, sinó a comprendre i —més d’un cop— a saber romandre al seu costat per ajudar-lo a superar les dificultats i, si cal, a treure tot el bé possible d’aquell mal.

Els pares que estimen de debò, que busquen sincerament el bé dels fills, després dels consells i de les consideracions oportunes, han de retirar-se amb delicadesa perquè res no perjudiqui el gran bé de la llibertat, que fa l’home capaç d’amar i servir Déu. Han de recordar que Déu mateix ha volgut que se l’estimi i se’l serveixi en llibertat, i que sempre respecta les nostres decisions personals: Déu deixà l’home —ens diu l’Escriptura— en mans del seu albir (Ecl. 15, 14).

Unes paraules més, per referir-me expressament a l’últim dels casos concrets plantejats: la decisió de lliurar-se al servei de l’Església i de les ànimes. Quan uns pares catòlics no entenen aquesta vocació, penso que han fracassat en llur missió de formar una família cristiana, que ni tan sols són conscients de la dignitat que el Cristianisme confereix a la seva pròpia vocació matrimonial. Fora d’això, l’experiència que tinc en l’Opus Dei és molt positiva. Jo acostumo de dir als socis de l’Obra, que el noranta per cent de la seva vocació el deuen als seus pares: perquè els han sabut educar i els han ensenyat a ser generosos. Puc assegurar que en la immensa majoria dels casos —pràcticament en la totalitat— els pares no solament respecten sinó que amen aquesta decisió dels seus fills, i que veuen de seguida l’Obra com una ampliació de la pròpia família. És una de les meves grans alegries, i una comprovació més que, per a ser molt divins, cal ésser també molt humans.

I ara, fills i filles, deixeu que em deturi en un altre aspecte —particularment entranyable— de la vida ordinària. Em refereixo a l’amor humà, a l’amor net entre un home i una dona, al prometatge, al matrimoni. He de dir un altre cop que aquest sant amor humà no és res que sigui permès, tolerat, al costat de les veritables activitats de l’esperit, tal com es podria insinuar en els falsos espiritualismes al·ludits abans. Ja fa prop de quaranta anys que predico tot el contrari, de paraula i per escrit, i aquells qui no ho comprenien sembla que ja comencen a entendre-ho.

L’amor, que porta al matrimoni i a la família, pot ser també un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Feu les coses amb perfecció, us he recordat, poseu amor en les petites activitats de la jornada, descobriu —hi insisteixo— aquest quelcom diví que s’amaga en els detalls: tota aquesta doctrina troba un lloc especial en l’espai vital, on s’encasta l’amor humà.

Ja ho sabeu, professors, alumnes, i tots els qui consagreu el vostre quefer a la Universitat de Navarra: he encomanat els vostres amors a santa Maria, Mare del Bell Amor. I aquí teniu l’ermita que hem construït amb devoció, al campus universitari, perquè reculli les vostres oracions i l’oblació d’aquest amor estupend i net, que Ella beneeix.

¿Que no ho sabeu que el vostre cos és el temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu, i que no us pertanyeu? Quantes vegades, davant la imatge de la Verge Santa, de la Mare de Déu del Bell Amor, respondreu amb una afirmació joiosa a la pregunta de l’Apòstol: sí, ho sabem i ho volem viure amb el vostre ajut poderós, oh Verge Mare de Déu.

L’oració contemplativa brollarà de vosaltres cada vegada que mediteu sobre aquesta realitat impressionant: una cosa tan material con el meu cos ha estat elegida per l’Esperit Sant per fer-hi estada… ja no em pertanyo… el meu cos i la meva ànima —tot el meu ser— són de Déu… I aquesta oració serà rica de resultats pràctics, derivats de la gran conseqüència que el mateix Apòstol proposa: Glorifiqueu Déu en el vostre cos.

D’altra banda, no podeu desconèixer que només d’entre els qui entenen i avaluen en tota la seva profunditat això que tot just hem considerat de l’amor humà, pot sorgir aquesta altra comprensió inefable de la qual parlava Jesús, que és un pur do de Déu i que impulsa a lliurar el cos i l’ànima al Senyor, a oferir-li el cor indivís, sense la mediació de l’amor terrenal.